| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (28/06/2009) MES Següent (2009-08-27)› ‹ Anterior (2009-07-03 - Vietnam) PAÍS Següent (2009-08-13 - Tibet)› China Chengdu (veure sobre mapa) 30/07/2009:
Després d’haver-nos acomiadat fa uns quatre dels nostres inseparables amics de viatge, ens hem tornat a trobar amb ells: en David, la Maria i els pares d’en David, en José i la Mariam que tornaven a viatjar amb ells per una temporada. En David i la Maria havien seguit el seu viatge pel nord de l’Índia, Karakorum i oest de Xina, mentre nosaltres veníem del sud visitant Indoxina. Ells s’havien ofert d’esperar-nos a Xian, però al final vàrem decidir d’esperar-los nosaltres i aprofitar de visitar junts la muntanya d’Emei el següent dia de la seva arribada. El primer dia de rencontre vàrem dedicar-lo a passejar per Chengdu, mentre ens explicàvem totes les anècdotes de viatge que hem anat acumulant els darrers mesos. Va ser un bon dia, climàticament també, perquè per primera vegada des de que hem arribat a Chengdu els núvols es van obrir i vàrem observar el cel blau. Malauradament, l’endemà tornava a estar núvol. Tot i així vàrem comprar un bitllet d’autobús cap a Emei i a continuació un altre fins a una de les entrades a la muntanya d’Emei. Ens havien explicat que des d’allà podíem agafar un telefèric sense pagar l’entrada a la muntanya (13euros), però vàrem descobrir tard la manera de fer-ho i vàrem haver de pagar l’entrada. De totes maneres, tots excepte els pares d’en David vàrem pagar la meitat, com a estudiants, tot i que jo no tenia cap document per a mostrar i vaig acabar mostrant el DNI d’en David, fent-me passar per ell i per estudiant. Passada aquesta petita aventura, varem pujar al telefèric fins al monestir de Wannian (1020m) des d’on vàrem començar a caminar un petit sender asfaltat i empedrat amb centenars o milers d’escales que enfilava la muntanya, entre un eixordador soroll de cigales, un bosc espès i verd i una boirina que no ens deixava veure més enllà de 100 o 200 metres. Malgrat tot, després de l’esgotador esforç per a ascendir 900 metres fins al monestir de Huayan (1914m) vàrem tenir el premi de poder observar el pic del Color Daurat entre els núvols. Però aquest premi va durar poc, perquè l’endemà al matí, després de dormir en una habitació humida del monestir ens vàrem trobar que plovisquejava, i així va seguir a mesura que seguíem ascendint pel camí d’escales. I va ser la pluja la que potser ens va despistar, doncs en comptes de desviar-nos a l’esquerra per a descendir per una altre carena de la muntanya més interessant paisatgísticament, vàrem seguir pujant amunt i amunt, fins que va ser massa tard tornar enrere. Així doncs varem decidir seguir ascendint fins a arribar al peu del segon telefèric (2540m) fins al cim (3077m), però el temps estava tant dolent que després de fer un te vàrem descendir amb autobús cap a Emei, davant la impossibilitat de veure res entre la boira. A Emei vàrem trobar un hotel mig decent on ens vàrem relaxar fins l’endemà al matí que vàrem tornar cap a Chendu, mentre els nostres amics visitaven el gran buda de Leshan. Durant aquestes moltes hores compartides a la muntanya varem estar comentant sobre les impressions que ens estaven provocant els xinesos, en general molt amables i ocasionalment simpàtics, però molt sorollosos i poc amigables, preferint de relacionar-se o socialitzar entre ells. De totes maneres, la impressió era molt més bona a la rebuda per diversos viatgers, que no ens havien parlat massa bé de Xina o dels xinesos. De totes maneres, els viatgers que pitjor ens n’havien parlat eren els que havien estat treballant a Xina, explicant-nos que els xinesos eren odiosos per la seves ganes d’aconseguir dels seus treballadors fins a l’última gota de suor. D’altre banda, també vàrem comentar la nostra sorpresa de trobar-nos amb un país molt car, incloent els productes made in China però sobretot en els transports, hotels i entrades a atraccions turistiques, preus que també paguen els xinesos sense queixar-se. Finalment, també vàrem riure molt comentant sobre els gestos a Xina, els quals són completament diferents a occident. Per exemple, el gest de fumar (amb dos dits a la boca) a Xina significa menjar; o el gest de prendre el te a Xina s’assembla al gest de ... (amb el puny tancat allunyant-se i apropant-se a la boca). Aquesta diferència de gestos pot ser frustrant, quan per exemple no t’entenen que demanes la compte en un restaurant, fent el gest d’escriure a l’aire. Però encara resulta més frustrant la diferència de gestos per a indicar números, els quals són iguals fins al número 4, però que són diferents per a quantitats majors (per exemple, el 10 es fa creuant dos dits, un de cada ma; o el 7 es fa posant la ma en forma de pistola) de manera que al demanar un preu és casi impossible entendre’s amb gestos, fins que agafen una calculadora. Quan al migdia hem arribat a casa la You, la seva mare ens ha