| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (12/07/2009) MES Següent (2009-09-10)› ‹ Anterior (2009-07-03 - Vietnam) PAÍS Següent (2009-08-13 - Tibet)› China Xining (veure sobre mapa) 11/08/2009:
A Xining hem tingut molta sort de ser allotjats per l’Amy, una simpàtica noia d’Alaska que està treballant de professora d’anglès a la ciutat. L’Amy ens va explicar que estava encantada amb la ciutat, pel seu ambient relaxat i per la seva mescla de cultures: xina, tibetana i musulmana. Però no només això, a Xining l’Amy ha trobat molt fàcil de fer amistats, i així vàrem tenir ocasió de comprovar, perquè l’Amy i una seva amiga van ser invitades a sopar per uns amics d’un amic (però desconeguts) i de rebot, nosaltres ens hi vàrem afegir. Els nois eren un tibetà i un ric musulmà que ens varen conduir fins a un luxós hotel on tenien una habitació menjador reservada per a nosaltres. Allà varen començar a obrir cerveses i a servir-nos, mentre demanaven diverses “exquisideses” de menjar: tendons de yak, pell de cara de vaca, esquena de d’antílop, molsa fregida,... De totes maneres, el principal problema no eren els ingredients principals, sinó la quantitat de xili que tenien. Després del sopar, els nois ens van portar a una discoteca, amb una música i ambient molt interessant i occidental, tot i que per a estar-hi havies de llogar una taula. En qualsevol cas, això no va ser cap problema, perquè els nostres amfitrions es van encarregar de reservar-ne una i de comprar-nos totes les cerveses que volguéssim. Aquella nit va ser molt divertida, però sincerament, encara que les altres han estat molt més tranquil•les, no han estat menys interessants, conversant amb l’Amy, amb els seus amic i amb altres invitats de couchsurfing. En una d’aquestes converses, després de declarar-se cristiana, l’Amy es va mostrar disgustada amb el budisme tibetà, doncs molts monjos viuen amb luxe i riquesa gracies a les donacions dels fidels. En qualsevol cas, l’Amy també va admetre que totes les religions s’alimenten i creixen gracies a les donacions dels fidels, incloent qualsevol branca o secta cristiana. D’altre banda, l’Amy també va trobar algunes hores per a passejar amb nosaltres per la ciutat, entre els molts camps d’esport i pels interessants mercats, que venien tot tipus de productes en unes parades molt netes i ordenades. Paral•lelament a l’encontre amb l’Amy, a Xining varem seguir força estressats buscant la manera d’arribar a Nepal creuant el Tibet, doncs, tant bon punt vàrem arribar a Xining, vàrem anar a la policia per a estendre els nostres visats i la policia ens va denegar aquesta possibilitat perquè l’Alexandra no tenia pàgines en blanc en el passaport (malgrat tenir un nou passaport). De totes maneres, vàrem tenir molta sort de trobar-nos casualment amb una japonesa que viatjava sola i que també tenia presses per a arribar a Nepal, doncs el visat de la Xina també li caducava. Tots tres vàrem anar a una agència de viatges que ens va oferir un bon preu (340€/persona, incloent tren, guia i transport) per a un tour de 9 dies, que podíem iniciar el dimecres una vegada arreglats tots els permisos. Tibet Lhasa (veure sobre mapa) 13/08/2009:
Per tal d’abaratir el viatge cap al Tibet uns 40€ per persona, els tres vàrem decidir d’agafar un bitllet de tren de seient dur en comptes de lliteres. Recordàvem l’experiència del Nord de Vietnam, on un seient dur de tren significa seient de fusta i ens temíem que el viatge de 24 hores cap al Tibet seria terrible. Tot i així vàrem tenir molta sort, perquè més de la meitat dels seients (força confortables) estaven desocupats, i l’Alexandra va poder ocupar tres seients en línia on estirar-se i jo dos. En qualsevol cas, no només ens vàrem dedicar a acomodar-nos, també vàrem estar admirant el paisatge des de la finestra, el qual era impressionant. Durant aquestes 24 hores, el tren cap al Tibet recorreria uns 2000 km de territori casi completament deshabitat, sense boscos i al principi molt àrid, amb diverses dunes de sorra que semblaven amenaçar de cobrir la línia de tren. L’endemà al matí, uns altaveus al tren es van encarregar d’explicar-nos que els últims 1150km de via de tren van ser inaugurats al juliol del 2006 (més tard del nostre inici de viatge). D’altre banda, degut a l’altitud de la línia (durant casi 1000km, la línia transcorre a una altura superior als 4000m), aquesta posseeix diversos records, com el pas més elevat (5072m) i el túnel de tren més elevat (4905m). De totes maneres, els altaveus es van recrear