Documento sin título

globetour

Qui som >> Diari << Diari d'Alex Fotos Projecte Respostes Videos Qüestionari itinerari sponsors Altres viatgers Col·labora Contacte

 

Diari

Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:   
        
País:   

‹ Anterior (24/07/2009)  MES   Següent (2009-09-22)›                     ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet)  PAÍS   Següent (2009-09-03 - India)›



Nepal



Kathmandu (veure sobre mapa)

29/08/2009:
Nepal,+going+out+of+Kathmandu


Ens vàrem despertar d’hora, però la majoria de turistes es varen despertar més d’hora que nosaltres i a la frontera entre Xina i Nepal vàrem haver d’esperar més de tres hores, primer que obrissin la frontera i després que els policies xinesos obrissin diligentment absolutament totes les motxilles i maletes dels turistes estrangers i fullejant tots els seus llibres en busca de material il•legal (per exemple, fotografies del Dalai Lama). Passats els tràmits en el pulcre edifici xinès, ens vàrem dirigir a la barraca nepalesa, on després de prendre’ns la temperatura amb termòmetres de mercuri ens van segellar els passaports per a legalitzar la nostra presència.
Havíem estat informats que la carretera de la frontera a Kathmandu, malgrat tenir menys de 200 quilòmetres, està en força mal estat i que el viatge en autobús podia durar unes 8 hores. De totes maneres, el problema que ens vàrem trobar va ser l’absència d’autobusos o d’informació sobre aquests. Per sort, poc després de preguntar per l’autobús a Kathmandu, vàrem trobar un grup d’israelians (alguns d’ells d’origen romanès), que ens van deixar compartir el seu autobús privat. Sense pensar que ara ens podríem trobar en l’objectiu d’un atemptat radical islàmic, vàrem compartir l’agradable viatge conversant sobre política i viatges. Malgrat tot, tot i ser agradable, el viatge va ser molt llarg, al principi pel terrible estat de la carretera, sense signes de ser millorada en un futur; i després per la impaciència dels conductors d’altres camions, cotxes i autobusos que van generar nombrosos embussos abans d’entrar a la ciutat i a dins.
Aquesta arribada a Katmandú ens va fer adonar que Nepal no ha canviat gent, amb el mateix caos de gent, motos i cotxes deambulant per tot arreu, els mateixos problemes de tràfic i les mateixes carreteres en obres (com si els treballadors haguessin estat 5 mesos en vaga). D’altre banda, al arribar a l’hotel on havíem estat acomodats l’anterior vegada, també ens vàrem trobar que no hi havia electricitat (després va resultar ser un tall puntual). L’únic que semblava ser una mica diferent, era la menor presència de turistes en comparació a les anteriors vegades, bàsicament perquè era època de monsó (va ploure diversos dies). En qualsevol cas, això no va privar-nos d’escoltar a l’hotel i al carrer a molts espanyols, típic de la nostra regió, on tothom va vacances a l’agost.
Havíem arribat a Katmandú un divendres al vespre, i davant la impossibilitat de poder anar a recollir la nostra autocaravana durant el fi de setmana, vàrem decidir de recórrer tot el Tamel (el barri turístic) preguntant pels millors preus de diversos productes que tenim intenció de revendre una vegada arribats a Europa. De totes maneres, el dilluns sí que vàrem poder anar a recollir l’autocaravana, la qual es trobava en el mateix estat que havíem trobat, tot i que més empolsegada. Del taller, vàrem conduir entre el terrible tràfic, fins a l’esplanada a prop de Tamel, on havíem aparcat anteriors vegades i on ens vàrem mentalitzar de passar una atrafegada setmana fent compres de diversos quilos de roba i alguns centenars de grams en joieria.
Apart de fer totes les compres desitjades, al principi de la setmana també vaig aconseguir contactar amb l’amic dels nostres amics, qui ja s’havia convertit en el nostre amic Jay. Ens vàrem trobar amb ell i la seva família un dimecres a la tarda, sorprenent-nos pel canvi dels seus tres fills durant els cinc mesos transcorreguts: la maria de cinc anys s’havia tornat més tímida tot i que ja parlava anglès, l’Asmita seguia igual d’entremaliada però també es passava absorta diversos minuts resseguint caràcters nepalesos en un quadern de l’escola, i en David ja començava a caminar plorant a la més mínima si no tenia tot al seu abast. Coneixent la tradició Nepalesa, vàrem portar dues cerveses (1,5€ cada una), tot i que en també Jay n’havia comprat dues, per acompanyar deliciós sopar que ens cuinar en Jay (un dels àpats més deliciosos en setmanes). Mentre sopàvem, ens Jay ens va explicar preocupat que encara no tenia cap treking contractat ple setembre (quan comença la temporada turística), per això estava mirant de buscar alguna altre agència per a la qual treballar. De totes maneres, també començant a cavilar la idea de anar a treballar a Europa o potser Dubai, per a poder seguir pagant l’educació i manutenció dels seus fills, una espècie d’inversió pel futur, per quan ell no pogués treballar més. En qualsevol cas, vàrem alegrar-li la vetllada amb tres grans bosses plenes de regals, bàsicament roba que no havíem utilitzat durant el viatge o que no tornaríem a utilitzar més i altres estris inútils per a nosaltres i que estaven ocupant un espai valuós per a guardar tots els productes que estàvem comprant.





