| Inici | Qui som | Diari | Fotos | Projecte | Respostes | Qüestionari | itinerari | sponsors | Mitjans | Enllaços | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior SETMANA Següent › ‹ Anterior PAÍS Següent › Turkey Istambul (veure sobre mapa) 12/05/2008:
Els dies a Istambul han estat molt intensos, tot i que ara estic escrivint aquestes paraules escoltant les onades del Mar Negre de fons i la importància d’aquests dies passats sembla més relativa. En qualsevol cas, començaré a relatar els esdeveniments més irrellevants, que en realitat no ho són. Des de Tessaloniki vàrem arribar a Istambul en dos dies. La última nit la varem passar al costat de la platja del Mar de Marmara, en un poble costaner proper a Istambul. Al matí, quan ens disposàvem a seguir el viatge, un home anomenat Mustafà se’ns va apropar i ens va demostrar el significat de l’hospitalitat turca. Sense parlar gent d’anglès ens va invitar a un cafè i un cop a casa seva va intentar mantenir una conversa amb nosaltres utilitzant un diccionari i un llibre d’anglès del seu fill. Finalment, sense que nosaltres ho insinuéssim en cap moment, es va oferir per a carregar aigua a l’autocaravana, que en realitat ho necessitava. Abans d’acomiadar-nos, vaig mirar la traducció de gràcies al seu diccionari i vaig exclamar amb sentiment “Tesekkür”. Al entrar de nou a Istambul, tot i que ja m’havia sorprès la primera vegada, em vaig tornar a sorprendre per la modernitat i l’enormitat de la ciutat i els seus suburbis, en la qual viuen uns 12 milions de persones. Mentrestant, l’Alexandra em descrivia els sentiments d’endinsar-se a un país que va estar ocupant i intentant conquerir nombroses vegades Romania, el seu país. D’altre banda, l’estada a Istambul i la visita als seus monuments, mercats, àrees comercials, em va tornar part de l’energia perduda i necessària per a continuar el viatge, però sobretot al observar la il•lusió amb que l’Alexandra descobria aquesta nova ciutat. També em va tornar una altre part de l’energia trobar-me amb dues noves persones a Istambul, els quals vaig entrevistar pel projecte de prendre el pols al món i amb els que vaig mantenir converses molt interessants sobre religió, esoterisme, moralitat, Déu,... D’altre banda, amb l’Alp, el primer noi que ens vàrem trobar, també vàrem parlar sobre la llibertat d’expressió a Turquia. Al demanar-li d’entrevistar-lo ens va presentar la llei turca 301, segons la qual qualsevol turc que manifesti quelcom encontre de Turquia, dels seus governants o la seva història s’enfrontarà a una pena de presó. Aquesta llei també era una de les causes que des de Turquia no pogués accedir al web Youtube d’internet, perquè allà hi havia exposat un vídeo on s’atacava Ataturk, l’heroi Nacional i pare de la Turquia actual. En qualsevol cas, l’estada a Istambul va ser molt més transcendent que aquestes visites i encontres, perquè en realitat a Istambul vaig definir la continuació del viatge. Al mirar per Internet si a India podria vendre l’autocaravana vaig descobrir que no, perquè (entre molts altres motius) les autoritats no deixen importar vehicles amb el volant a l’esquerra. Aquest descobriment, i el coneixement que a Austràlia tampoc podria vendre l’autocaravana amb facilitat, per poc em va fer abandonar la idea de continuar el viatge per Àsia, per a seguir-lo per Amèrica amb un nou vehicle. Però després de meditar múltiples opcions, finalment em vaig decantar pel següent pla: Seguirem viatjant amb l’autocaravana per Turquia, Iran (si no em deixen entrar hauré de reconsiderar tot el pla), Pakistan i Índia, on intentaré vendre l’autocaravana a un Europeu que la retorni a Europa o la deixaré aparcada mentre visiti els següents països: Nepal, Xina, Japó, Vietnam, Malàisia i Tailàndia. A continuació desfaria camí cap a Europa amb l’autocaravana si no l’hagués venut