Documento sin título

globetour

Qui som >> Diari << Diari d'Alex Fotos Projecte Respostes Videos Qüestionari itinerari sponsors Altres viatgers Col·labora Contacte

 

Diari

Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:   
        
País:   

‹ Anterior (24/06/2010)  MES   Següent (2010-08-23)›                     ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada)  PAÍS   Següent (2011-01-23 - Mexico)›



US



Portland, OR (veure sobre mapa)

26/07/2010:
US,+Oregon,+Odell+lake US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland US,+Oregon,+Rose+garden,+Portland,+Alexandra
US,+Oregon,+Mount+Hood       


De camí cap a Portland vàrem parar al costat d´un parell de llacs per on passava la carretera i a continuació vàrem intentar visitar alguns antics ponts coberts de fusta d´Oregon que havia marcat al GPS. Malauradament bastants dels ponts coberts ja no hi eren, i els que encara existien estaven sense carretera que els creués, tot i que encara en vàrem descobrir un a través del qual vàrem poder transitar, donant-nos per satisfets i acabant de conduir fins a Portand.

A Portland ens va rebre la Terry, una dona que en aquell moment també estava allotjant la Malene, una professora mallorquina que estava fent un viatge de sis setmanes per l´Oest dels Estats Units. Va ser divertit quan la Terry va començar a explicar la seva relació insociable amb els veïns, malgrat que, igual que a la majoria de cases dels Estats Units, tots els seus jardins estiguessin sense tanques i es comuniquessin. L´Alexandra es va entendre molt bé amb la Terry i la Malene i al següent dia va sortir amb elles, ´a fer coses de dones´ -em va dir-, mentre jo em quedava a casa escrivint el blog i meditant en la possibilitat de començar a escriure el meu segon llibre, descrivint les nostres descabellades aventures africanes.

Encara que haguéssim passat un dia entranyable amb la Terry, la següent tarda vàrem ser rebuts per una altre parella de couchsurfing, en Chris i la Jen, que no ens havia pogut allotjar la nostra primera nit a Portland. Vàrem passar tres dies amb ells, compartint tres entranyables velades jugant a diferents jocs de taula (Carcassona y Dominon) fins passades les dotze. Els jocs eren tant absorbents que durant tota la nit, i fins i tot al despertar-nos, el nostre cervell no parava d´assajar i estudiar noves jugades o estratègies, incitant-nos a seguir jugant. Inevitablement els humans hem evolucionat per a jugar, una activitat que ens permet aprendre i seguir desenvolupant-nos. L´Alexandra em volia convèncer de comprar-nos un dels jocs de taula per a jugar entre nosaltres als vespres, però jo m´hi vaig negar rotundament, perquè aquells tres vespres m´havien tingut massa viciat. A més a més, hauria de començar a escriure el llibre descrivint les nostres aventures africanes, si volia tenir oportunitat de publicar-lo abans del Sant Jordi de l´any vinent. D´altra banda, el viatge no deixa de ser un joc, el qual ja m´està aportant l´aprenentatge i desenvolupament que estic buscant, sense desconnectar-me de la realitat, a diferència dels jocs de taula. Possiblement aquesta absorció pel joc i desconnexió de la realitat va restringir la nostra comunicació amb en Chris i la Jen a un nivell més superficial, encara que aquets ens allotgessin de meravella.

Malgrat les ganes de seguir jugant la resta del dia, vàrem sortir a fora, el primer dia visitant lleugerament la ciutat de Portland i relaxant-nos la resta de la tarda al Jardí de les roses, unes encisadores flors que havien esdevingut l´emblema de la ciutat. Sense voler pagar els excessivament cars aparcaments del centre de la ciutat, el següent dia vàrem decidir sortir a fora i visitar la propera muntanya de Hood amb extenses clapes de neu per on descendien forces esquiadors. A la tarda vàrem tornar a Portland recorrent el cabalós riu Columbia, on desenes d´aficionats aprofitaven el constant vent per a lliscar per les aigües amb windsurf o kateboard.