India

Delhi (veure sobre mapa)

03/09/2009:
India,+fallen+bridge+close+to+border India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa
India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa India,+mountains+arround+Champawa  


Després d’omplir la caravana amb diverses bosses de productes i d’acomiadar-nos d’en Jay el diumenge ben d’hora al matí vàrem començar a conduir cap a les afores de Katmandú direcció a Delhi. Teníem por de passar pel coll a tocar de Katmandú, on mesos enrere havia perdut el meu carnet de conduir per culpa d’uns policies mig corruptes. Malgrat tot vàrem passar sense problemes, tot i que no vàrem poder evitar les primeres retencions un centenars de metres més endavant. Observant la llarga cua de camions i autobusos que serpentejaven la muntanya, vàrem pensar que havíem ensopegat amb una vaga, però el final només va resultar que hi havia diversos camions avariats que no deixaven circular el tràfic correctament. En canvi, uns pocs quilometres més avall sí que vàrem trobar la primera vaga o protesta, amb uns 10 o 20 agricultors que tenien una llarga cua de camions i cotxes aturats per a protestar pel baix preu que el govern tenia fixat per a la compra de llet.
Després de fer uns 100km en 5 hores, el nostre trajecte cap a la frontera de l’Índia per la bona carretera del sud del Nepal va transcórrer sense problemes, tot i que en un altre punt, uns nois tenien bloquejada la carretera amb una cinta demanant diners per a ajudar al seu Déu. No ens van comentar perquè el seu Déu necessitava diners, però nosaltres ens vàrem negar a ajudar-lo argumentant que érem cristians (no em vaig atrevir a mencionar que era ateu) i al final ens van deixar passar. D’altre banda, durant tot el trajecte, no vàrem poder evitar d’anar recordant tots els lloc on cinc mesos enrere havíem viscut moments de tensió: on ens havíem creuat amb milers de manifestants, on havíem trobat barricades, on havíem hagut d’apartar arbres tallats, on vàrem passar de llarg cotxes cremats,...
Al tercer dia al matí vàrem arribar a la frontera de Nepal amb l’Índia, la qual vàrem creuar sense problemes amb companyia d’una catalana i un valencià. A l’altre costat, observant el panorama, l’Alexandra es va fer un panxó de riure amb el meu acudit d’anomenar a l’Índia com al país de l’abundància (abundància de caos, de persones, de vaques, de tricicles, de bicicletes,...). Però em vaig oblidar d’afegir que Índia també és el país de l’abundància de ponts caiguts. En molts punts del viatge havíem hagut de desviar-nos pels llits del riu mig secs, però a una desena de quilòmetres de la frontera hi havia un pont caigut i l’aigua del riu era massa forta perquè poguéssim intentar de creuar-lo. De fet, hi havia diversos camions que ho estaven intentant i dos d’ells s’havien encallat. Per sort, uns nois ens van comentar que hi havia una ruta alternativa, però després de circular uns deu quilòmetres per camins molt