| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (18/10/2010) MES Següent (2010-12-17)› ‹ Anterior (2010-10-08 - Canada) PAÍS Següent (2011-01-23 - Mexico)› US Filadèlfia, PA (veure sobre mapa) 17/11/2010:
Amb en Joshua de Philadelphia seguirem parlant de percepcions, tot i que en aquest cas no estaven tan equivocades. En Joshua no tenia problemes a manifestar la seva orientació sexual gay, tot i que de més jove també havia tingut relacions sexuals amb algunes noies. Intuint que en Joshua era una persona molt oberta i gens reprimida em vaig atrevir a plantejar-li alguns interrogants que normalment no es pregunten per educació i que acaben quedant sense resposta. Vaig comentar-li a Estats Units semblava una societat molt tolerant amb la homosexualitat i ell va respondre que en certa manera era així i que cada vegada hi havia més nois i noies que sortien més d´hora de l´armari. Però afegí que també hi ha homo fòbia i que les esglésies es van gastar molts diners per a pagar una campanya que finalment va prohibir els casaments entre parelles del mateix sexe a Califòrnia. A causa d´això, el que no entenia en Joshua és l´existència de molts gays als Estats Units que necessitaven sentir-se integrats en una església, malgrat la majoria de les religions rebutgi la seva orientació sexual. Sense voler ser insultant, vaig preguntar-li si creia que la homosexualitat era genètica o cultural i va comentar que segurament era una mescla de les dues, i que potser la llibertat i tolerància als Estats Units afavoria l´aparició de més gays i lesbianes. Finalment acabàrem subscrivint que, en un món on la superpoblació era un dels seus principals problemes, l´homosexualitat era molt positiva per a la humanitat, doncs en general els gays i les lesbianes no procreen i només adopten, tot i que n´hi hauria d´haver molts més perquè aquest efecte positiu fos substancial. En qualsevol cas, jo tenia clara la meva heterosexualitat i vaig haver d´admetre la meva pertinença a la part responsable del problema. Naturalment vàrem parlar de molts altres temes amb en Joshua, a més a més de compartir sopars, pel·lícules i fins i tot una passejada per la bonica Philadelphia, una ciutat que ell mateix comparava amb Boston per la seva història. Si Boston havia tingut la seva importància històrica al iniciar les confrontacions i guerra contra els anglesos, Philadelphia va ser la ciutat on es va consolidar la lluita política per a la independència. En concret, va ser a al bonic edifici de maons anomenat Independence Hall on les tretze colònies americanes llavors en guerra amb Gran Bretanya van firmar el 4 de juliol de 1776 una declaració formal i unilateral d´independència. Un moment que els estudiants americans es veuen obligats a estudiar amb gran detall, segons em va quedar demostrat al visitar l´edifici juntament amb unes nens d´uns deu anys que sabien de memòria casi tots els noms de persones il·lustres que havien participat en el redactat i firma de la declaració. Evidentment la declaració de la independència és un moment històric de capital importància, per la independència aconseguida però també perquè va plantar la llavor que va provocar la guerra civil americana casi un segle més tard, perquè en el text firmat es declarava que ´tots els homes són creats iguals´ i els estats del sud no ho volien admetre en el cas dels esclaus. A part dels edificis històrics visitats a Philadelphia, n´hi va haver un de modern que en Joshua em va recomanar de visitar i que em va deixar impressionat. Es tractava del jardí màgic de Philadelphia, un edifici i solar coberts completament per mosaics i escultures singulars creats per l´artista Isaiah Zagar. Era una obra fantàstica iniciada al 1994, que va tenir ocupat a l´artista durant 14 anys, durant els quals va cobrir fins a 280 metres quadrats amb trossos de ceràmica, botelles de vidre, rodes de bicicletes i molts altres objectes. El jardí màgic de Philadelphia em recordava lleugerament al parc Guell de Barcelona o a algun altre edifici d´en Gaudí, si no fos que aquest tenia una mentalitat d´arquitecte que acabava dominant per sobre el caos, mentre l´Isaiah Zagar simplement tenia una mentalitat de l´artista, on el caos i el desordre dominaven tota l´obra per a expressar millor els seus sentiments i emocions.