Astoria, OR (veure sobre mapa)

27/07/2010:
US,+Oregon,+near+Oswad+beach US,+Oregon,+Cannon+beach US,+Oregon,+Astoria US,+Oregon,+Astoria


Després d´acomiadar-nos d´en Chris i la Jen vàrem fer camí cap a la costa nord d´Oregon, segons molta gent una de les seccions més fascinant de la costa americana. Després d´aparcar el cotxe vàrem fer una curta caminada fins a la bonica platja d´Oswad que ens havien recomanat els nostres hostes. Tot seguit vàrem encaminar-nos cap a una altra platja recomanada, Cannon, amb unes grans roques al davant que li donaven força encant, malgrat l´indret estigués massa edificat i ple de turistes. A continuació ens vàrem acabar d´arribar fins a Astoria, a la desembocadura del riu Columbia, on vàrem admirar algunes de les seves cases victorianes i tot seguit vàrem creuar el riu per a entrar al nou estat de Washington.

Al vespre, rellegint el principi del diari, quan una noia se´ns va presentar jovial a l´avió, em vaig adonar que els americans són molt més oberts que els europeus, establint relació o comunicació molt més fàcilment. Per exemple, si cuinem en una àrea de descans o taula d´un parc natural i algú passa pel costat no és estrany que s´aturi i pregunti a l´Alexandra ´mmm, quina bona olor, què estàs cuinant?´. També s´han apropat en més d´una ocasió a l´Alexandra per a preguntar-li sobre el seu mini-ordenador: ´el teu netbook funciona com un ordenador normal i corrent?´. O també dirigint-se a mi quan enfoco la càmera en algun parc natural: ´si puges aquest turonet, podràs fer una fotografia impressionant´.




Parque Nacional Olympic (veure sobre mapa)

29/07/2010:
US,+Washington,+South+coast US,+Washington,+near+rugbi+beach US,+Washington,++rugbi+beach US,+Washington,+Rialto+beach US,+Washington,+Rialto+beach
US,+Washington,+View+of+Olympic+range+from+Hurrican+mount     


La costa de l´estat de Washington ens va encisar més que la del nord d´Oregon, encara que aquesta seguís coberta d´uns misteriosos núvols baixos que mantenien ocultat el sol, que d´altra banda no deixava de brillar una desena de quilòmetres terra endins. Sense tenir-ne cap referència vàrem visitar la platja de rugbi, amb diverses grans roques rebent les embestides de les onades i moltes tones de troncs desgastats descansant sobre la platja. Un paisatge similar ens esperava a la platja de Rialto, on s´amuntegaven encara molts més trons, segurament arrastrats cap el mar per riuades i retornat a terra gràcies a les corrents marítimes. Havent dormit al nord del Parc Nacional Olympic, al següent dia vàrem ascendir caminant una hora mitja (anar i tornar) fins al mont Hurricane, des d´on es gaudia d´una meravellosa vista sobre la carena de muntanyes del mont Olympic. Tot seguit vàrem agafar el cotxe i ens vàrem dirigir cap a l´est per a agafar un ferry fins a Seatle, on ens esperava una altra magnífica parella de couchsurfing.




Seattle, WA (veure sobre mapa)

02/08/2010:
US,+Washington,+Seatle,+party+in+frond+of+beach. US,+Washington,+Seatle,+park US,+Washington,+Seatle,+market US,+Washington,+Seatle,+market US,+Washington,+Seatle,+playing+chess.


Per a passar de la península d´Olympic a Seatle varem perdre dos ferris, però sortosament vàrem arribar suficientment d´hora per a sopar amb en Jeff i la Carol, un deliciós salmó vermell a la barbacoa. Tot seguit vàrem pujar al seu cotxe i ens vàrem dirigir cap a un centre cultural de la ciutat on en Jeff i la Carol feia un parell d´anys que practicaven danses angleses. Malgrat l´experiència dels assistents, tots van ser molt amables traient-nos a ballar i ensenyant-nos els passos o moviments necessaris. Al final, després de casi tres hores ballant sense que ningú prengués mal, vàrem acabar ben cansats i pràcticament convertits en uns experts. Va ser interessant recordar les danses en grup que tantes vegades apareixen a les pel·lícules històriques d´Anglaterra i entendre el rol social que tenien a l´època. L´endemà dissabte vàrem tornar-lo a passar entre gent encantadora, quan ens Jeff i la Carol ens van portar a una festa d´amics i família davant d´una badia, on vàrem recollir petxines amb la marea baixa, vàrem fer una petita excursió amb kayac i ens vàrem atipar amb un bon dinar-sopar.