estrets, vàrem tenir la mala sort de trobar-nos amb un pont amb un limitador d’altura, uns 30 centímetres més baix que la nostra autocaravana. Al costat del pont hi havia un altre pas per dins del riu, però en entrar-hi amb els pantalons apujats vaig constatar que l’aigua m’arribava a sobre els genolls i que seria impossible de passar-hi sense ennuegar el motor. Sense possibilitat de continuar cap a Delhi per la carretera preestablerta, vàrem obrir el mapa i, ajudats per un grup de policies, ens vàrem decidir de fer una gran volta per les muntanyes que segons els policies ens faria perdre un dia, tot i que en realitat ens va fer gaudir de dos dies extres.
A principi ens vàrem espantar, perquè el camí que enfilava les muntanyes estava sense asfaltar i en molt mal estat, tot i que la vista sobre la planícia era espectacular. En qualsevol cas, un cop passat el primer port de muntanya el camí va millorar significativament, continuant igual d’estret però asfaltat en casi tot moment. La fresca de la muntanya i els espectaculars paisatges de seguida van animar a l’Alexandra, qui en comptes de mantenir-se pessimista per la volta que estàvem fent, em va demanar de estar-nos-hi alguns altres dies de més per a relaxar-nos. Però en comptes d’això varem seguir circulant molt tranquil•lament, creuant diverses valls i ports de muntanya; travessant boscos de pins; enfilant la muntanya igual que les incomptables terrasses amb camps d’arròs blat i altres cereals; admirant les cases pintades de blanc i altres de pedra, algunes de les quals tenien la teulada de pissarra; saludant als tímids habitants que els mostraven molt curiosos amb la nostra presència,... Passats dos dies per les muntanyes, finalment vàrem arribar al poble de Nanital, una antiga estació de muntanya dels anglesos, amb cap atractiu en comparació els anteriors poblets. I des d’aquí vàrem començar-nos a trobar de nou amb el caos de l’Índia, que va seguir així l’endemà (avui) que hem seguit el camí fins a Delhi.
Abans d’entrar a Delhi, enmig de la calor i un tràfic terrible, hem tingut una altre visió d’una muntanya, una antítesis total als anteriors paisatges. Alertada per una terrible pudor (sortosament la meva al•lèrgia m’ha impedit d’olorar-la), l’Alexandra m’ha senyalat al costat de la carretera, a uns dos o tres quilometres, una gran muntanya d’escombraries de potser un quilòmetre de diàmetre i uns cent metres d’altura, que contínuament era enfilada per camions carregats de més escombraries; i al capdamunt de la muntanya semblàvem divisar desenes de fantasmagories figures rebuscat entre les noves deixalles. Ha estat una visió horripilant, però molt més al imaginar-me el futur d’aquesta muntanya, la qual (de seguir amb el mateix ritme) properament seria visible des de tota la ciutat (i segurament també ensumada). Cap a on ens està dirigint el consumisme? O la superpoblació? O el capitalisme? O la causa que en sigui responsable?