molt més explicant que cap treballador va morir per mal d’altura durant la construcció de la línia, perquè es va prioritzar molt en la seva salut. I també van insistir que el tren va portar felicitat i riquesa a la gent del Tibet, una afirmació difícil de contrastar, tot i que de segur el tren ha portat multitud de turistes, quelcom improbable si Tibet s’hagués mantingut independent, el qual hauria seguit essent un país hermètic similar a Butan. En qualsevol cas, molt possiblement la regió del Tibet s’enriquirà en el futur (potser a costa de perdre la cultura mil•lenària), doncs el govern xinès té intenció d’estendre la línia de tren fins al Nepal i també fins a India (pel Sikim) convertint al Tibet en un important nexe de comerç i comunicació. Una vegada desvetllat pels altaveus, vaig tornar a plantar la cara a la finestra, observant les ondulacions del plató tibetà, tot cobert d’herba molt baixa, per on pasturaven els Yaks amb el pel llarg. Arribant a Lhasa vàrem començar algunes muntanyes nevades i davant d’aquestes petits grups de cases tibetanes, amb la teulada plana, acolorides banderoles de pregaries onejant al capdamunt, i grans finestres (estrany en un país on fa tant fred). D’altre banda, també era interessant desenganxar ocasionalment la cara de la finestra i observar els passatgers del tren, majoritàriament xinesos i tibetans, als quals es podia diferenciar pels seus vestits i fisonomia, tot i que era molt més fàcil identificar als Tibetans per les seves cares de felicitat al arribar a Lhasa, assenyalant-nos en la llunyania, el Potala enfilat en un turó. 14/08/2009:
El Tibet és la primera vegada en tot el nostre viatge que hem estat obligats a contractar una agència de viatges i a anar amb guia. En qualsevol cas, les primeres hores van ser excel•lents, doncs el guia (anomenat Tom) ens va rebre amb uns draps blancs que ens va penjar al coll, i després de portar-nos a un hotel relativament econòmic ens va guiar amb taxi fins al monestir de Sera, al Nord de Lhasa. Igual com la gran majoria de monestirs al Tibet, el monestir de Sera ha viscut una gran reducció de la població monàstica des de “l’alliberació del Tibet” per part de Xina, en concret, dels 5000 monjos que hi havia, només en resten alguns centenars. De totes maneres, aquest encara mantenen una gran activitat, amb animats debats que els confronten a diari i que nosaltres vàrem tenir oportunitat de presenciar. Segons vàrem poder observar, els monjos es s’agrupen en grups de tres o quatre en un pati, amb un d’ells gesticulant amb molt èmfasis diverses preguntes que els altres monjos asseguts han de respondre. Després de la visita al monestir de Sera, vàrem tenir unes hores lliures que vàrem dedicar a visitar els carrerons ple de paradetes al voltant del hotel. Lhasa està a una altura de 3600 metres i, encara que al Tibet passarem per diversos ports de muntanya de 5000 metres, de seguida ens notem cansats, esbufegant si hem de pujar els dos pisos de l’hotel. De totes maneres, tranquil•lament vàrem poder passejar pel barri el qual estava molt custodiat i vigilat: a cada racó hi havia càmeres de vigilància, a moltes cantonades hi policia instal•lada durant tot el dia, i desfilant pels carrerons hi havia altres grups de quatre policies: un amb una arma, un altre amb un extintor, un altre amb una maleta platejada i un darrer sense funció. D’altre banda, no només la policia disminuïa la màgia de trobar-nos a Lhasa, doncs la ciutat no semblava massa tibetana, amb cases de diversos pisos, molts comerços xinesos i fins i tot una mesquita, d’on vàrem poder observar a desenes de musulmans sortint-ne amb la coroneta coberta. Evidentment, la política xinesa d’oferir incentius a qualsevol xinès que volgués emigrar a Tibet estava donant resultat, essent els Tibetans una minoria en el seu propi territori. Avui al matí, hem visitat el temple de Jokhang, l’estructura religiosa més sagrada del Tibet, el qual es troba al centre de Lhasa. En arribar al temple ben d’hora al matí, ja hi havia centenars de peregrins fent cua per a entrar, en qualsevol cas, nosaltres hem hagut de pagar l’entrada de 7€ que com a mínim ens dona dret a colar-nos. El temple estava composat per una gran sala central on semblaven reunir-se els monjos, i multituds de capelles per on anaven circulant els peregrins, en el mateix sentit que les agulles del rellotge, abocant grassa de Yak líquida (la mantenen calenta en termos) a les llanternes i oferint bitllets de valor equivalent a 1 cèntim d’euro a les múltiples estàtues