Després de passar un diumenge vaguejant i editant fotos i escrivint el diari, el dilluns vàrem anar d´hora al matí fins a Downtown, on hi havia l´ambaixada del Canadà. Allà vàrem estar esperant tot el matí a que en diferents cues fins que al final vàrem aconseguir un visat d´una sola entrada al Canadà per a l´Alexandra. M´hagués agradat arribar-nos fins a Vancuver i potser Calgary, però al final vàrem decidir pagar només els 75$ per a única entrada en comptes de 150$ per la múltiple entrada. En qualsevol cas, segur que també gaudiríem molt de la carretera que ens havia de portar de Bellingham fins al Parc Nacional del Nord de les Cascades i al Parc Nacional de Glacier. En sortir de l´ambaixada vàrem aprofitar per a visitar una mica el Downtown i el concorregut mercat proper al mar. Posteriorment, tornant cap al cotxe ens vàrem trobar en una cèntrica plaça que alguna organització o ajuntament havia situat un gran tauler d´escacs amb peces gegants sota l´ombra d´uns arbres i diversos nois que feien cua per jugar. Quan em va tocar el meu torn em va tocar jugar amb un que en sabia molt i vaig acabar perdent les dues partides. En qualsevol cas va ser divertit jugar mirant el tauler amb una perspectiva totalment diferent i executant les jugades caminant per sobre els quadrats blancs i negres i emportant-me les peces matades al contrincant com si fossin veritables trofeus.

Al vespre, després de decidir que els propers 2 dies aniríem a visitar el parc Nacional de Mont Rainier i faríem un parèntesis a la nostra visita a Seatle, vaig conversar una estona amb un dels fills d´en Jeff, qui havia estat estudiant i treballant a xina per dos anys i tenia planejat tornar a marxar en un futur cap al sud-est asiàtic per a establir-s´hi i viure-hi la resta de la seva vida. Parlant sobre el nostre fascinant viatge per totes les diverses cultures del món, en ...... va tornar a fer-me la mateixa pregunta que ja m´havia fet en Jordan de Hollywood: ´Perquè viatgeu tant temps per Nord Amèrica? Després de viatjar per tantes cultures diferents t´ha de resultar una mica avorrit´. Pensant en una resposta diferent vaig dir ´Tens raó, però també està molt bé viatjar per Estats Units perquè la proximitat cultural ens permet interaccionar i conèixer millor les persones amb les que ens trobem. I d´altre banda, els paisatges descoberts també són fascinants, com a la resta del món, però molt més cuidats i amb un accés més senzill´.




Mont Rainier National Park (veure sobre mapa)

04/08/2010:
US,+Washington,+going+to+Mount+Rainier+National+Park US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park,+Eunice+lake US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park,+Eunice+lake US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park,+Sunrise+meadow US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park,+Jan+and+Alexandra
US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park US,+Washington,+Mount+Rainier+National+Park 


Varem deixar assessorar-nos per en Jeff i al primer dia vaig fer una caminada des del llac Mowich fins al llac Eunice, i d´allar fins al pic Howard. Però no vaig acabar de pujar fins a dalt de tot, perquè els núvols cobrien tot el mont Rainier, a més a més, autèntiques milícies de mosquits em van cosir a picades, afegit a un exèrcit de formigues que es va enfilar per la roba durant un instant que em vaig entretenir a enquadrar una foto. Amb un temps més descobert, l´endemà ens vàrem aturar a Sunrise, on els núvols ens van permetre per moments observar el Mont Rainier (4392m) completament destapat i cobert de neu. Poc més tard vaig fer una llarga caminada de quatre hores des de Paradise, fins a les cascades de Sluiskin i el Panorama Point, des d´on es gaudia d´una magnifica vista del mont Rainier parcialment tapat de núvols. Va ser una caminada molt entretinguda, tant de pujada, quan vaig haver de seguir les petjades per sobre d´extenses clapes de neu, com per baixar, quan vaig posar-me la capelina sota al cul per a utilitzar-la com a trineu i baixar a gran velocitat.




Seattle, WA (veure sobre mapa)

06/08/2010:
US,+Washington,+Seatle US,+Washington,+Seatle US,+Washington,+Seatle US,+Washington,+Seatle,+galery US,+Washington,+Seatle,+Freemont US,+Washington,+Seatle,+salmons
US,+Washington,+Seatle,+Jan+Alexandra+Carol+and+Jeff      


Va estar bé tornar a Seatle i sentir-nos altre cop a casa nostra, en companyia d´en Jeff i la Carol els quals ens van donar total llibertat per a entrar i sortir de casa quan volguéssim, mentre ells seguien les seves activitats. Tanta llibertat ens van donar que fins i tot ens va resultar estrany que poques vegades mengéssim plegats, tot i que vàrem trobar forces més ocasions per a conversar sobre diversos temes, sobretot sobre la inexistència de Déu i el mal que històricament han fet les religions. Em van sorprendre bastant les opinions d´en Jeff, doncs no és massa normal trobar ateus a Estats Units, en canvi la Carol era una mica més tradicional i era membre de l´església unitària (Unitarian Universalism), que segons ella acceptava qualsevol creença, fins i tot l´ateisme, i es centrava bàsicament en el creixement espiritual.