Washington és un paradís pels turistes i també pels viatgers, i personalment m´hi hauria quedat molts més dies si no fos que no volíem abusar de l´hospitalitat d´en Mac, la Masha i la Giana. Els tres ens tractaren molt bé, tot i que no acabarem de connectar, potser perquè eren massa joves o perquè basaven massa el divertiment en la festa i l´alcohol. Tot i així, la seva mentalitat eixelebrada ens va permetre gaudir d´una experiència única, jo diria que molt americana. Tant bon punt vàrem arribar a Washington, en Mac ens va proposar d´anar amb ell i la Giana a veure ´The Room´ la pitjor pel·lícula mai filmada i projectada en un cinema. Em vaig preguntar quin sentit tenia anar a veure una pel·lícula dolenta però de seguida ens digué, que el film era tan esperpèntic que precisament aquesta era la gràcia, i que per això els espectadors es petaven de riure. Vaig pensar que el director (i també actor) Tommy Wiseau hauria fet una mala pel·lícula expressament, però no, la pel·lícula intentava ser una bona pel·lícula, però estava desenfocada en molts moments, els decorats eren horribles, els diàlegs i les reaccions dels personatges eren incongruents i l´actuació de tots els actors era penosa. Malgrat tot, el públic i fins i tot nosaltres ens ho passàrem d´allò més bé, gràcies a l´alcohol no es parava de beure, però també gràcies a l´ambient. Molts espectadors havien entrat carregats de colleres de plàstic i cada vegada que una escena mostrava un quadre d´una cullera (part de la decoració) el públic les llençava contra la pantalla. Al mateix temps, el públic no parava de cridar ´està desenfocat!´ o de repetir els absurds diàlegs dels actors, mentre alguns altres jugaven llençant-se una pilota de futbol americà, i uns quans més es tiraven al terra a sota la pantalla per a recollir algunes de les culleres de plàstic abans tirades. Era un espectacle surrealista que molts d´ells repetien cada mes, arribant a adorar un director que sense merèixer-ho gens s´havia tornat famós per un grup de borratxos. Com he dit, jo i l´Alexandra també ens ho vàrem passar molt bé, però sincerament, abans de repetir preferiria veure una pel·lícula dels Germans Marx, on el surrealisme està una mica més estudiat i treballat. La pel·lícula ´The Room´ va ser una excepció a Washigton, una ciutat on l´harmonia i l´ordre podria ser una de les seves principals característiques. Washington és la capital dels Estats Units, on es troba la Casa Blanca, la residència del president del país; i l´edifici del Capitol, on es troba la cambra del senat (amb dos senadors per estat) i la cambra del congrés (amb un nombre de congressistes proporcionals a la població dels estats), que juntament amb el president decideixen el futur del país. Vàrem visitar la casa blanca per fora i el Capítol per dins, però a més a més, vàrem visitar un parell dels nombrosos monuments dedicats a diferents presidents dels Estats Units, com l´obelisc de 169 metres dedicat al primer president del país, el general Washigton que havia lluitat contra els anglesos, o el monument al president Lincoln, que havia unit el país després d´una cruenta guerra civil. També vaig visitar el memorial als soldats americans caiguts a la guerra de Vietnam, deixant sense visita els memorials a l´holocaust o als soldats americans caiguts durant la primera guerra mundial, segona guerra mundial o la guerra de Corea. I afegit a tots aquests memorials i monuments, al voltant del parc anomenat the national Mall també és poden visitar infinitat de museus, tots ells amb entrada gratuïta. Vaig visitar el museu de l´espai i l´aire i el museu de la història natural, tots ells amb tanta informació interessant que pràcticament em vaig sobresaturar de coneixement i vaig decidir no visitar cap altre museu, en part per falta de temps. Per tal d´haver assimilat més lentament tal quantitat de coneixement, hauria estat millor que altres ciutats dels Estats Units haguessin acollit alguns d´aquests 19 museus gratuïts del Institut Smithsonian, als quals s´hauria d´afegir un zoo i uns jardins botànics. Tot i que la distribució actual permetia observar globalment l´herència deixada pel científic britànic James Smithson (1765-1829), qui en el seu testament va deixar 104.960 monedes d´or (equivalents a 10.100.997$ del 2008) al govern dels Estats Units per a la creació d´una institució dedicada al desenvolupament i difusió del coneixement entre les persones. Segurament avui en dia hi hauria d´haver més persones com aquest James Smithson.