amb anterioritat. Però encara hi ha una altre decisió de gran importància que va tenir lloc a Istambul. Feia dies que m’adonava que amb les meves accions estava intentant dinamitar la relació amb l’Alexandra. És un defecte que fa més de 10 anys que no m’abandona. Amb les meves anteriors parelles, després d’uns dos anys de convivència, m’acabava aclaparant i no acceptant més els defectes de la meva companya em posava a dinamitar la relació perquè no tenia el valor de trencar-la unilateralment (o d’acceptar-la tal com era). Això m’estava passant amb l’Alexandra, perdia molt fàcilment la paciència amb els seves freqüents fases de mal humor i estava començant a desitjar que tornés a Romania per a seguir el viatge sol, tot i que pensava que ella m’estimava massa com perquè m’abandonés sense problemes. De fet, – l’Alexandra m’ho recordava sovint – ningú m’arribaria a estimar tant com ella, i m’ho creia: ella havia canviat molt per mi, encara que ho cregués insuficient. En qualsevol cas, no pensava que l’Alexandra m’acabés donant amb tanta facilitat la opció de trencar la relació, doncs suposo ella també estava cansada que li digués que ja no l’estimava. En realitat, l’Alexandra no volia trencar la relació, però perfaria estar a Romania cuidant la seva àvia malalta mentre jo creuava Iran i Pakistan, per a després tornar-se a reunir amb mi a la Índia. Però jo sabia que si continuava sol no l’esperaria. Tenia a les meves mans l’oportunitat de trencar la relació d’una manera molt poc traumàtica. Però llavors, com sempre, vaig començar a valorar els molts bons moments viscuts amb l’Alexandra i a valorar tots els canvis realitzats per ella, per exemple l’absència de crisis de nervis des d’Etiòpia. Vàrem passar tota una tarda abraçats al llit, l’Alexandra plorant per la nostra imminent separació mentre jo estava prenent una de les decisions més importants de la meva vida. Finalment vaig exclamar amb sentiment: • No vull que marxis, si marxessis no t’esperaria. Vull continuar el viatge amb tu – I poc més tard vaig aconseguir expressar. – T’estimo, perdona’m per tot el mal que t’he fet. .... A prendre el pols al món amb l’Alp, aquest va respondre que el principal problema del món és la ignorància i la poca compartició d’informació. El problema es solucionaria amb l’educació, ensenyant filosofia i ètica. Ell pot col•laborar com a escriptor introduint sutilment morals en els seus escrits. El principal problema de Turquia és l’educació, la qual es basada en clixés que la gent no es qüestiona si són certs o no. La solució seria la mateixa que en el cas mundial. L’Alp es considera feliç gracies a les seves creences esotèriques que li permeten ser optimista. L’Alp seria més feliç si la gent fos més tolerant i altruista. El secret de la felicitat és seguir les pròpies virtuts. En Ferhan opinava que el principal problema del món és el coneixement, al qual difícilment es pot accedir. Només uns nou vinguts extraterrestres podrien solucionar el problema. A Turquia, l’educació també és el principal problema, el qual no deixa pensar més enllà de les ensenyances. No era optimista amb la solució del problema, tot i que intenta influenciar els seus amics. En Ferhan es considera feliç, amb els llibres, amics, musica, humor,... En Ferhan seria més feliç amb la bona companyia d’una noia. El secret de la felicitat és el coneixement, per exemple coneixement de què vols o què t’agrada. Ankara (veure sobre mapa) 14/05/2008:
Vàrem estar pocs dies a Istambul perquè havíem de solucionar diverses coses a Ankara, la capital. Tot i així, vàrem donar una mica de volta i vàrem estar-nos un dia gaudint del tranquil i poc explotat Mar Negre, el mateix mar que refresca Romania, el país de l’Alexandra, un mar que jo encara no havia vist. Tot i que el mar és blau, com la resta de mars, es creu que el nom és degut a la poca visibilitat del Mar Negre, la qual només és de 5 metres (25 metres en el Mar Mediterrani), provocat per la rica concentració de microalgues degut a la molt poca salinitat del mar. Avui a mig matí hem arribat a Ankara, una ciutat sorprenent moderna (l’Alexandra sovint em comenta que Turquia és molt més moderna i desenvolupada que Romania), i ens hem dirigit directament a l’ambaixada d’Espanya on m’estaven guardant el passaport que havia tramitat a Etiòpia (l’ambaixada d’Etiòpia l’havia enviat a Kenya en comptes d’Egipte i al no poder-lo recollir a Egipte el van enviar a Turquia). L’ambaixada m’ha entregat el nou passaport i m’ha informat que hauria d’anar a la policia per a estampar el visat de Turquia al nou passaport. Però això suposava un problema, perquè tenint l’experiència de la renovació del passaport a Egipte, sabia que en el nou visat farien referència a l’antic passaport, en el qual tenia evidències d’haver entrat a Israel, impossibilitant-me la opció d’entrar a Iran. Vaig estar discutint el problema amb l’ambaixada i finalment vàrem trobar la solució. Els Espanyols poden viatjar a Turquia utilitzant només el carnet d’Identitat, així doncs, declararia com a perdut l’antic passaport, sortiria de Turquia utilitzant el DNI i tornaria a entrar utilitzant el nou passaport, el qual només tindria visat d’entrada sense cap referència a antics passaports. D’altre banda, aquesta opció no ens suposava fer molts més quilometres de carretera, ja que teníem previst de visitar la costa del mar Mediterrani i Egeu el qual ens aproximava a Grècia. No tenint opció de començar a tramitar els visats d’Iran i Pakistan fins que no haguéssim sortit abans de Turquia, vàrem decidir de començar a fer camí, la mateixa tarda, cap a la costa sud de Turquia, abans però, ens vàrem reunir una hora amb en Özgür, el noi de Couchsurfing que havia rebut desinteressadament uns mapes d’Àsia i el carnet de conduir internacional i m’ho havia enviat a Jordània, i el qual també havia rebut més recentment dos llibres de Lonelyplanet els quals em va entregar. Va ser una trobava curta, però vàrem quedar de retrobar-nos en tornar a Ankara, ja que en Özgür té previst de fer un viatge similar al nostre amb moto i estava ansiós d’informacions. Antalya (veure sobre mapa) 18/05/2008:
Dirigint-nos cap a la costa sud des d’Ankara, ens vàrem desviar un o dos centenars de quilòmetres per a visitar una veritable meravella: Pamukale, que traduït del turc significa castell de cotó. Pamukale ocupa una gran extensió de muntanya sobre la qual ha precipitat un blanquíssim carbonat calci provinent de les fonts termals de la zona, donant la sensació d’estar nevada i creant formidables terrasses sobre les quals s’escola l’aigua. Les fonts termals brollen amb 250 (o 500 segons un tríptic) litres d’aigua calenta per segon, la qual conté una gran concentració de minerals (1,4 gr/litre) i curiosament una gran radioactivitat. Malgrat aquesta última, es diu que les aigües tenen poders curatius i medicinals i així també ho deurien considerar els antics romans, els quals van construir uns banys d’aigües termals i un temple al voltant dels quals es va expandir una ciutat anomenada Hierapolis. La ciutat, famosa pels seus banys curatius, va créixer fins als 100.000 habitants, però va decaure amb el pas dels segles degut a successives conquestes i terratrèmols. La visita a Pamukale inclou les ruïnes de Hierapolis, de la qual es conserva el carrer principal empedrat, diverses columnes i arcs en peu, un magnífic teatre i una necròpolis amb múltiples tombes entre les quals jo i l’Alexandra vàrem jugar a ser zombis. La següent destinació va ser Antalya, una turística ciutat a la costa del mar Mediterrani amb casi 800.000 habitants. Tot i la massificació, les feréstegues muntanyes que envolten la ciutat i els precipicis