Aprofitant que ambdós tenien unes opinions molt formades, vaig entrevistar-los junts prenent el pols al món (www.youtube.com/watch?v=5OY-0PvG-8U). Lògicament en Jeff opinava que el principal problema de la humanitat eren les supersticions incloent les religions, per a Carol el principal problema era la falta d´educació, incloent l´educació sobre la realitat. Per a solucionar el problema faria falta més educació, sobretot de les dones perquè són les principals que transmeten el coneixement als fills, a més a més l´educació hauria de ser gratuïta. Als Estats Units, el principal problema era la polarització de la política cap a posicions cada vegada més extremes, empitjorat per les divisions que provoquen les religions. A nivell personal, els dos es consideraven molt feliços, però serien més feliços quan en Jeff es pugui vendre l´empresa i junts puguin viatjar la resta de la seva vida. El secret de la felicitat és acceptar la vida tal com és i valorar les petites coses.

Després d´haver passat una setmana entre Seatle i mont Rainier, vàrem començar a sentir que ens estàvem adaptant a un ritme satisfactori de viatge. Els darrers dies ens havíem donat més temps i l´Alex ja havia acabat d´escriure el seu blog (unaviajeramas.blogspot.com) que tenia endarrerit de diverses setmanes, i jo havia començar a reescriure el diari d´África per a publicar-ne un llibre més endavant. Amb tot, també ens sobrava als migs dies o a la tarda temps per a visitar la ciutat i al vespres per a conversar amb en Jeff o la Carol. Vàrem aprofitar el primer dijous de mes per a visitar diversos museus de Seatle gratuïtament i per la tarda vàrem visitar amb en Jeff i la Carol diverses galeries, les quals estaven plenes de gent, perquè el primer dijous de cada mes era el dia que canviaven tradicionalment les exposicions. Va ser interessant visitar les obres d´art que es venien, tot i que no entenia que tinguessin compradors, quan algunes obres que podia pintar un nen de 10 anys valien 2000 o 3000 dòlars. El divendres vàrem tornar a sortir i vàrem visitar el barri alternatiu de Fremont i a continuació ens vàrem apropar a les comportes que connecten el llac Washinton amb el mar obert. Va ser interessant veure com els vaixells creuaven d´un punt a un altre utilitzant el sistema de comportes, però més fascinant va ser veure al costat com els salmons ascendien per un canal especial per a anar a pondre els ous a la part alta dels rius de l´estat de Washington i llavors morir.




Bellingham, WA (veure sobre mapa)

10/08/2010:
US,+Washington,+bellingham,+Amy US,+Washington,+bellingham,+leaving+Amy US,+Washington,+bellingham,+leaving+Amy US,+Washington,+bellingham,+Amy US,+Washington,+bellingham,+Amy
US,+Washington,+bellingham,+arriving+concert+house US,+Washington,+bellingham,+groups+on+party+house US,+Washington,+bellingham,+groups+on+party+house US,+Washington,+bellingham,+groups+on+party+house  


Vàrem arribar a Bellingham, l´última ciutat de la costa oest dels Estats Units abans d´arribar a Canadà, un dia de pluja. Però poc va importar, perquè no teníem intenció de visitar o conèixer la ciutat, simplement volíem retrobar una bona amiga, l´Amy, la noia provinent d´Alaska que ens havia allotjat feia un any a Xining a Xina. Tornant a fer mostra de la seva hospitalitat, l´Amy ens va deixar la seva habitació mentre ella prenia possessió del sofà de la casa compartida on vivia. De totes maneres, aquell vespre no vàrem anar a dormir d´hora perquè abans vàrem anar tots junts, incloent els sociables nois amb qui vivia, a una festa a una casa particular o house party. Segons ens van explicar, les house parties con molt populars entre el jovent als Estats Units, molt més que les discoteques o pubs. Un dels amics de l´Amy va fer de disjokey, seleccionant música molt bona, mentre la resta, uns 30 o 40, la meitat dels quals anaven disfressats de maneres divertidament ridícules, ballàvem animadament. Cadascú dels assistents a la festa havia portat les botelles o llaunes d´alcohol per al consum propi, una bona manera perquè ningú s´aprofités dels altres i portés alcohol dolent per a acabar consumint el alcohol bo dels altres, tot i que també es podria interpretar com una falta de confiança o voluntat de compartir. Jo, que no anava tant preparat, vaig preferir pagar uns pocs dòlars i beure del punch que havien barrejat a la casa. L´endemà em vaig sentir molt cansat i vaig passar bona part del diumenge dormint, definitivament ja no tinc l´energia que tenia de més jove, o la mateixa capacitat per a tolerar l´alcohol; mentrestant, l´Alexandra va passar bona part del diumenge, i també del dilluns de compres amb l´Amy.