Amb la vista ja posada en l´estat de Florida, de Washington començàrem a descendir cap al sud, aturant-nos el segon dia a Jamestown i Yorktown, dos indrets molt importants històricament, tot i que no tant atractius visualment. A Jamestown només resten les ruïnes d´un antic poblat i un interessant museu que il·lustren com, després de 18 intents fallits d´establir-se en altres punts de la costa nord americana, finalment els colons anglesos aconseguiren crear-hi el primer assentament permanent al maig de 1607. Malgrat tot, no ho tingueren fàcil doncs els colons es van assentar en un aiguamoll ple de mosquits portadors de malària a finals d´abril, massa tard per a obtenir cultius sembrats. Durant els primers mesos moriren, 51 homes, i molts més van morir durant les fams dels següents dos anys només van deixar vius a 61 colons dels 500 originals. Tot i així, tingueren sort que les tribus d´indis que habitaven els voltants al principi ajudessin als colons, tot i que posteriorment s´inicià un conflicte que s´acabà al 1613 amb la captura de la filla del cap de la principal tribu nativa. La noia, coneguda amb el popular nom de Pocahontas, va ser educada, instruïda en la fe cristiana, batejada i un any més tard fou casada amb John Rolfe, amb qui va tenir un fill. Malauradament, la família viatjà a Anglaterra al 1616 i un any més tard Pocahontas morí. Mentrestant, la colònia de Jamestown començà a créixer amb l´arribada de nous colons, incloent dones, malgrat també experimentaren algun que altre revés com la massacra india de 1622 que matà a 300 colons i una revolta interna al 1676 que va cremar la ciutat. Tot i així, els anglesos de Jamestown estaven decidits a quedar-se, iniciant així la primera part de història dels Estats Units. La segona part de la història dels Estats Units també s´inicià molt a prop de Jamestown, al poble de Yorktown, on els Anglesos perderen l´última batalla al 1781 contra l´exèrcit de George Washington i contra la marina francesa, fent-se efectiva la independència de la colònia. A diferència de Jamestown, on només hi havia les restes arqueològiques del poble i un interessant museu, a Yorktown també hi havia un atractiu poble, amb algunes cases antigues entre algunes altres de més modernes que intentaven imitar l´estil colonial.
Vàrem conduir tot un dia per a arribar a Beufort, a Carolina del Sud, on l´Erika ens donà la benvinguda. Tan bon punt vàrem arribar, l´Erika ens portà fins a un pub on celebraven un bingo que regalava cerveses. Allà l´Erika ens digué que havíem arribat al profund sud, on la societat era diferent, molt més tradicional, conservadora i religiosa. Ella no encaixava en cap de les anteriors característiques tot i que els diumenges anava a missa. Després ens contà que al sud creuen que la guerra civil no s´inicià per culpa dels esclaus que posseïen al sud, sinó pels impostos que el govern federal aplicava i per la gran productivitat agrícola del sud. Ens seguí contant que actualment casi tothom es sent orgullós de ser nord-americà, però que per davant de tot es senten surenys. L´endemà, l´Erika ens conduí amb el seu cotxe per unes illes al davant de Beufort i ens comentà que aquestes estaven habitades principalment per negres, perquè després de la guerra civil els esclaus s´apropiaren d´algunes de les plantacions abandonades pels blancs. I també passejàrem entre diverses mansions del poble que denotaven l´antic esplendor de Beufort, essent considerada per alguns historiadors com una de les ciutats més riques abans de la guerra civil. Al migdia, l´Erika ens va portar a casa dels seus pares, per a celebrar una de les festivitats més importants dels Estats Units, el Thanksgiving (el dia de donar gràcies). Vàrem preguntar a l´Erika per l´origen de la tradició i sense avergonyir-se digué: El següent dia, mentre l´Erika treballava, nosaltres vam visitar la bonica i colonial Charleston, una ciutat fundada al 1670 que va prosperar amb la compra de pells d´animals als indis i les plantacions d´arròs i d´anyil, i posteriorment cotó, treballades pels esclaus africans. Charleston fou la primera ciutat als Estats Units a garantir llibertat de religió, inclús per als jueus, però no pas als Catòlics, que no eren benvinguts. També visitàrem un parell de dies més tard Savannah, una ciutat més nova i amb menys importància històrica que Charleston, que ens va atraure molt menys.