de Déus, budes i imatges de Lames. Tants Déus i budes diferents hi havia representats i tanta devoció mostraven els fidels, que inevitablement no he pogut evitar de relacionar el budisme tibetà amb al hinduisme. De fet, visitant aquest temple m’ha sorprès que el budisme tibetà sigui tant seguit, malgrat fos prohibit durant molts anys i malgrat l’actual religió tingui un líder espiritual que té el seu nom i imatge prohibida al Tibet. M’ha donat la sensació que la gent necessita creure i que seguirà creient independentment de la situació política dels seus països. D’altre banda, al capdamunt d’unes escales que relliscaven per la grassa de Yak, també he pogut observar centenars de llibres embolicats i guardats en prestatges i també alguns monjos que els llegeixen amb molt de compte, doncs les fulles dels llibres no estan lligades entre sí, per tant, al acabar de llegir-ne una l’havien d’amuntonar amb les llegides vigilant molt que no es desordenin. Durant la visita del temple de Jokhang, jo m’he desenganxat força del guia Tom, doncs apart de parlar un anglès molt deficient, semblava més interessat a mostrar que era guia a les noies locals que a mostrar-nos les meravelles del Tibet. En realitat, en Tom sembla detestar el seu treball i contínuament ens vol mostrar les atraccions a velocitat de guepard. Tot i així, l’Alexandra l’ha seguit una mica i, observant que al monestir i havia diverses imatges del 5é i 7é Dalai Lama, l’Alexandra li ha preguntat: “hi ha cap Dalai Lama viu a l’actualitat?” i el guia ha respòs amb la lliçó xinesa apresa: “No, no n’hi ha cap de viu.” En qualsevol cas, qui ha patit més les deficiències del guia ha estat la japonesa Yuri (la nostra companya de tour), doncs ella ha decidit pagar l’entrada de 10€ per a visitar el Potala per dins, mentre nosaltres admiravem l’antiga i majestuosa residència del Dalai Lama per fora. En menys de 40 minuts, la Yuri i el guia ja ens estaven esperant a una altre punta del Potala, havent visitat el palau molt més fugaçment que els 50 minuts que el govern xinès té assignats per visita. En qualsevol cas, el problema principal no l’hem tingut amb el guia, sinó amb l’agència de Lhasa, doncs ens volien fer pagar uns 40€ perquè teníem intenció de sortir de Lhasa demà, un dia abans del previst. En qualsevol cas, havíem de sortir un dia abans per arribar amb temps a Shigatse, on podíem estendre el nostre visat quatre dies extra, per a gaudir de tot el tour contractat. En qualsevol cas, no era completament segur que podríem estendre el visat, perquè l’Alexandra no tenia més pàgines en blanc al passaport. Així doncs, al final vàrem decidir de pagar els 40€ a canvi de que l’agència es comprometés per escrit a retornar-nos casi 180€ al grup si no podíem estendre el visat i ens vèiem obligats a reduir el tour en tres dies. Shigatse (veure sobre mapa) 17/08/2009:
El dissabte vàrem sortir ben d’hora de Lhasa, amb un tot-terreny que en hauria de portar fins a la frontera de Nepal en sis dies. De totes maneres, la primera parada la vàrem fer molt aviat, al monestir de Deprung, a les afores de Lhasa, un altre monestir similar a Sera, però que va arribar a albergar la més gran quantitat de monjos del budisme Tibetà: 10.000 abans de la invasió Xinesa al 1951, quedant-ne actualment només 800. La grandesa del monestir i la gran quantitat de petites capelles i laberíntics temples, requeria una visita tranquil•la, per això ja em vaig començar a enutjar quan el guia va mostrar signes de desgrat quan jo em vaig quedar enrere mentre ell s’avançava amb l’Alexandra. Al cap de mitja hora de visita apassionant, en Tom em va trucar al telèfon mòbil per a preguntar-me on estava i per a pressionar-me d’anar més ràpid. Jo li vaig cridar que no em truqués més i que em deixés visitar tranquil•lament el monestir. Però al cap d’una altre hora va fer trucar a l’Alexandra perquè em digués que hi havia una limitació de temps en la visita. Aquesta mentida em va enfadar de valent i quan vaig acabar la visita (havent-me perdut algunes parts de temple) em vaig disposar a exigir un canvi d’actitud al guia (o a intentar canviar de guia). La Yuri, escarmentada per la visita del Potala també hi va estar d’acord, i l’Alexandra no tant, doncs estava enfadada amb mi perquè jo l’havia cridat per telèfon. Així doncs, encara ben encès per tenir un guia que no em deixava gaudir suficientment del Tibet, em vaig dirigir a ell (estava menjant en un restaurant amb el conductor) i vaig començar a dir-li que estava molt enfadat amb ell, però