El dilluns vàrem poder gaudir d´un altre interessant aspecte de la cultura juvenil nord americana, quan l´Amy ens va invitar a un concert on ella tocava a una altra casa particular. L´Amy ens va explicar que feia 3 setmanes havia creat un grup de música amb dos altres nois i que ja havien composat 5 cançons i que aquell seria el segon concert que feien. Els altres companys de pis ens van explicar que als Estats Units es valora molt més el treball amateur i que per tant és molt més fàcil començar un grup de música, perquè hi ha moltes festes particulars on t´inviten a tocar i on pots començar a fer uns pocs diners venent els teus CDs o productes, quelcom molt diferent a Europa, on els grups es passen molt temps al garatge assajant abans de sortir a tocar. Aquella nit van tocar quatre grups de musica en una petita casa on hi havia embotides unes altres 30 o 40 persones. Sincerament no va ser la millor música que hagués escoltat mai, però sí vaig experimentar un dels ambients més estupends on hagi estat, en el qual els assistents animaven contínuament als amateurs compositors, musics i cantants. El segon grup de música eren tres noies de Oakland (a prop de San Francisco) que feien un tour per la costa oest dels Estats Units actuant a cases particulars on les invitaven.

L´endemà l´Amy ens va comentar que també era aficionada a la poesia i que també era normal que els poetes fessin tours pel país, recitant els seus poemes a cases particulars i a continuació venent els seus CDs o llibres. Definitivament, als Estats Units hi havia coses que funcionaven millor que a Europa, com per exemple les universitats, les quals són bastant lliures (com a mínim la seva) on podia estudiar el que volguessis, fins i tot escollir els teus estudis particulars. El que no era tant positiu era els preus de les universitats públiques, la matrícula anual de les quals podien costar entre 8000$ i 20000$, motiu pel qual molts estudiants havien de demanar crèdit per a estudiar, tot i que també es concedien unes poques beques.

També vàrem conversar sobre molts altres temes amb l´Amy i els seus amics, entre els quals el desastrós sistema penal dels Estats Units, on les presons eren privades, pagades pel govern. Segons l´Amy la justícia no actuava bé, produint-se mols errors, apart d´aplicar-se diferent segons comunitats, per exemple homosexuals, afroamericans,... El sistema provoca que les presons estiguin plenes de gent que ha fet infraccions al conduir o per possessió per marihuana, quelcom nefast perquè després de complir condemna és molt difícil trobar treball. A més a més hi ha les penes de mort, que després d´aplicar-se en molts casos es demostra mitjançant proves de DNA que els acusats eren innocents. Malgrat la realitat de les seves descripcions, inevitablement l´opinió de l´Amy estava afectada pel cas del seu cosí que -segons ens va explicar- a l´edat de 17 va dormir amb un noi de 10 any diverses vegades. Als 22 anys, un amic va llegir el diari del seu cosí on descrivia la seva experiència i el va presentar a la policia per a denunciar-lo. Aquesta prova va permetre a la justícia, influenciada pel pare del noi de 10 anys que era policia, condemnar al seu cosí a 20 anys de presó, quelcom excessiu per a Amy.