sobre els quals s’estén la ciutat antiga li confereixen un cert encant, encara que no coincidiria amb Atatürk que va manifestar “sense dubte, Antalya és el lloc més bonic del món”. En qualsevol cas, si vàrem gaudir de la ciutat, va ser gracies a la bona companyia que hi vàrem trobar. La Tijen és una simpàtica escriptora de llibres de cuina que ens va mostrar encantada la seva ciutat i un mercat de productes orgànics que s’organitza cada diumenge. A més d’intercanviar algunes receptes de cuina amb l’Alexandra, vàrem tenir algunes converses interessants amb la Tijen. Per exemple, després de comentar els problemes soferts amb Síria després d’entrar a Israel, la Tijen va explicar-me que als turcs que entren a Xipre del Nord també els passa el mateix, perquè Grècia no accepta Xipre del Nord com a país i veta l’entrada a Europa de qualsevol ciutadà que en tingui algun segell d’entrada al passaport. De la mateixa manera que els anteriors turcs trobats, la Tijen també es queixava de l’actual govern de transfons islàmic, perquè en comptes de fer passos cap a la Unió Europea sembla fer-los cap al món àrab. Això comença a provocar que moltes dones es comencin a cobrir el cabell per motius polítics, no pas religiosos, perquè si fos per motius religiosos no es vestirien tant seductores. És cert que abans d’Ataturk, l’heroi nacional, el país era musulmà, però Ataturk el va convertir en un país secular donant les mateixes oportunitats als homes i a les dones, però passat casi un segle, sembla que una part de la societat preferiria tornar als temps antics. A Antalya també hem trobat avui a la tarda amb en Murat, el qual ha aprofundit una mica més en el tema. Durant els anys 80, hi va haver tants conflictes entre dretes i esquerres que els militars van prendre el control del país amb el suport dels Estats Units. A partir de llavors, es va obligar la ensenyança de religió islàmica a les escoles per tal d’oblidar el conflicte d’ideologies, tot i que molt segur, aquesta norma està començant a provocar un altre tipus de conflicte d’ideologies. En Murat també ens ha parlat dels problemes amb els Kurds a Turquia, als quals es va prohibir el seu idioma després dels 80 i també es va reduir sensiblement la inversió de l’estat a la seva regió i a l’est del país en general. Des d’una posició nacionalista turca, també ens ha explicat la seva visió de la història en referència als armenis. Durant la primera guerra mundial, terroristes entre els armenis, suportats per Rússia, atacaven l’imperi Otomà mentre l’exèrcit lluitava a l’oest, fent decidir a les autoritats de deportar a tots els Armenis més al sud, durant el hivern i sense mitjans de transport. De totes maneres, en Murant no creia que hagués estat un genocidi o que haguessin mort els centenars de milers que alguns mitjans calculen. Poc després d’acomiadar-nos, he vist pel carrer d’Antalya un cartell propagandístic en el què es negava molt taxativament sobre el genocidi d’Armènia. --- Vaig prendre el pols al món amb la Tijen, la qual opinava que el principal problema del món és la gent, la qual es creu superior a la natura però no ho és, creant grans problemes mediambientals. La solució és canviar un mateix, essent més responsable (no té cotxe, menja ecològicament, no contamina,...), per tal d’influir el seu entorn de la mateixa manera. El principal problema de Turquia és la dependència i importació de productes primaris, que abans produïa el mateix país al camp. La solució es trobaria subvencionant els agricultors perquè cultivin els aliments tradicionals. Ella com a escriptora intenta crear consciència. La Tijen es considera feliç a vegades, sobretot quan es troba a la natura, o quan publica un llibre, o ajuda a gent,... Quan fa yoga és sent més feliç. El secret de la felicitat és no estar trist pel passat no preocupat pel futur. |
|