obert la porta sense casi mirar-nos. La impossibilitat de comunicar-nos en anglès ens ha preocupat, però més tard, quan ha arribat la You ens ha explicat el problema. Al matí, la seva mare havia rebut una trucada de la policia preguntant perquè estaven allotjant tants estrangers, preguntant qui eren, perquè no es registraven a un hotel, demanant totes les dades de la seva filla,... En resum, la mare de la You s’ha ben espantat i ja ha decidit de no allotjar a ningú més. És una llàstima, que alguns governs i la policia estiguin en contra de l’amistat entre cultures, doncs això mateix va passar amb l’Ullas, el noi de Queta a Pakistan, que des de que va ser visitat per la policia secreta va deixar d’allotjar a gent de Couchsufing. Xian (veure sobre mapa) 03/08/2009:
Després d’acomiadar-nos amb tristesa per enèsima vegada dels nostres amics (als quals segurament no tornarem a veure fins a Amèrica), vàrem agafar un tren cap a Xian. El tren de nit de categoria econòmica ens va sorprendre per la seva pulcritud i modernitat, res a veure amb tots els trens amb els quals havíem viatjat anteriorment. A més a més, el tren anava tant fi que fins l’endemà al matí no em vaig adonar que el tren estava anant amb una direcció diferent a la que m’havia imaginat. Així doncs, vàrem arribar el divendres al matí ben descansats a Xian, on ens vàrem trobar amb una altre sorpresa d’un altre caire. Xian és la ciutat Xina més cara visitada fins al moment, on és impossible trobar dos llits en una habitació compartida per menys de 8 euros. Finalment ens vàrem acomodar en una petita habitació amb quatre lliteres, on vàrem trobar l’Iñigo, un Basc que també es queixava dels preus dels hotels de Xian i dels costos de viatjar per la Xina en general. En aquest sentit, l’Iñigo ens va comentar que en alguna ocasió havia intentat dormir en hotels econòmics (on van els xinesos de classe mitja baixa), però la policia l’havia fet marxar perquè l’hotel no comptava amb permís per a allotjar turistes. L’Iñigo portava dos anys viatjant, els darrers mesos en companyia d’una viatgera filipina. Tot i tenir un esperit i aspecte molt jove, l’Iñigo acabava de complir 40 anys (tres més que jo), manifestant que la millor manera de conservar-se jove era viatjant, per la felicitat que aporta i el poc estrès. Tot i així, l’Iñigo també estava descobrint que viatjar també pot ser estressant, en el seu cas degut a uns cobraments incorrectes a la seva targeta de crèdit que no podia retornar per trobar-se lluny de casa. Malgrat tot, l’Iñigo ja s’estava plantejant quines opcions tenia per a seguir viatjant la resta de la seva vida, tot i que la falta d’ingressos era un factor que el preocupava i limitava. Va ser aquesta passió per a viatjar i per la fotografia que ens va permetre connectar molt bé, encara que no vàrem fer masses activitats en comú per la diferència d’horaris que teníem (puc perdre el cap si demano a l’Alexandra de despertar-nos abans de les 8) i manera de viatjar (ells preferien caminar 2km abans d’agafar un bus local de 0,1€). Així doncs, vaig visitar les principals atraccions turístiques de Xian, algunes sol i les altres en companyia de l’Alexandra. De totes maneres, abans em vaig comprar un nou objectiu gran angular per a la meva càmera de fotos, perquè malgrat els elevats preus de la Xina, els productes electrònics poden ser un 20 o 50% més econòmics que a Europa; i també la roba, per això també m’he comprat dos pantalons texans, perquè ja fa casi tres anys que viatjo amb els mateixos pantalons i ja es comencen a estripar. La més gran atracció de Xian són els guerrers de terracota que ha visitat avui, un exercit de 6000 guerrers que havien de protegir al primer emperador Qin en la vida després de la mort, enterrats durant més de 2000 anys fins que van ser descoberts casualment al 1974 per uns camperols que cavaven un pou per a obtenir aigua. Els guerrers de terracota són la tercera gran atracció de Xina, després de la gran Muralla i la Ciutat Prohibida, però a mi m’han defraudat una mica, o més aviat m’ha defraudat la ciutat en general, perquè antigament Xian va rivalitzar amb Roma i Constantinoble pel títol de la ciutat més gran i influent, però actualment no queda massa d’aquest antic esplendor, apart de les portentoses muralles del segle catorze de 12km que rodegen una ciutat moderna. Del mateix segle, també s’alcen entre els moderns edificis la torre de la campana que marcava l’entrada al dia i la torre del tambor que marcava l’entrada a la foscor. En un barri musulmà de cases una mica més antigues vaig visitar una mesquita d’estil completament xinès, a excepció de la sala de pregària, que està totalment rodejada de grans retaules de fusta amb tot l’Alcorà gravat en llengua àrab. I ja fora de les muralles, també vàrem tenir ocasió de visitar un interessant temple taoista, amb els fidels adorant de forma similar als budistes a les estàtues de barbes i bigotis fins i allargats. Lanzhou (veure sobre