Twisp (veure sobre mapa)

12/08/2010:
US,+Washington,+North+Cascades+National+Park,+Rainy+lake. US,+Washington,+North+Cascades+National+Park US,+Washington,+petrol+station+close+to+Twisp US,+Washington,+Debbi US,+Washington,+entrance+in+supermarket+in+Twisp
US,+Washington,+river+in+Twisp     


Després de passar 4 dies relaxats a Bellingham amb l´Amy, vàrem deixar enrere els dies ennuvolats de la costa i vàrem començar a fer camí cap a l´interior, on el sol va tornar a brillar i la temperatura a augmentar. La carretera estatal número 20, catalogada com la més bonica de Washington, va anar ascendint una vall suau, fins a entrar al Parc Nacional de Nord Cascades. Segurament, aquell Parc Nacional va ser el menys atractiu visitat fins al moment, doncs les muntanyes no eren tant espectaculars, però a més a més, bona part del trajecte vàrem estar acompanyats per línies i torres d´alta tensió i també es succeïren diversos grans preses que acumulaven grans extensions d´aigua sense massa atractiu. A la tarda vaig fer una petita caminada fins al llac Rainy i en tornar vàrem acabar de fer els pocs quilòmetres que faltaven per a arribar a Twisp, on ens esperava la Debbi.

La Debbi, provinent de Portland feia dues setmanes que vivia a Twisp, un petit poble que la tenia enamorada. Al vespre, quan va refrescar una mica la temperatura, vàrem sortir a passejar pel carrer principal del poble, amb la majoria de les cases construïdes de fusta, algunes de les quals amb una estètica de les pel·lícules del salvatge oest. L´endemà vàrem descobrir una mica més del poble, passejant fins a la carnisseria i fins a un supermercat a sobre dels prestatges del qual hi havia diversos animals dissecats, incloent un lleó, doncs el propietari era un aficionat a la caça. Introduint-nos a les activitats d´estiu del poble, a la tarda, la Debbi ens va portar fins al riu, on ens vàrem banyar juntament amb altres joves que també es refrescaven a les seves gèlides aigües. Fins i tot vàrem anar al teatre al vespre, a veure una obra molt interessant que tractava sobre la mort. I a la nit, vàrem quedar amb una amiga de la Debbi per a anar a veure una fantàstica pluja d´estrelles fugaces estirats a la gespa amb les llums apagades.

Va ser molt interessant viure la vida de poble on la gent deixa dels portes de casa sense tancar, encara que marxin fora, o deixin les bicicletes sense lligar. Igualment interessant va ser conversar amb la Debbi, una professora d´economia que creia que el sistema econòmic actual col·lapsarà, perquè està basat en el creixement continuo, però en un mon amb recursos limitats no es pot créixer eternament i per tant en un moment o altre petarà. Parlant sobre la cultura americana, la Debbi va aportar unes curioses reflexions, explicant que els americans eren com nens i que esperaven que l´estat actués com a pare. El govern de US es paternalista perquè vol evitar qualsevol possibilitat que la gent es faci mal, perquè no consideren a la gent responsable de la seva seguretat, al mateix temps que la gent considera que el govern és el veritable responsable. Segons deia la Debbi, a Europa la gent es feia més responsable dels seus actes i per exemple allà no creuen il·legalment les vies del tren, i si ho fan és sota la seva responsabilitat. En canvi, als Estats Units, el govern ha de prevenir de totes les maneres possibles que creuis les vies perquè sinó la gent creuarà les vies i després culparà al govern si algun accident succeeix. També les empreses han de vigilar per la seguretat dels seus treballadors o clients, i per exemple en els MDonalds es venen el cafè en envasos que avisen ´vigileu amb la beguda, està molt calenta´, perquè fa uns anys una dona es va cremar amb un cafè i va haver de ser indemnitzada amb molts diners perquè el got no advertia que el cafè podia cremar.




Collville (veure sobre mapa)

15/08/2010:
US,+Washington,+Colville+farm US,+Washington,+Colville+farm US,+Washington,+Colville,+airplane+show US,+Washington,+Colville,+airplane+show US,+Washington,+Colville+cowboys US,+Washington,+Colville+farm
US,+Washington,+Colville+farm,+Elli US,+Washington,+Colville,+looking+the+farm+from+a+hill. US,+Washington,+Colville,+lake+bellonging+to+the+family US,+Washington,+Colville+farm US,+Washington,+Colville+farm US,+Washington,+Colville+farm,+Denis
US,+Washington,+Colville+farm,+nice+pet.      