abans que li pogués dir res més, ell es va rebotar i em va dir que també estava molt enfadat amb mi, i que no volia ser guia nostre si no acatàvem les seves exigències. En aquest moment em vaig girar i sense dir res més, em vaig asseure a la sota l’ombra d’un arbre, on completament indignat vaig trucar a l’agència de Xining explicant-los exaltat que era impossible continuar amb el mateix guia i que si seguíem durant sis dies més podia succeir algun problema molt greu. L’Agència de Xining em va dir que parlaria amb l’agència de Lhasa i que em tornaria a trucar, sorprenent-me la seva eficiència, perquè al cap de 20 minuts vaig rebre una trucada de Xining comentant-nos que podíem tornar a Lhasa on ens estava esperant un nou guia. En Tom no va dir res en tot el camí, ni tampoc a l’agència de Lhasa, on el gerent ens va presentar un nou guia introvertit, comentant: “Aquest és el nou guia, examineu-lo”. Però després de comprovar que parlava millor anglès que en Tom vaig comentar, “no cal examinar-lo, per la cara ja es veu que és bona persona i que no tindrem problemes amb ell”. El nou guia es deia Toto (en realitat tenia un altre nom tibetà, però aquest era més fàcil de recordar), i més tard, durant el viatge cap a les muntanyes a les afores de Lhasa, ens va comentar que tenia 30 anys i que dels 8 als 24 anys havia estat vivint en un monestir Tibetà, perdent qualsevol relació amb els seus pares o família. Sense explicar perquè va abandonar la vida de monjo, ens va explicar que actualment és professor de Tibetà, perquè hi ha molta gent al Tibet que no sap llegir o escriure la seva llengua, i perquè moltes escoles del Tibet tampoc ensenyen aquesta llengua. D’altre banda, encara que en Toto no estigui casat, sembla que sigui un dels seus objectius, perquè durant tot el viatge no va parar de flirtejar amb totes les noies dels restaurants i hotels. Un dels primers signes que ens van convèncer del bon encert al canviar de guia, va ser quan vàrem arribar al coll de Kamba-la (4794m), des del qual es podia observar el llac de Yamdrok-tso, i ens va comentar: “Si parem aquí us cobraran 4€ per persona, és millor parar més endavant”. Ens vàrem alegrar amb aquesta proposta, doncs al matí, l’anterior guia, en Tom, ens havia insistit que hauríem de pagar 4€ per a observar el llac de Yamdrok. En qualsevol cas, el guia va demanar al conductor d’aturar-nos al cap de mig quilòmetre, on vàrem poder baixar per a fer fotos i admirar l’increïble blau turquesa de les aigües del llac. El llac de Yamdrok és un dels quatre llacs sagrats del Tibet, on viuen venjatives deïtats, tot i que aquestes no semblen haver-se venjat encara dels xinesos, els quals han tingut la gosadia de perforar la muntanya per a robar-ne aigua per a generar electricitat (la central més gran de Tibet). Després d’aturar-nos diverses vegades per a fer fotos de diferents perspectives del fotogènic llac, la carretera va començar a enfilar fins al coll de Karo-la (5045m), on varem tornar a aturar-nos per a fer diverses fotos d’una gran gelera d’on en naixien multitud de cascades que ressonaven per tota la vall. I ja finalment, després de creuar una gran planícia a més de 4000m i un llac artificial, vàrem arribar al poble de Gyantse, dominat per una antiga fortalesa o dzong enclavada en un turó de roca. En qualsevol cas, la principal atracció de Gyantse que vàrem visitar al següent dia és el monestir de Pelkor Chode, amb una gran sala d’assemblees, al voltant de la qual hi havia nombroses capelles ricament adornades amb pintures, estàtues i biblioteques. I molt més increïble encara era l’edifici del costat anomenat Kumbum, d’estructura circular i de sis plantes que s’anaven empetitint amb l’altura, les quals albergaven en el seu interior fins a 70 capelles, cada una adornada amb diferents estàtues representant una mínima part de la infinitat de Déus i budes de la religió Tibetana. Al acabar la visita, el nostre guia Toto ens va proposar de començar a fer camí cap a Shigatse, on podríem estendre el nostre visat, malgrat tot, vàrem aconseguir arrencar-li mitja hora de temps lliure que vàrem dedicar un antic barri tibetà al costat del monestir, amb un carrer principal amb les vaques estacades als portals, i unes cases amb teulades planes on onejaven pregaries de colors i on apilaven lloses de merda de vaca que haurien de servir de combustible pel hivern. Més tard, en Toto em va explicar que les teulades planes de les cases tibetanes s’aïllen de l’aigua de la pluja gràcies a la utilització de cendra en la seva