Feia dies que l´Alexandra estava impacient per la proximitat del seu aniversari, pendent d´arribar amb temps suficient a Miami per a celebrar aquesta festivitat tant important per a ella. Vam arribar la tarda anterior, el dijous dia 2, aparcant davant d´un luxós edifici d´apartaments propers al centre de Miami on vivia la Jackie, una noia brasilera que s´havia ofert a allotjar-nos a través de Couchsurfing. L´endemà, la Jackie anà a treballar i mentre jo em disposava a fer tot allò que proposés l´Alexandra perquè tingués el seu millor dia o aniversari. Sense haver investigat massa què visitar a Miami (no hi ha massa res a veure), l´Alexandra em va guiar per diverses avingudes, vàrem entrar en diverses tendes de roba molt econòmiques, pujàrem a un tren elevat gratuït, passejarem per uns jardins i finalment anàrem a dinar una gran i tradicional hamburguesa en un restaurant. Al vespre, la Jackie ens vingué a buscar i junts anàrem a un restaurant brasiler a menjar un deliciós bistec i a beure uns mojitos amb uns seus amics. Allà tinguérem unes interessants converses, per exemple em va sorprendre que la Jackie detestés el president Lula, doncs acostuma a tenir una gran estima pel creixement que ha experimentat el seu país acompanyat de polítiques socials allunyades del socialisme bolivarià. Després vaig parlar amb el seu amic Mexicà amb passaport americà, qui em contà una història molt forta que li havia succeït feia un any i mig, creuant la frontera americana. Viatjant amb un altre amic, tingueren un problema burocràtic per a creuar la frontera i hagueren de passar la nit en territori mexicà i acabaren buscant un hotel guiats per un home que s´havien trobat al carrer. Però una hora més tard es presentà el mateix home cridant com un boig que els dos americans havien intentat robar el seu cotxe. Després de discutir una estona els nois van deixar a l´home al rebedor de l´hotel acusant-lo d´esquizofrènic, però al cap de poc arribar la policia, i foren conduits a dormir a la presó. Des de la presó contactaren a un advocat de la familia que arribà al següent dia, però a la segona nit l´advocat els explicà la situació: ´legalment no puc fer res per a treure-us de la presó abans de 15 dies, però teniu opció de pagar a l´home perquè retiri la denuncia´. Evidentment l´home i la policia formaven un grup mafiós però els nois no pogueren fer res més que pagar. ´Quan?´ vaig preguntar-li, i em respongué ´6.000$´. Naturalment, aquesta anècdota m´acabà de convèncer de prendre un avió per a arribar a la capital de Mèxic i no creuar la frontera i haver d´afrontar els perills de les màfies de policies i cartells de les drogues. La Jackie ens havia explicat que Miami era una ciutat de turisme de compres, existint tendes de roba que venien de tot a preus increïbles; turisme de festa, amb diverses discoteques que obertes tota la nit i el matí que rebien jovent d´arreu del país; i turisme de platja. Aquest darrer aspecte del turisme el descobrírem el tercer dia quan, dirigint-nos a casa del següent amfitrió, passàrem per conduírem per les avingudes del costat de la platja, les quals semblaven Marbella, passant de llarg quilòmetres i quilòmetres de platges, cases molt snob i grans edificis d´hotels i apartaments, bars i restaurants, palmeres, avions sobrevolant el cel amb anuncis pancartes, homes i dones atlètics passejant en banyador. Però nosaltres no ens aturàrem i seguirem fins a Margate, molt a prop de Miami, on ens esperava en Ted, un altre excel·lent amfitrió. Amb en Ted tinguérem converses molt interessants, sobretot perquè en Ted era molt obert i no tingué problemes per a explicar el seu passat religiós: la seva educació catòlica; la seva fascinació pels mormons, on va formar una família; i finalment el seu rebuig a les religions quan va començar a interessar-se per la ciència. Durant un sopar, en el qual també hi havia un amic d´en Ted, ens explicaren que a Florida la societat era molt religiosa que cap dels seus clients els contractarien si sabessin que són ateus. Prova d´aquest fanatisme religiós l´observàrem anant cap al Parc Natural d´Everglades, la principal atracció natural de Florida, quan observàrem una avioneta sobrevolant el cel i escrivint diferents missatges amb fum: God loves you (Deu t´estima)/ Jesus 4gives (Jesús perdona), com si les paraules haguessin estat escrites pel mateix creador suprem. En Ted també ens explicà que, a diferència de l´Europa del segle divuit, Estats Units es va crear com un país independent de les religions, però en dos segles la societat havia canviat i que actualment