mapa) 06/08/2009: Lanzhou es troba unes 7 hores en tren més a l’oest de Xian, en una vall paisatgísticament molt diferent, per la seva aridesa, la qual esta afavorida per l’altitud (1600m) i la seva proximitat a l’altiplà del Tibet. Va ser gràcies a aquesta diferència de clima vàrem poder observar per primera vegada a Xina el cel blau durant dos dies seguits, tot i que també va ploure. Malgrat tot no vàrem aprofitar massa el bon temps, doncs apart de perdre un parell d’hores buscant un hotel que tingués una habitació lliure i de caminar per la ciutat buscant algun restaurant decent, no vàrem visitar res. El motiu principal va ser l’aproximació de la data d’extinció del visat de la Xina i les complicacions que suposa arribar a Nepal creuant la regió Autònoma del Tibet (així l’anomenen a Xina, tot i que no crec que sigui massa autònoma). És impossible entrar al Tibet si no és amb agència de viatges, i els preus poden ser astronòmics (teníem ofertes de 1000 o 1500 euros), tot i que aquestes poden ser força més econòmiques si formes un grup de 3 o 4 persones. Vaig estar forces hores connectat a Internet analitzant ofertes d’agències i buscant altre gent amb qui compartir el viatge. Al final vaig trobar una parella que marxaven cap al Tibet en pocs dies amb un tour força econòmic, però per a poder-nos unir a ells, abans necessitàvem estendre el visat de Xina, un tràmit que pensàvem fer a Xining. Xining (veure sobre mapa) 11/08/2009:
A Xining hem tingut molta sort de ser allotjats per l’Amy, una simpàtica noia d’Alaska que està treballant de professora d’anglès a la ciutat. L’Amy ens va explicar que estava encantada amb la ciutat, pel seu ambient relaxat i per la seva mescla de cultures: xina, tibetana i musulmana. Però no només això, a Xining l’Amy ha trobat molt fàcil de fer amistats, i així vàrem tenir ocasió de comprovar, perquè l’Amy i una seva amiga van ser invitades a sopar per uns amics d’un amic (però desconeguts) i de rebot, nosaltres ens hi vàrem afegir. Els nois eren un tibetà i un ric musulmà que ens varen conduir fins a un luxós hotel on tenien una habitació menjador reservada per a nosaltres. Allà varen començar a obrir cerveses i a servir-nos, mentre demanaven diverses “exquisideses” de menjar: tendons de yak, pell de cara de vaca, esquena de d’antílop, molsa fregida,... De totes maneres, el principal problema no eren els ingredients principals, sinó la quantitat de xili que tenien. Després del sopar, els nois ens van portar a una discoteca, amb una música i ambient molt interessant i occidental, tot i que per a estar-hi havies de llogar una taula. En qualsevol cas, això no va ser cap problema, perquè els nostres amfitrions es van encarregar de reservar-ne una i de comprar-nos totes les cerveses que volguéssim. Aquella nit va ser molt divertida, però sincerament, encara que les altres han estat molt més tranquil•les, no han estat menys interessants, conversant amb l’Amy, amb els seus amic i amb altres invitats de couchsurfing. En una d’aquestes converses, després de declarar-se cristiana, l’Amy es va mostrar disgustada amb el budisme tibetà, doncs molts monjos viuen amb luxe i riquesa gracies a les donacions dels fidels. En qualsevol cas, l’Amy també va admetre que totes les religions s’alimenten i creixen gracies a les donacions dels fidels, incloent qualsevol branca o secta cristiana. D’altre banda, l’Amy també va trobar algunes hores per a passejar amb nosaltres per la ciutat, entre els molts camps d’esport i pels interessants mercats, que venien tot tipus de productes en unes parades molt netes i ordenades. Paral•lelament a l’encontre amb l’Amy, a Xining varem seguir força estressats buscant la manera d’arribar a Nepal creuant el Tibet, doncs, tant bon punt vàrem arribar a Xining, vàrem anar a la policia per a estendre els nostres visats i la policia ens va denegar aquesta possibilitat perquè l’Alexandra no tenia pàgines en blanc en el passaport (malgrat tenir un nou passaport). De totes maneres, vàrem tenir molta sort de trobar-nos casualment amb una japonesa que viatjava sola i que també tenia presses per a arribar a Nepal, doncs el visat de la Xina també li caducava. Tots tres vàrem anar a una agència de viatges que ens va oferir un bon preu (340€/persona, incloent tren, guia i transport) per a un tour de 9 dies, que podíem iniciar el dimecres una vegada arreglats tots els permisos. Tibet Lhasa (veure sobre mapa) 13/08/2009:
Per tal d’abaratir el viatge cap al Tibet uns 40€ per persona, els tres vàrem decidir d’agafar un bitllet de tren de seient dur en comptes de lliteres. Recordàvem l’experiència del Nord de Vietnam, on un seient dur de tren significa seient de fusta i ens temíem que el viatge de 24 hores cap al Tibet seria terrible. Tot i així vàrem tenir molta sort, perquè més de la meitat dels seients (força confortables) estaven desocupats, i l’Alexandra va poder ocupar tres seients en línia on estirar-se i jo dos. En qualsevol cas, no només ens vàrem dedicar a acomodar-nos, també vàrem estar admirant el paisatge des de la finestra, el qual era impressionant. Durant aquestes 24 hores, el tren cap al Tibet recorreria uns 2000 km de territori casi completament deshabitat, sense boscos i al principi molt àrid, amb diverses dunes de sorra que semblaven amenaçar de cobrir la línia de tren. L’endemà al matí, uns altaveus al tren es van encarregar d’explicar-nos que els últims 1150km de via de tren van ser inaugurats al juliol del 2006 (més tard del nostre inici de viatge). D’altre banda, degut a l’altitud de la línia (durant casi 1000km, la línia transcorre a una altura superior als 4000m), aquesta posseeix diversos records, com el pas més elevat (5072m) i el túnel de tren més elevat (4905m). De totes maneres, els altaveus es van recrear molt més explicant que cap treballador va morir per mal d’altura durant la construcció de la línia, perquè es va prioritzar molt en la seva salut. I també van insistir que el tren va portar felicitat i riquesa a la gent del Tibet, una afirmació difícil de contrastar, tot i que de segur el tren ha portat multitud de turistes, quelcom improbable si Tibet s’hagués mantingut independent, el qual hauria seguit essent un país hermètic similar a Butan. En qualsevol cas, molt possiblement la regió del Tibet s’enriquirà en el futur (potser a costa de perdre la cultura mil•lenària), doncs el govern xinès té intenció d’estendre la línia de tren fins al Nepal i també fins a India (pel Sikim) convertint al Tibet en un important nexe de comerç i comunicació. Una vegada desvetllat pels altaveus, vaig tornar a plantar la cara a la finestra, observant les ondulacions del plató tibetà, tot cobert d’herba molt baixa, per on pasturaven els Yaks amb el pel llarg. Arribant a Lhasa vàrem començar algunes muntanyes nevades i davant d’aquestes petits grups de cases tibetanes, amb la teulada plana, acolorides banderoles de pregaries onejant al capdamunt, i grans finestres (estrany en un país on fa tant fred). D’altre banda, també era interessant desenganxar ocasionalment la cara de la finestra i observar els passatgers del tren, majoritàriament xinesos i tibetans, als quals es podia diferenciar pels seus vestits i fisonomia, tot i que era molt més fàcil identificar als Tibetans per les seves cares de felicitat al arribar a Lhasa, assenyalant-nos en la llunyania, el Potala enfilat en un turó. 14/08/2009:
El Tibet és la primera vegada en tot el nostre viatge que hem estat obligats a contractar una agència de viatges i a anar amb guia. En qualsevol cas, les primeres hores van ser excel•lents, doncs el guia (anomenat Tom) ens va rebre amb uns draps blancs que ens va penjar al coll, i després de portar-nos a un hotel relativament econòmic ens va guiar amb taxi fins al monestir de Sera, al Nord de Lhasa. Igual com la gran majoria de monestirs al Tibet, el monestir de Sera ha viscut una gran reducció de la població monàstica des de “l’alliberació del Tibet” per part de Xina, en concret, dels 5000 monjos que hi havia, només en resten alguns centenars. De totes maneres, aquest encara mantenen una gran activitat, amb animats debats que els confronten a diari i que nosaltres vàrem tenir oportunitat de presenciar. Segons vàrem poder observar, els monjos es s’agrupen en grups de tres o quatre en un pati, amb un d’ells gesticulant amb molt èmfasis diverses preguntes que els altres monjos asseguts han de respondre. Després de la visita al monestir de Sera, vàrem tenir unes hores lliures que vàrem dedicar a visitar els carrerons ple de paradetes al voltant del hotel. Lhasa està a una altura de 3600 metres i, encara que al Tibet passarem per diversos ports de muntanya de 5000 metres, de seguida ens notem cansats, esbufegant si hem de pujar els dos pisos de l’hotel. De totes maneres, tranquil•lament vàrem poder passejar pel barri el qual estava molt custodiat i vigilat: a cada racó hi havia càmeres de vigilància, a moltes cantonades hi policia instal•lada durant tot el dia, i desfilant pels carrerons hi havia altres grups de quatre policies: un amb una arma, un altre amb un extintor, un altre amb una maleta platejada i un darrer sense funció. D’altre banda, no només la policia disminuïa la màgia de trobar-nos a Lhasa, doncs la ciutat no semblava massa tibetana, amb cases de diversos pisos, molts comerços xinesos i fins i tot una mesquita, d’on vàrem poder observar a desenes de musulmans sortint-ne amb la coroneta coberta. Evidentment, la política xinesa d’oferir incentius a qualsevol xinès que volgués emigrar a Tibet estava donant resultat, essent els Tibetans una minoria en el seu propi territori. Avui al matí, hem visitat el temple de Jokhang, l’estructura religiosa més sagrada del Tibet, el qual es troba al centre de Lhasa. En arribar al temple ben d’hora al matí, ja hi havia centenars de peregrins fent cua per a entrar, en qualsevol cas, nosaltres hem hagut de pagar l’entrada de 7€ que com a mínim ens dona