construcció. Abans d’arribar a Shigatse, en Toto va fer parar al conductor a un molí d’aigua que molia un gra desconegut, i més tard vàrem aturar-nos a un poble enfangat, on hi havia el monestir de Shalu, famós pels mítics monjos voladors. Però en comptes d’això ens vàrem trobar amb un monestir en obres que no vàrem poder visitar, tot i que en comptes d’això, vàrem ser invitats per uns monjos molt simpàtics a prendre te, un te amb llet molt més greixós que els anteriors presos (al Tíbet és típic posar grassa de Yak al te). Passat el migdia vàrem arribar a Shigatse, la segona ciutat més gran del Tibet, la qual conté el gran monestir de Tashihulpo, amb molts edificis d’estil xinès, els quals albergaven el Pachen Lama, el segon Lama en importància (desprès del Dalai Lama) i tradicionalment ben relacionat amb el govern xinès. Al ser diumenge i al no ser possible estendre els nostres visats, vàrem tenir la tarda lliure, la qual vaig dedicar a caminar la Kora que donava tota la volta al monestir per la muntanya, un camí ple de molinets de pregaries, banderoles i calaveres de Yak gravades amb pregaries. Malgrat la pluja que amenaçava en tot moment, el caminet era circulat en el sentit de les agulles del rellotge per diversos peregrins tibetans que recitaven les seves pregaries i feien girar els seus petits molinets portàtils. Mentre caminava per la Kora, vaig pensar que és curiós que durant la revolució cultural xina es derruïssin multitud de temples i monestirs al Tibet i en canvi des de fa uns anys, el govern xinès està reconstruint gran part de les destrosses, deixant-les com si mai haguessin patit cap dany, tot per a potenciar el turisme. Per exemple, a Shigatse, els xinesos estan acabant de reconstruir un palau o dzong que havia quedat en ruïnes durant la revolta popular del 1959, el mateix any de la fugida a India del 14è Dalai Lama, nou anys després de “l’alliberació” del Tibet a mans de l’exèrcit xinès. El nostre guia es va mostrar una mica escèptic o burlesc amb el nou edifici, qualificant-lo de xinès i no mencionant el seu passat com a dzong. De totes maneres, la reconstrucció de temples i monestirs no es va iniciar per a afavorir el turisme, després de la mort de Mao i de la revolució cultural xina (la qual deplorava qualsevol manifestació religiosa), el govern xinès es va adonar que no podia seguir oprimint la religió, doncs per a tenir el poble content havia de proporcionar-li el seu “opi”. Així doncs, des dels vuitantes, molts monestirs van reobrir, molts artefactes religiosos van ser retornats des de Xina i molts altres van ser construïts de nou per a suplir els destruïts. I en certa manera, ha estat aquesta accelerada reconstrucció, la que permet visitar el Tibet com si res dolent hagués succeït, tot i que les cicatrius encara deuen estar presents darrera les parets repintades. Avui al matí, l’Alexandra estava ben nerviosa, doncs patia que no li podrien estendre el visat per falta de pàgines, de totes maneres, el nostre guia Toto va ser molt insistent i persuasiu amb la policia, i cap al migdia ens va comentar somrient que ens estendrien el visat als dos, en el cas de l’Alexandra utilitzant el seu nou passaport. De totes maneres, ens hauríem d’esperar a la tarda per a recollir el passaport i inevitablement passar una altre nit a Shigatse. D’altre banda, fins avui, la nostra companya de viatge japonesa no es havia parlat casi res de la seva vida, i no ha estat fins que ha mostrat el seu passaport a la policia que ens hem adonat que era una viatgera autèntica que havia visitat molts països, obrint oportunitats per a noves converses. Mentre esperàvem que ens allarguessin el visat, he decidit de pujar fins al capdamunt d’una muntanya darrera del temple de Tashihulpo on onejaven moltes acolorides banderes de pregaries. Bé, en realitat, un cop he finalitzat la costosa ascensió, m’he sorprès de les tones de banderoles que hi havia onejant i que hi havia amuntonades al terra formant confortables matalassos. De fet, he tingut una gran sort que hi hagués banderoles per tot arreu, perquè a mitja baixada m’ha vingut una urgència molt urgent i en acabar m’he pogut netejar el cul amb un parell de pregaries. Segurament he comès l’heretgia més heretge, en qualsevol cas els budistes tibetans també podrien d’estar contents que les seves banderoles tinguin una aplicació pràctica, apart de la indemostrable espiritual. Nepal Border (veure sobre mapa) 20/08/2009:
Havent estès els nostres visats i contents de poder gaudir tres dies més del Tibet, el dimarts al matí vàrem marxar de Shigatse, recorrent una gran vall direcció al pas de Tropu-la (4950m) i aturant-nos més tard al petit poble de Sakya, el qual conservava l’ànima tibetana més pura de tots els pobles visitats. Apartat de la carretera principal i assentat en una fèrtil vall, Sakya posseïa un portentós monestir envoltat per unes altíssimes i llargues muralles d’estructura quadrada. En qualsevol cas, nosaltres vàrem deixar de banda el monestir de Sakya per a visitar l’antic barri tibetà a l’altre banda del riu que, amb les cases pintades de negre i amb ocasionals franges vermelles i blanques verticals, s’enlairava per una polsegosa pendent fins a un petit monestir de color vermell, unes estopes de color blanc i les ruïnes d’un gran monestir. Caminant per la feréstega muntanya direcció a un monestir mitjà que s’observava a la dreta, ens vàrem creuar amb diversos tibetans, la majoria amb la cara molt vermella, com nosaltres degut a la poca protecció de l’atmosfera en contra dels rajos solars. D’altre banda, les dones tibetanes en general porten una trena enrotllada al voltant del cap, vestint amb colors foscos i un davantal o mantell d’acolorides franges al davant. Just abans d’arribar al monestir de la muntanya, ens vàrem trobar una família que amablement ens va oferir de seure amb ells malgrat no parlar una paraula en comú. Després, ells van seguir el peregrinatge cap el monestir, mentre l’home em va suggerir de seguir-lo amablement. L’home em va fer donar la volta al monestir en sentit de les agulles del rellotge, mentre em feia imitar els seus rituals, refregant diferents parts del cos en diverses pedres. Al acabar el recorregut, em vaig trobar l’Alexandra a l’entrada del monestir, qui em va avisar que el monestir era de dones i que m’abstingués de fer fotos. Jo vaig seguir l’home a dins al monestir, qui va anar abocant grassa de Yak a les llanternes i va deixar alguns bitllets de 0,1Y a algunes estàtues, mentre feia comentaris graciosos a les monges, les quals reien tímidament. Després, una monja em va fer seure al seu costat, mentre l’home va exclamar alarmat que m’aixeques de seguida. Però les monges, noies joves amb el cap rapat i cobertes amb túniques roges, li van dir que no hi havia cap problema. Llavors, mentre em quedava sol amb elles em van intentar donar conversa, tot i que el llenguatge no va donar per molt. Finalment em van proposar de fer-los fotos, mentre cantaven i tocaven diversos instruments, i em vaig acomiadar d’elles després que m’escrivissin el telèfon del monestir en un paper. A Sakya vàrem passar la nit en una habitació d’hotel de peregrins, amb els llençols molt bruts, que a més a més no disposava de dutxa (increïblement, cap hotel dels següents tres dies tenia dutxes) i tenia uns lavabos terribles (similars a tota la Xina, però pitjor). L’endemà, tot i haver dormit 8 hores em vaig despertar més exhaust que els anteriors dies, tot i així ens vàrem posar en marxa direcció a Tingri. De camí vàrem aturar-nos al coll de Gyatso-la (5220m) on feia tant fred, que de seguida ens vàrem convèncer de la bona decisió de no anar a Everest Base Camp (de la mateixa altitud). De fet, feia dies que havíem pres la decisió, estalviant-nos de pagar 40€ per persona sense garanties de poder observar l’Everest (Juliol i agost són els mesos més plujosos al Tibet) a una distància de 30km (inexplicablement, el camp base no es troba a la base de l’Everest, sinó a uns 25km de la seva base). Durant l’aturada al coll de Gyatso-la, no vaig poder evitar que el fred em penetrés fins als ossos i durant el camí fins a Tingri vaig notar com el meu cos tremolava mentre la febre m’anava pujant. Just abans d’entrar al poble Tingri vàrem poder observar l’espectacular serralada del Himalaya al fons, amb l’Everest elevant-se a l’esquerra. Tant bonica era l’escena que em vaig proposar de curar-me al mateix dia, i després de passar-me tres hores suant al llit de l’hotel i de prendre’m un paracetamol, amb vaig despertar amb energies suficients per a pujar amb l’Alex fins al turó del darrera del poble de Tingri per a tornar a observar la successió de muntanyes nevades més altres del món. I davant d’aquestes muntanyes no deixava de sorprendre la immensa planura que s’estenia algun centenar de quilometres en totes direccions a una altitud de 4500 metres. L’endemà, després de tornar a observar la fantàstica vista del Himalaya, hem començat a fer camí cap a la frontera de Nepal, com sempre flanquejats per cables d’electricitat o telèfon paral•lels