Estats Units és molt més religiós que la vella Europa. Finalment, contradient l´Erika de Beauford, en Ted ens digué que a la gent del sud se li fa creure que la guerra civil fou provocada per desavinences en les taxes, però que consultant documents antics un descobreix que clarament els estats del sud es volien independitzar per a poder conservar els seus esclaus. Fou allà quan, per primera vegada en quatre any i mig de viatge, em vaig plantejar seriosament la possibilitat de tornar a casa abans de finalitzar l´itinerari per Amèrica, interrompent així aquest llarg projecte. Feia temps que ja tenia decidida com seria la meva vida al acabar el viatge: bàsicament dedicant força temps escrivint d´un o diversos llibres que reflectissin els meus pensaments i les meves creences. Són uns pensaments i creences que han anat madurant al llarg els primers anys de viatge però ja que fa temps que es mantenen invariables sense canvis i actualment comencen a trobar-se impacients a que siguin escrits en algun moment o altre. Igualment, fa temps que el viatge tampoc m´aporta cap coneixement substancial que m´obligui a modificar, adaptar o perfeccionar aquests pensaments i creences, i com a màxim només m´aporta coneixements que reafirmen o reforcen més les meves idees. Sento com si la part final del viatge per Àsia i aquest principi per Amèrica no hagin estat tan profitosos per al meu coneixement. Per uns instants em vaig permetre imaginar de quina manera podria interrompre precipitadament el viatge, sense deixar d´avaluar les conseqüències de fer-ho. Fins i tot em vaig disposar a indultar-me si no acabava un projecte tant important, sense deixar-me influenciar per les recriminacions que els meus pares m´havien fet de petit, acusant-me d´abandonar molts projectes a la meitat. Em vaig treure un pes de sobre al pensar que no estava obligat a continuar el viatge si no volia i que l´opció d´interrompre´l era completament possible. Però al mateix temps, al treure´m aquesta pressió em vaig sentir alleugerit i vaig poder mirar el futur del viatge amb optimisme. Llavors vaig decidir donar una altra oportunitat al viatge i no prendre cap decisió fins ben entrat a l´Amèrica llatina. Al mateix temps em vaig plantejar un nou objectiu de viatge. Fins ara creia haver descobert les principals veritats de les religions i la filosofia i fins i tot creia conèixer el secret de la felicitat. Però encara no tenia una resposta clara a una pregunta que ocasionalment feia al prendre el pols al món: com solucionar els principals problemes de la humanitat? La resposta semblava massa complexa per a ser compresa per una sola persona, però tot i així em vaig plantejar de pensar-hi molt més freqüentment d´aquí al final del viatge i potser recopilar suficients conclusions per a escriure´n un llibre al tornar a casa. Potser a causa d´aquest pensaments, em fou més fàcil deixar-me convèncer per l´Alexandra de volar a Mèxic des de Florida i no pas des de Texas. Feia mesos que havíem descobert que seria molt complicat de viatjar amb la furgoneta comprada a Los Angeles per Centre Amèrica, perquè la legislació d´aquests països ens obligava a tornar a Estats Units per a vendre el cotxe. Així doncs, havíem assumit de vendre el cotxe abans d´entrar a Mèxic i a continuació comprar un vol cap a la capital, Mexico DF, perquè segons ens havien informat diverses fons era bastant perillós o arriscat creuar la frontera amb autobús. Havíem planejat de passar el Nadal a New Orleans i el cap d´any a Texas, però l´Alexandra estigué buscant amfitrions de couchsurfing a New Orleans i em digué que n´hi havia molt pocs i a continuació m´informà que els bitllets d´avió cap a Mexico DF eren més econòmics des de Florida que des de Texas. Així doncs, no em va costar massa acceptar la seva proposta, sacrificant les següents destinacions als Estats Units a canvi de disposar de 4 tranquil·les setmanes que podria dedicar a acabar d´escriure el llibre d´Àfrica i a intentar vendre la Chevy Astro Van. Vàrem comprar un bitllet d´avió pel dia 13 de gener, vàrem contactar a més gent de Couchsurfing a Florida per a no haver de dormir a la furgoneta, acceptàrem una proposta d´en Ted de Miami de celebrar el Nadal amb ell i vàrem posar anuncis per a vendre el cotxe a Florida. Malauradament, l´últim dia el cotxe no es volgué engegar, per primera vegada en tot el viatge. Vam trucar al servei en carretera que teníem contractat i portarem el cotxe a un taller, on descobriren que la bateria no carregava correctament, la qual canviàrem solucionant definitivament el problema. |
|