dret a colar-nos. El temple estava composat per una gran sala central on semblaven reunir-se els monjos, i multituds de capelles per on anaven circulant els peregrins, en el mateix sentit que les agulles del rellotge, abocant grassa de Yak líquida (la mantenen calenta en termos) a les llanternes i oferint bitllets de valor equivalent a 1 cèntim d’euro a les múltiples estàtues de Déus, budes i imatges de Lames. Tants Déus i budes diferents hi havia representats i tanta devoció mostraven els fidels, que inevitablement no he pogut evitar de relacionar el budisme tibetà amb al hinduisme. De fet, visitant aquest temple m’ha sorprès que el budisme tibetà sigui tant seguit, malgrat fos prohibit durant molts anys i malgrat l’actual religió tingui un líder espiritual que té el seu nom i imatge prohibida al Tibet. M’ha donat la sensació que la gent necessita creure i que seguirà creient independentment de la situació política dels seus països. D’altre banda, al capdamunt d’unes escales que relliscaven per la grassa de Yak, també he pogut observar centenars de llibres embolicats i guardats en prestatges i també alguns monjos que els llegeixen amb molt de compte, doncs les fulles dels llibres no estan lligades entre sí, per tant, al acabar de llegir-ne una l’havien d’amuntonar amb les llegides vigilant molt que no es desordenin. Durant la visita del temple de Jokhang, jo m’he desenganxat força del guia Tom, doncs apart de parlar un anglès molt deficient, semblava més interessat a mostrar que era guia a les noies locals que a mostrar-nos les meravelles del Tibet. En realitat, en Tom sembla detestar el seu treball i contínuament ens vol mostrar les atraccions a velocitat de guepard. Tot i així, l’Alexandra l’ha seguit una mica i, observant que al monestir i havia diverses imatges del 5é i 7é Dalai Lama, l’Alexandra li ha preguntat: “hi ha cap Dalai Lama viu a l’actualitat?” i el guia ha respòs amb la lliçó xinesa apresa: “No, no n’hi ha cap de viu.” En qualsevol cas, qui ha patit més les deficiències del guia ha estat la japonesa Yuri (la nostra companya de tour), doncs ella ha decidit pagar l’entrada de 10€ per a visitar el Potala per dins, mentre nosaltres admiravem l’antiga i majestuosa residència del Dalai Lama per fora. En menys de 40 minuts, la Yuri i el guia ja ens estaven esperant a una altre punta del Potala, havent visitat el palau molt més fugaçment que els 50 minuts que el govern xinès té assignats per visita. En qualsevol cas, el problema principal no l’hem tingut amb el guia, sinó amb l’agència de Lhasa, doncs ens volien fer pagar uns 40€ perquè teníem intenció de sortir de Lhasa demà, un dia abans del previst. En qualsevol cas, havíem de sortir un dia abans per arribar amb temps a Shigatse, on podíem estendre el nostre visat quatre dies extra, per a gaudir de tot el tour contractat. En qualsevol cas, no era completament segur que podríem estendre el visat, perquè l’Alexandra no tenia més pàgines en blanc al passaport. Així doncs, al final vàrem decidir de pagar els 40€ a canvi de que l’agència es comprometés per escrit a retornar-nos casi 180€ al grup si no podíem estendre el visat i ens vèiem obligats a reduir el tour en tres dies. Shigatse (veure sobre mapa) 17/08/2009:
El dissabte vàrem sortir ben d’hora de Lhasa, amb un tot-terreny que en hauria de portar fins a la frontera de Nepal en sis dies. De totes maneres, la primera parada la vàrem fer molt aviat, al monestir de Deprung, a les afores de Lhasa, un altre monestir similar a Sera, però que va arribar a albergar la més gran quantitat de monjos del budisme Tibetà: 10.000 abans de la invasió Xinesa al 1951, quedant-ne actualment només 800. La grandesa del monestir i la gran quantitat de petites capelles i laberíntics temples, requeria una visita tranquil•la, per això ja em vaig començar a enutjar quan el guia va mostrar signes de desgrat quan jo em vaig quedar enrere mentre ell s’avançava amb l’Alexandra. Al cap de mitja hora de visita apassionant, en Tom em va trucar al telèfon mòbil per a preguntar-me on estava i per a pressionar-me d’anar més ràpid. Jo li vaig cridar que no em truqués més i que em deixés visitar tranquil•lament el monestir. Però al cap d’una altre hora va fer trucar a l’Alexandra perquè em digués que hi havia una limitació de temps en la visita. Aquesta mentida em va enfadar de valent i quan vaig acabar la visita (havent-me perdut algunes parts de temple) em vaig disposar a exigir un canvi d’actitud al guia (o a intentar canviar de guia). La Yuri, escarmentada per la visita del Potala també hi va estar d’acord, i l’Alexandra no tant, doncs estava enfadada amb mi perquè jo l’havia cridat per telèfon. Així doncs, encara ben encès per tenir un guia que no em deixava gaudir suficientment del Tibet, em vaig dirigir a ell (estava menjant en un restaurant amb el conductor) i vaig començar a dir-li que estava molt enfadat amb ell, però abans que li pogués dir res més, ell es va rebotar i em