Des del principi del viatge per Amèrica estem tenint molta sort al ser allotjats gratuïtament per molta gent diversa i interessant. Sortosament, ja fa temps que jo i l´Alexandra estem a Couchsurfing (www.couchsurfing.org) i tenim moltes referències, incloent comentaris de gent que havíem allotjat abans d´iniciar el viatge, afavorint que les persones que contactem demanant-los allotjament es mostrin en general encantades. Des de la nostra arribada només havíem demanat allotjament a les ciutats, dormint en les altres ocasions a la furgoneta, però ja feia dies que havia proposat a l´Alexandra de començar a contactar gent de pobles petits o fins i tot que visquessin en ranxos o cases de pagès per tal de viure experiències diferents. Va ser així que vàrem ser allotjats per la Debbi al petit poble de Twisp i a continuació per l´Angie i la seva família que ens van rebre de meravella al seu ranxo del poble de Colville, encara a Washington però proper a Idaho.

Quan vàrem arribar a casa seva guiats pel gps, l´Angie no hi era, però poc va importar, perquè la seva filla Clarissa ens va donar la benvinguda cordialment. Després de conversar una mica amb ella, la Clarissa ens va portar a visitar els animals de la granja, molts dels quals només tenien la funció d´animals de companyia o pets, entre els quals hi havia un parell de gossos, un gat, dos ponis, diversos cavalls, diferents tipus de conills d´índies o hàmsters, un porc, oques, ànecs, un paó real, un gran ocell similar a un estruç, i altres animals que de segur m´oblido. Mentre visitàvem els animals, l´Angie va trucar i ens va proposar d´anar a prendre una cervesa artesanal a una petita cerveseria de poble, on hi havia un ambient molt distès i acollidor. A continuació vàrem tornar a la granja amb l´Angie, qui ens va presentar els altres fills de la família: l´Elli (la germana bessona de la Clarissa), la Rachel i en Luc, i més tard en Denis, el seu marit. Segons va explicar l´Angie, en Denís sempre havia viscut al camp i es guanyava la vida cultivant diferents cereals i farratge, mentre que ella i les seves filles es cuidaven dels animals, dels quals només les vaques generaven algun benefici amb la venda de la llet.

Com ja va ser costum entre la gent que ens ha anat allotjant als Estats Units, ens vàrem oferir de cuinar nosaltres, i aquella nit vàrem menjar una gran truita de patates, un plat típic espanyol que l´Alexandra sap cuinar molt bé. Va tenir sort l´Alexandra que la paella que tenia la família era antiadherent, quelcom difícil de trobar en altres cases americanes. D´altra banda, l´endemà al matí l´Angie va cuinar uns deliciosos pancake, que vàrem cobrir de gerds que creixien al seu jardí i nata artesanal separada de la llet munyida a les seves dues vaques. Després d´esmorzar vàrem anar a veure una exhibició d´avionetes al petit aeroport de Collville, un concurs de cowboys amateurs que atrapaven vedells amb llaços, i a la tarda vàrem assistir a la recepció de la boda d´uns seus amics, la qual era força senzilla. En comparació a les festes de casament a Espanya, hi havia molt menys menjar però per contra, els assistents no estaven obligats a portar regals d´un valor equivalent al cost del banquet.

L´endemà diumenge, vàrem seguir gaudint-lo en companyia de la família, al matí descansant o recollint gerds, i a la tarda tornant a relaxar-nos a la riba del riu Columbia. Al vespre, igual com havíem fet la nit anterior, vàrem seguir mostrant fotos del nostre viatge. Mentre explicàvem el nostre viatge, l´Angie es va entristir al conèixer que en alguns països els americans hi tenien l´entrada vetada o complicada (Iran, Siria, Sudan,...) i que en molts altres països US tenia molt mala publicitat. Observant aquesta família i tota l´altra gent trobada durant el nostre viatge per Nord Amèrica, a mi també se´m feia difícil pensar que hi hagués països que no desitgessin rebre als nostres amics com a turistes o visitants. Ens trobàvem a la mateixa situació que ens havíem trobat a Iran, un país on la gent i la cultura també ens havia meravellat, malgrat les polítiques dels seus governants causessin enemistats arreu del món.

Durant la nostra estada a Collville, també vàrem tenir forces estones per a conversar amb l´Angie i les seves filles. Entre moltes altres històries interessants, l´Angie ens va explicar el cas d´en Denis, que va tenir un greu accident mentre treballava a la granja. L´Angie se´l va trobar inconscient amb el cap totalment cobert de sang, essent necessari un transport urgent amb helicòpter fins a la propera ciutat de Spokane, on el van intervenir i mantenir ingressat durant una setmana, per a després seguir el tractament a casa. Malauradament, la família no tenia assegurança mèdica i al cap de poc els va arribar la factura de l´helicòpter i l´hospital que pujava uns 60.000$. No deixava de ser una altra infortuni afegit a l´accident d´en Denís. Sortosament, essent una família coneguda a Colville, la comunitat va reaccionar i un seu amic va organitzar una recol·lecta que va recaptar fins a 40.000$, al mateix temps que l´hospital s´avenia a rebaixar la factura.