a la carretera, que normalment espatllaven les fotos de les millors vistes. D’altre banda, a mesura que ens apropàvem a Nepal i creuàvem els colls de La Lung-la(5124m) i Tong-la(5120m) vàrem començar a observar moltes ruïnes, d’unes antigues invasions nepaleses del 1788 i 1891, les quals van ser repel•lides per un exèrcit xinès assistit per tropes tibetanes. En qualsevol cas, baixant per la vall del riu Sun Kosi se’m va fer difícil imaginar com l’exèrcit Nepalès va poder pujar per aquesta estreta, profunda i abrupte vall. La verda vall mig ocultada per boires i núvols oferia un paisatge completament diferent a la resta del Tibet, però no menys espectacular. D’altre banda, també em va resultar estrany que la frontera estigués situada al mig de la vall, sense signes geogràfics de menció important, apart d’una petita cascada que oferia una línia divisòria. A la frontera hi havia un poble sense cap mena d’atractiu, on vàrem haver de passar la nit, ja que hi vàrem arribar tard degut a unes obres a la carretera. Va ser la nostra última nit al Tibet alimentada pels bonics records d’aquest país, tot i la nostra mirada tenia la vista posada al Nepal, al nostre cotxe i a la tornada cap a Europa. Nepal Kathmandu (veure sobre mapa) 29/08/2009:
Ens vàrem despertar d’hora, però la majoria de turistes es varen despertar més d’hora que nosaltres i a la frontera entre Xina i Nepal vàrem haver d’esperar més de tres hores, primer que obrissin la frontera i després que els policies xinesos obrissin diligentment absolutament totes les motxilles i maletes dels turistes estrangers i fullejant tots els seus llibres en busca de material il•legal (per exemple, fotografies del Dalai Lama). Passats els tràmits en el pulcre edifici xinès, ens vàrem dirigir a la barraca nepalesa, on després de prendre’ns la temperatura amb termòmetres de mercuri ens van segellar els passaports per a legalitzar la nostra presència. Havíem estat informats que la carretera de la frontera a Kathmandu, malgrat tenir menys de 200 quilòmetres, està en força mal estat i que el viatge en autobús podia durar unes 8 hores. De totes maneres, el problema que ens vàrem trobar va ser l’absència d’autobusos o d’informació sobre aquests. Per sort, poc després de preguntar per l’autobús a Kathmandu, vàrem trobar un grup d’israelians (alguns d’ells d’origen romanès), que ens van deixar compartir el seu autobús privat. Sense pensar que ara ens podríem trobar en l’objectiu d’un atemptat radical islàmic, vàrem compartir l’agradable viatge conversant sobre política i viatges. Malgrat tot, tot i ser agradable, el viatge va ser molt llarg, al principi pel terrible estat de la carretera, sense signes de ser millorada en un futur; i després per la impaciència dels conductors d’altres camions, cotxes i autobusos que van generar nombrosos embussos abans d’entrar a la ciutat i a dins. Aquesta arribada a Katmandú ens va fer adonar que Nepal no ha canviat gent, amb el mateix caos de gent, motos i cotxes deambulant per tot arreu, els mateixos problemes de tràfic i les mateixes carreteres en obres (com si els treballadors haguessin estat 5 mesos en vaga). D’altre banda, al arribar a l’hotel on havíem estat acomodats l’anterior vegada, també ens vàrem trobar que no hi havia electricitat (després va resultar ser un tall puntual). L’únic que semblava ser una mica diferent, era la menor presència de turistes en comparació a les anteriors vegades, bàsicament perquè era època de monsó (va ploure diversos dies). En qualsevol cas, això no va privar-nos d’escoltar a l’hotel i al carrer a molts espanyols, típic de la nostra regió, on tothom va vacances a l’agost. Havíem arribat a Katmandú un divendres al vespre, i davant la impossibilitat de poder anar a recollir la nostra autocaravana durant el fi de setmana, vàrem decidir de recórrer tot el Tamel (el barri turístic) preguntant pels millors preus de diversos productes que tenim intenció de revendre una vegada arribats a Europa. De totes maneres, el dilluns sí que vàrem poder anar a recollir l’autocaravana, la qual es trobava en el mateix estat que havíem trobat, tot i que més empolsegada. Del taller, vàrem conduir entre el terrible tràfic, fins a l’esplanada a prop de Tamel, on havíem aparcat anteriors vegades i on ens vàrem mentalitzar de passar una atrafegada setmana fent compres de diversos quilos de roba i alguns centenars de grams en joieria. Apart de fer totes les compres desitjades, al principi de la setmana també vaig aconseguir contactar amb l’amic dels nostres