11/09/2009:
Hem passat una setmana a Delhi, bàsicament comprant a l’engròs diverses bosses de productes que pensem revendre a Europa, però també visitant l’ambaixada d’Iran per tal d’aconseguir-ne el visat. De totes maneres, ens van informar que com a màxim ens podien donar un visat de 7 dies després d’aconseguir una carta de recomanació de les nostres respectives ambaixades. Encara que, també ens van informar que podríem aconseguir els mateixos dies des de Pakistan sense necessitar les mencionades cartes. Així doncs, hem deixat la visa que ens falta apostant totes les cartes amb Pakistan, cap a on ens hem dirigit després de la setmana de compres.
Ahir al vespre, l’última nit abans de creuar la frontera, la vàrem dormir en una gasolinera. Mentre estava treballant amb l’ordenador, un home mig borratxo va colpejar dues vegades la porta demanant-me d’unir-me a ells, un grup d’Indis que bevia cervesa davant l’autocaravana. Per a no tenir problemes i al mateix temps mantenir-me simpàtic li vaig dir que sortiria en cinc minuts i així ho vaig fer. Per sorpresa meva, tan bon punt ens vàrem haver presentat, em van obrir una cervesa, quelcom bastant inusual a l’Índia, on la hospitalitat no és un concepte massa conegut. L’home que em va invitar era un granger que tenia 8 tractors i amb ell hi havia el propietari de la gasolinera, que paral•lelament posseïa una flota de camions. Vaig preguntar-li què transportaven els camions, i quan a la desena em va entendre la pregunta, em va respondre que bàsicament cervesa i whisky d’una destil•leria propera. No va ser estrany doncs, que mentre m’estava acabant la cervesa m’oferissin d’enviar el seu conductor a buscar més cervesa, quelcom que vaig rebutjar. De totes maneres, a canvi de la cervesa i de la bona companyia, em vaig veure obligat a repetir diverses vegades que Índia és un dels millors països del món, que era molt millor a Pakistan, que tots els musulmans són dolents i que la província del Punjab és la millor de l’Índia. Finalment em van explicar que el Punjab és una província formada majoritàriament per Siks, els quals molts d’ells porten el cap cobert amb un turbant. En qualsevol cas, pocs turbants havíem observant pel camí, perquè tot el dia havia estat plovent i tots els siks tenien el turbant tapat amb una bossa de plàstic o amb una bossa especial, mentre tenien la resta del cos i robes mullant-se sota la pluja.
Finalment avui hem arribat al a frontera entre l’Índia i Pakistan, on hi havia molts camions descarregant caixes d’un cantó cap a l’altre. Cap dels dos governs deixa passar vehicles a l’altre banda de la frontera, de totes maneres, si ho permetessin, molts camions del país veí segurament resultarien cremats. En qualsevol cas, per a nosaltres que ens mantenim apartats entre el conflicte dels dos països, tampoc va ser tant senzill de creuar, sobretot pel zel mostrat pels policies indis davant totes les bosses de l’autocaravana. Al principi un d’ells va manifestar: “haureu de treure totes les bosses”. L’Alexandra va començar a suar mentre jo responia: “tardarem tot un dia...”. De totes maneres, al final es van convèncer d’inspeccionar el cotxe només per dins i ens van deixar creuar cap a Pakistan, on els tràmits van ser molt més ràpids.



Pakistan

Lahore (veure sobre mapa)

19/09/2009:
Pakistan,+Sufi+concert Pakistan,+preparing+food+on+street+for+the+end+of+Ramadan Pakistan,+me+in+Rickshaw