Un altre tema de conversa va ser la religió, tot i que aquest cop no vaig ser jo qui va encetar el tema; va ser l´Alexandra qui es va interessar-se per les creences de l´Angie, mentre jo les escoltava una mica apartat. Segons va explicar, l´Angie havia llegit una mica sobre totes les religions cristianes i havia acabat decidint no aferrar-se a cap secta i interpretar la bíblia seguint la seva intuïció i sense intentar imposar la seva visió a ningú. Així doncs, l´Angie es considerava una cristiana molt oberta i tolerant amb altres religions, tot i que últimament l´entristia que a US el govern i la justícia estiguessin restringint l´exhibició pública de símbols religiosos, per tal de no ofendre a altres comunitats. Així doncs, a l´actualitat no es poden exposar pessebres de Nadal en locals públics o s´estan desmantellant algunes creus que s´enlairaven en terrenys de l´administració.




Parque Nacional de los Glaciares (veure sobre mapa)

18/08/2010:
US,+Kootenai+Falls US,+bridge+close+to+Kootenai+Falls US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Victoria+falls US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Victoria+falls US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Victoria+falls
US,+Montana,+Glacier+National+Park,+mountain+goat US,+Montana,Glacier+National+Park,+hidden+lake US,+Montana,Glacier+National+Park,+hidden+lake US,+Montana,Glacier+National+Park,+mountain+goat US,+Montana,Glacier+National+Park,+Josephine+lake
US,+Glacier+National+Park,+Grinnell+lake US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Grinnell+glacier US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Grinnell+glacier US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Grinnell+glacier US,+Montana,+Glacier+National+Park,+Grinnell+glacier 


Després d´un bon esmorzar a base de pancakes, beicon, hamburgueses, nata, fruites de bosc i cafè, vàrem tornar a la carretera direcció est, cap al Parc Nacional Glacier, on vàrem arribar al vespre. Vàrem acampar a les afores del parc, doncs en tots els parcs Nacionals de US estar prohibit dormir fora de les àrees d´acampada de pagament. L´endemà vàrem entrar al parc sense que aquest ens cridés massa l´atenció, però a mesura que la carretera ascendia per una vall, les muntanyes escarpades tacades amb clapes de neu ens van començar a encisar. I molt més em vaig enamorar del parc quan vaig fer una caminada al matí fins a les cascades de St. Mary i Virginia, i a la tarda fins a unes magnífiques vistes sobre el llac Hidden. L´endemà vaig fer una caminada molt més llarga i espectacular fins a la Glacera Grinnell, havent de caminar 10 quilòmetres i 500 metres de desnivell. Després de l´esforç, la majoria de la gent es quedava descansant a la riba del llac mirant la glacera al fons però jo vaig creuar un riu mig mullant-me les sabates i em vaig dirigir cap a la glacera. Animat per una altra parella que seguien els meus passos, vaig arribar-me fins al centre de la glacera, la qual oferia un espectacle de gel, roca i aigua impressionant. De totes maneres, al tornar vaig fer un salt per sobre una de les esquerdes tapades per roques i gel, però tot just apuntalar el peu a l´altre cantó vaig sentir un ´creck´ molt greu i profund que em van fer córrer fins a terra ferma intentant ser mes lleuger que un gat. Vaig tardar una bona estona a treure´m l´esglai, pensant que potser havia pres un risc massa gran per a gaudir d´una nova perspectiva dels paisatges i prendre´n una bona foto. Del que no em penedia era d´haver caminat els 10 quilometres de pujada, tot i que tornar-los a descendir va ser força esgotador. Per sort, al cap de 5 hores, l´Alexandra m´esperava a baix amb la taula parada, feliç també per haver tingut un matí relaxant llegint el final d´un llibre i el principi d´un altre asseguda a l´ombra d´un arbre.





‹ Anterior (24/06/2010)  MES   Següent (2010-08-23)›                     ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada)  PAÍS   Següent (2011-01-23 - Mexico)›

Documento sin título

 

Cómo vivir feliz sin libre albedríoDescargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.