va dir que també estava molt enfadat amb mi, i que no volia ser guia nostre si no acatàvem les seves exigències. En aquest moment em vaig girar i sense dir res més, em vaig asseure a la sota l’ombra d’un arbre, on completament indignat vaig trucar a l’agència de Xining explicant-los exaltat que era impossible continuar amb el mateix guia i que si seguíem durant sis dies més podia succeir algun problema molt greu. L’Agència de Xining em va dir que parlaria amb l’agència de Lhasa i que em tornaria a trucar, sorprenent-me la seva eficiència, perquè al cap de 20 minuts vaig rebre una trucada de Xining comentant-nos que podíem tornar a Lhasa on ens estava esperant un nou guia. En Tom no va dir res en tot el camí, ni tampoc a l’agència de Lhasa, on el gerent ens va presentar un nou guia introvertit, comentant: “Aquest és el nou guia, examineu-lo”. Però després de comprovar que parlava millor anglès que en Tom vaig comentar, “no cal examinar-lo, per la cara ja es veu que és bona persona i que no tindrem problemes amb ell”. El nou guia es deia Toto (en realitat tenia un altre nom tibetà, però aquest era més fàcil de recordar), i més tard, durant el viatge cap a les muntanyes a les afores de Lhasa, ens va comentar que tenia 30 anys i que dels 8 als 24 anys havia estat vivint en un monestir Tibetà, perdent qualsevol relació amb els seus pares o família. Sense explicar perquè va abandonar la vida de monjo, ens va explicar que actualment és professor de Tibetà, perquè hi ha molta gent al Tibet que no sap llegir o escriure la seva llengua, i perquè moltes escoles del Tibet tampoc ensenyen aquesta llengua. D’altre banda, encara que en Toto no estigui casat, sembla que sigui un dels seus objectius, perquè durant tot el viatge no va parar de flirtejar amb totes les noies dels restaurants i hotels. Un dels primers signes que ens van convèncer del bon encert al canviar de guia, va ser quan vàrem arribar al coll de Kamba-la (4794m), des del qual es podia observar el llac de Yamdrok-tso, i ens va comentar: “Si parem aquí us cobraran 4€ per persona, és millor parar més endavant”. Ens vàrem alegrar amb aquesta proposta, doncs al matí, l’anterior guia, en Tom, ens havia insistit que hauríem de pagar 4€ per a observar el llac de Yamdrok. En qualsevol cas, el guia va demanar al conductor d’aturar-nos al cap de mig quilòmetre, on vàrem poder baixar per a fer fotos i admirar l’increïble blau turquesa de les aigües del llac. El llac de Yamdrok és un dels quatre llacs sagrats del Tibet, on viuen venjatives deïtats, tot i que aquestes no semblen haver-se venjat encara dels xinesos, els quals han tingut la gosadia de perforar la muntanya per a robar-ne aigua per a generar electricitat (la central més gran de Tibet). Després d’aturar-nos diverses vegades per a fer fotos de diferents perspectives del fotogènic llac, la carretera va començar a enfilar fins al coll de Karo-la (5045m), on varem tornar a aturar-nos per a fer diverses fotos d’una gran gelera d’on en naixien multitud de cascades que ressonaven per tota la vall. I ja finalment, després de creuar una gran planícia a més de 4000m i un llac artificial, vàrem arribar al poble de Gyantse, dominat per una antiga fortalesa o dzong enclavada en un turó de roca. En qualsevol cas, la principal atracció de Gyantse que vàrem visitar al següent dia és el monestir de Pelkor Chode, amb una gran sala d’assemblees, al voltant de la qual hi havia nombroses capelles ricament adornades amb pintures, estàtues i biblioteques. I molt més increïble encara era l’edifici del costat anomenat Kumbum, d’estructura circular i de sis plantes que s’anaven empetitint amb l’altura, les quals albergaven en el seu interior fins a 70 capelles, cada una adornada amb diferents estàtues representant una mínima part de la infinitat de Déus i budes de la religió Tibetana. Al acabar la visita, el nostre guia Toto ens va proposar de començar a fer camí cap a Shigatse, on podríem estendre el nostre visat, malgrat tot, vàrem aconseguir arrencar-li mitja hora de temps lliure que vàrem dedicar un antic barri tibetà al costat del monestir, amb un carrer principal amb les vaques estacades als portals, i unes cases amb teulades planes on onejaven pregaries de colors i on apilaven lloses de merda de vaca que haurien de servir de combustible pel hivern. Més tard, en Toto em va explicar que les teulades planes de les cases tibetanes s’aïllen de l’aigua de la pluja gràcies a la utilització de cendra en la seva construcció. Abans d’arribar a Shigatse, en Toto va fer parar al conductor a un molí d’aigua que molia un gra desconegut, i més tard vàrem aturar-nos a un poble enfangat, on hi havia el monestir de Shalu, famós pels mítics monjos voladors. Però en comptes d’això ens vàrem trobar amb un monestir en obres que no vàrem poder visitar, tot i que en comptes d’això, vàrem ser invitats per uns monjos molt simpàtics a prendre te, un te amb llet molt més greixós que els anteriors presos (al