A Lahore hem aparcat al mateix aparcament de fa un any, a prop del centre (Regal Chowk), on el propietari, un petit home vell amb barba blanca que no havia conegut l’altre vegada, em va entretenir oferint-me conversa. L’home em va explicar que era provinent del Marroc i que havia estat vivint uns anys a Madrid, però que un dia va cometre un gran error i va haver de fugir, establint-se finalment a Pakistan, on viu des de fa vint-i-cinc anys. Em va comentar que Espanya era un país molt bonic, perquè antigament havia estat un país Islàmic; en canvi, va comentar que el Pakistan era un país amb gent molt dolenta, que és capaç de matar-te per un grapat de monedes. En qualsevol cas, nosaltres no vàrem trobar ningú així, més aviat al contrari, doncs ens vàrem tornar a trobar amb l’Amina (la noia de Couchsurfing que ens havíem trobat feia poc més d’un any) i amb alguns dels seus amics.
La sort, o mala sort, ens va fer arribar a Pakistan altre cop durant el ramadà, el mes musulmà durant el qual tothom dejuna mentre el sol il•lumini (a part de no menjar, els fidels no poden beure, fumar, fer l’amor,...). Va ser per aquest motiu que ens vàrem trobar amb l’Amina al vespre, per a sopar en un restaurant amb els seus amics. Durant el sopar vaig conèixer en Shahid, un Ismaelita de la vall de Hunza (al nord del Karakorum) que em va invitar al següent dia a beure alcohol amb un seu amic. Va ser aquesta següent nit, mentre buidàvem una botella de vodka, que en Shahid i el seu amic em van desmitificar la religiositat dels Pakistanesos. Per exemple, em van comentar que molta gent a Pakistan no dejuna durant el Ramadà, o que al país hi ha 3 destil•laries perquè els cristians i altres minories puguin adquirir alcohol, tot i que el 95% de la producció va destinada il•legalment als musulmans. De totes maneres, també em van comentar que al alcorà no diu res en contra de beure alcohol, sempre i quan no et distregui de les pregaries. En qualsevol cas, ells em van acabar admetent que no pregaven, perquè tampoc ho consideraven una obligació escrita al alcorà. Fins i tot, l’amic manifestava que l’alcorà actual, pot ser una modificació de la paraula original de Déu, perquè l’alcorà es va transmetre oralment durant un temps i no es va escriure fins després de la mort de Mahoma. De totes maneres, també em van admetre que el Pakistan està molt radicalitzat religiosament, sobretot a partir dels anys 80, quan Estats Units va imposar un general islàmic que suportés la guerra contra Rússia a Afganistan. En qualsevol cas, ells es consideraven musulmans, creients en Déu, i orgullosos de la resa religió, malgrat les conseqüències socials que els comporten. Per exemple, l’amic d’en Shahid considerava que els meus tres anys de relació amb l’Alexandra eren molt poc temps, perquè degut al Islam, al Pakistan és complicat tenir xicota i quan se’n té una es conserva costi al que costi. M’explicava que les relacions al món islàmic s’han de treballar molt més, i que ell no va poder fer l’amor a la seva xicota fins al cap de 3 anys de conèixer-se, perquè va prometre que es casarien, tot i que al final no ho fessin i es deixessin.
Malgrat els bons moments passats amb aquests amics, el motiu principal de la nostra estada a Lahore era esperar que arribés una carta a casa de l’Amina amb el document de l’assegurança del cotxe que em permetés de circular per l’Iran. De totes maneres, l’asseguradora l’havia enviat per correu normal en comptes de per missatgeria i al final vàrem marxar de Lahore amb l’assegurança impresa a través d’Internet. En qualsevol cas, un altre motiu que ens va retenir a Lahore va ser la tramitació del visat d’Iran. El primer dia laborable després de la nostra arribada, dilluns, vàrem anar al consolat d’Iran a Lahore, on vàrem conèixer uns francesos que també feien cua per a tramitar un visat. Ells ens van comentar que havien fet una pre-tramitació a través d’Internet, i un cop a dins els van donar un visat de turisme (30 dies) a l’instant. En canvi, a nosaltres ens van comentar que hauríem d’esperar una setmana, tot i que també ens recomanaven de fer el procés per Internet (mínim 3 setmanes). El divendres vàrem tornar a l’ambaixada, però estava tancada, i al dissabte hi vàrem tornar amb una carta on manifestàvem el nostre amor per Iran i la religió islàmica. La carta els deuria entendrir, perquè l’home de la recepció ens va comentar que contràriament al dilluns, intentaria fer alguna cosa perquè poguéssim tenir el visat la següent setmana (a canvi de pagar-li uns 30euros), el qual podríem recollir a Quetta, després que el consultat obrís passats dos dies de festa per la celebració de la fi del Ramadà.





‹ Anterior (24/07/2009)  MES   Següent (2009-09-22)›                     ‹ Anterior (2009-08-13 - Tibet)  PAÍS   Següent (2009-09-03 - India)›
Documento sin título

 

Cómo vivir feliz sin libre albedríoDescargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.