Tíbet és típic posar grassa de Yak al te). Passat el migdia vàrem arribar a Shigatse, la segona ciutat més gran del Tibet, la qual conté el gran monestir de Tashihulpo, amb molts edificis d’estil xinès, els quals albergaven el Pachen Lama, el segon Lama en importància (desprès del Dalai Lama) i tradicionalment ben relacionat amb el govern xinès. Al ser diumenge i al no ser possible estendre els nostres visats, vàrem tenir la tarda lliure, la qual vaig dedicar a caminar la Kora que donava tota la volta al monestir per la muntanya, un camí ple de molinets de pregaries, banderoles i calaveres de Yak gravades amb pregaries. Malgrat la pluja que amenaçava en tot moment, el caminet era circulat en el sentit de les agulles del rellotge per diversos peregrins tibetans que recitaven les seves pregaries i feien girar els seus petits molinets portàtils. Mentre caminava per la Kora, vaig pensar que és curiós que durant la revolució cultural xina es derruïssin multitud de temples i monestirs al Tibet i en canvi des de fa uns anys, el govern xinès està reconstruint gran part de les destrosses, deixant-les com si mai haguessin patit cap dany, tot per a potenciar el turisme. Per exemple, a Shigatse, els xinesos estan acabant de reconstruir un palau o dzong que havia quedat en ruïnes durant la revolta popular del 1959, el mateix any de la fugida a India del 14è Dalai Lama, nou anys després de “l’alliberació” del Tibet a mans de l’exèrcit xinès. El nostre guia es va mostrar una mica escèptic o burlesc amb el nou edifici, qualificant-lo de xinès i no mencionant el seu passat com a dzong. De totes maneres, la reconstrucció de temples i monestirs no es va iniciar per a afavorir el turisme, després de la mort de Mao i de la revolució cultural xina (la qual deplorava qualsevol manifestació religiosa), el govern xinès es va adonar que no podia seguir oprimint la religió, doncs per a tenir el poble content havia de proporcionar-li el seu “opi”. Així doncs, des dels vuitantes, molts monestirs van reobrir, molts artefactes religiosos van ser retornats des de Xina i molts altres van ser construïts de nou per a suplir els destruïts. I en certa manera, ha estat aquesta accelerada reconstrucció, la que permet visitar el Tibet com si res dolent hagués succeït, tot i que les cicatrius encara deuen estar presents darrera les parets repintades. Avui al matí, l’Alexandra estava ben nerviosa, doncs patia que no li podrien estendre el visat per falta de pàgines, de totes maneres, el nostre guia Toto va ser molt insistent i persuasiu amb la policia, i cap al migdia ens va comentar somrient que ens estendrien el visat als dos, en el cas de l’Alexandra utilitzant el seu nou passaport. De totes maneres, ens hauríem d’esperar a la tarda per a recollir el passaport i inevitablement passar una altre nit a Shigatse. D’altre banda, fins avui, la nostra companya de viatge japonesa no es havia parlat casi res de la seva vida, i no ha estat fins que ha mostrat el seu passaport a la policia que ens hem adonat que era una viatgera autèntica que havia visitat molts països, obrint oportunitats per a noves converses. Mentre esperàvem que ens allarguessin el visat, he decidit de pujar fins al capdamunt d’una muntanya darrera del temple de Tashihulpo on onejaven moltes acolorides banderes de pregaries. Bé, en realitat, un cop he finalitzat la costosa ascensió, m’he sorprès de les tones de banderoles que hi havia onejant i que hi havia amuntonades al terra formant confortables matalassos. De fet, he tingut una gran sort que hi hagués banderoles per tot arreu, perquè a mitja baixada m’ha vingut una urgència molt urgent i en acabar m’he pogut netejar el cul amb un parell de pregaries. Segurament he comès l’heretgia més heretge, en qualsevol cas els budistes tibetans també podrien d’estar contents que les seves banderoles tinguin una aplicació pràctica, apart de la indemostrable espiritual. Nepal Border (veure sobre mapa) 20/08/2009:
Havent estès els nostres visats i contents de poder gaudir tres dies més del Tibet, el dimarts al matí vàrem marxar de Shigatse, recorrent una gran vall direcció al pas de Tropu-la (4950m) i aturant-nos més tard al petit poble de Sakya, el qual conservava l’ànima tibetana més pura de tots els pobles visitats. Apartat de la carretera principal i assentat en una fèrtil vall, Sakya posseïa un portentós monestir envoltat per unes altíssimes i llargues muralles d’estructura quadrada. En qualsevol cas, nosaltres vàrem deixar de banda el monestir de Sakya per a visitar l’antic barri tibetà a l’altre banda del riu que, amb les cases pintades de negre i amb ocasionals franges vermelles i blanques verticals, s’enlairava per una polsegosa pendent fins a un petit monestir de color vermell, unes estopes de color blanc i les ruïnes d’un gran monestir. Caminant per la feréstega muntanya direcció a un monestir mitjà que s’observava a la dreta, ens vàrem creuar amb diversos tibetans, la majoria amb la cara molt vermella, com nosaltres degut a la poca protecció de l’atmosfera en contra dels rajos solars. D’altre banda, les dones tibetanes en general porten una trena enrotllada al voltant del cap, vestint amb colors foscos i un davantal o mantell d’acolorides franges al davant. Just abans d’arribar al monestir de la muntanya, ens vàrem trobar una família que amablement ens va oferir de seure amb ells malgrat no parlar una paraula en comú. Després, ells van seguir el peregrinatge cap el monestir, mentre l’home em va suggerir de seguir-lo amablement. L’home em va fer donar la volta al monestir en sentit de les agulles del rellotge, mentre em feia imitar els seus rituals, refregant diferents parts del cos en diverses pedres. Al acabar el recorregut, em vaig trobar l’Alexandra a l’entrada del monestir, qui em va avisar que el monestir era de dones i que m’abstingués de fer fotos. Jo vaig seguir l’home a dins al monestir, qui va anar abocant grassa de Yak a les llanternes i va deixar alguns bitllets de 0,1Y a algunes estàtues, mentre feia comentaris graciosos a les monges, les quals reien tímidament. Després, una monja em va fer seure al seu costat, mentre l’home va exclamar alarmat que m’aixeques de seguida. Però les monges, noies joves amb el cap rapat i cobertes amb túniques roges, li van dir que no hi havia cap problema. Llavors, mentre em quedava sol amb elles em van intentar donar conversa, tot i que el llenguatge no va donar per molt. Finalment em van proposar de fer-los fotos, mentre cantaven i tocaven diversos instruments, i em vaig acomiadar d’elles després que m’escrivissin el telèfon del monestir en un paper. A Sakya vàrem passar la nit en una habitació d’hotel de peregrins, amb els llençols molt bruts, que a més a més no disposava de dutxa (increïblement, cap hotel dels següents tres dies tenia dutxes) i tenia uns lavabos terribles (similars a tota la Xina, però pitjor). L’endemà, tot i haver dormit 8 hores em vaig despertar més exhaust que els anteriors dies, tot i així ens vàrem posar en marxa direcció a Tingri. De camí vàrem aturar-nos al coll de Gyatso-la (5220m) on feia tant fred, que de seguida ens vàrem convèncer de la bona decisió de no anar a Everest Base Camp (de la mateixa altitud). De fet, feia dies que havíem pres la decisió, estalviant-nos de pagar 40€ per persona sense garanties de poder observar l’Everest (Juliol i agost són els mesos més plujosos al Tibet) a una distància de 30km (inexplicablement, el camp base no es troba a la base de l’Everest, sinó a uns 25km de la seva base). Durant l’aturada al coll de Gyatso-la, no vaig poder evitar que el fred em penetrés fins als ossos i durant el camí fins a Tingri vaig notar com el meu cos tremolava mentre la febre m’anava pujant. Just abans d’entrar al poble Tingri vàrem poder observar l’espectacular serralada del Himalaya al fons, amb l’Everest elevant-se a l’esquerra. Tant bonica era l’escena que em vaig proposar de curar-me al mateix dia, i després de passar-me tres hores suant al llit de l’hotel i de prendre’m un paracetamol, amb vaig despertar amb energies suficients per a pujar amb l’Alex fins al turó del darrera del poble de Tingri per a tornar a observar la successió de muntanyes nevades més altres del món. I davant d’aquestes muntanyes no deixava de sorprendre la immensa planura que s’estenia algun centenar de quilometres en totes direccions a una altitud de 4500 metres. L’endemà, després de tornar a observar la fantàstica vista del Himalaya, hem començat a fer camí cap a la frontera de Nepal, com sempre flanquejats per cables d’electricitat o telèfon paral•lels a la carretera, que normalment espatllaven les fotos de les millors vistes. D’altre banda, a mesura que ens apropàvem a Nepal i creuàvem els colls de La Lung-la(5124m) i Tong-la(5120m) vàrem començar a observar moltes ruïnes, d’unes antigues invasions nepaleses del 1788 i 1891, les quals van ser repel•lides per un exèrcit xinès assistit per tropes tibetanes. En qualsevol cas, baixant per la vall del riu Sun Kosi se’m va fer difícil imaginar com l’exèrcit Nepalès va poder pujar per aquesta estreta, profunda i abrupte vall. La verda vall mig ocultada per boires i núvols oferia un paisatge completament diferent a la resta del Tibet, però no menys espectacular. D’altre banda, també em va resultar estrany que la frontera estigués situada al mig de la vall, sense signes geogràfics de menció important, apart d’una petita cascada que oferia una línia divisòria. A la frontera hi havia un poble sense cap mena d’atractiu, on vàrem haver de passar la nit, ja que hi vàrem arribar tard degut a unes obres a la carretera. Va ser la nostra última nit al Tibet alimentada pels bonics records d’aquest país, tot i la nostra mirada tenia la vista posada al Nepal, al nostre cotxe i a la tornada cap a Europa. ‹ Anterior (28/06/2009) MES Següent (2009-08-27)› ‹ Anterior (2009-07-03 - Vietnam) PAÍS Següent (2009-08-13 - Tibet)› |
|
){kind=small}
+and+us)