amics, qui ja s’havia convertit en el nostre amic Jay. Ens vàrem trobar amb ell i la seva família un dimecres a la tarda, sorprenent-nos pel canvi dels seus tres fills durant els cinc mesos transcorreguts: la maria de cinc anys s’havia tornat més tímida tot i que ja parlava anglès, l’Asmita seguia igual d’entremaliada però també es passava absorta diversos minuts resseguint caràcters nepalesos en un quadern de l’escola, i en David ja començava a caminar plorant a la més mínima si no tenia tot al seu abast. Coneixent la tradició Nepalesa, vàrem portar dues cerveses (1,5€ cada una), tot i que en també Jay n’havia comprat dues, per acompanyar deliciós sopar que ens cuinar en Jay (un dels àpats més deliciosos en setmanes). Mentre sopàvem, ens Jay ens va explicar preocupat que encara no tenia cap treking contractat ple setembre (quan comença la temporada turística), per això estava mirant de buscar alguna altre agència per a la qual treballar. De totes maneres, també començant a cavilar la idea de anar a treballar a Europa o potser Dubai, per a poder seguir pagant l’educació i manutenció dels seus fills, una espècie d’inversió pel futur, per quan ell no pogués treballar més. En qualsevol cas, vàrem alegrar-li la vetllada amb tres grans bosses plenes de regals, bàsicament roba que no havíem utilitzat durant el viatge o que no tornaríem a utilitzar més i altres estris inútils per a nosaltres i que estaven ocupant un espai valuós per a guardar tots els productes que estàvem comprant. India Delhi (veure sobre mapa) 03/09/2009:
Després d’omplir la caravana amb diverses bosses de productes i d’acomiadar-nos d’en Jay el diumenge ben d’hora al matí vàrem començar a conduir cap a les afores de Katmandú direcció a Delhi. Teníem por de passar pel coll a tocar de Katmandú, on mesos enrere havia perdut el meu carnet de conduir per culpa d’uns policies mig corruptes. Malgrat tot vàrem passar sense problemes, tot i que no vàrem poder evitar les primeres retencions un centenars de metres més endavant. Observant la llarga cua de camions i autobusos que serpentejaven la muntanya, vàrem pensar que havíem ensopegat amb una vaga, però el final només va resultar que hi havia diversos camions avariats que no deixaven circular el tràfic correctament. En canvi, uns pocs quilometres més avall sí que vàrem trobar la primera vaga o protesta, amb uns 10 o 20 agricultors que tenien una llarga cua de camions i cotxes aturats per a protestar pel baix preu que el govern tenia fixat per a la compra de llet. Després de fer uns 100km en 5 hores, el nostre trajecte cap a la frontera de l’Índia per la bona carretera del sud del Nepal va transcórrer sense problemes, tot i que en un altre punt, uns nois tenien bloquejada la carretera amb una cinta demanant diners per a ajudar al seu Déu. No ens van comentar perquè el seu Déu necessitava diners, però nosaltres ens vàrem negar a ajudar-lo argumentant que érem cristians (no em vaig atrevir a mencionar que era ateu) i al final ens van deixar passar. D’altre banda, durant tot el trajecte, no vàrem poder evitar d’anar recordant tots els lloc on cinc mesos enrere havíem viscut moments de tensió: on ens havíem creuat amb milers de manifestants, on havíem trobat barricades, on havíem hagut d’apartar arbres tallats, on vàrem passar de llarg cotxes cremats,... Al tercer dia al matí vàrem arribar a la frontera de Nepal amb l’Índia, la qual vàrem creuar sense problemes amb companyia d’una catalana i un valencià. A l’altre costat, observant el panorama, l’Alexandra es va fer un panxó de riure amb el meu acudit d’anomenar a l’Índia com al país de l’abundància (abundància de caos, de persones, de vaques, de tricicles, de bicicletes,...). Però em vaig oblidar d’afegir que Índia també és el país de l’abundància de ponts caiguts. En molts punts del viatge havíem hagut de desviar-nos pels llits del riu mig secs, però a una desena de quilòmetres de la frontera hi havia un pont caigut i l’aigua del riu era massa forta perquè poguéssim intentar de creuar-lo. De fet, hi havia diversos camions que ho estaven intentant i dos d’ells s’havien encallat. Per sort, uns nois ens van comentar que hi havia una ruta alternativa, però després de circular uns deu quilòmetres per camins molt estrets, vàrem tenir la mala sort de trobar-nos amb un pont amb un limitador d’altura, uns 30 centímetres més baix que la nostra autocaravana. Al costat del pont hi havia un altre pas per dins del riu, però en entrar-hi amb els pantalons apujats vaig constatar que l’aigua m’arribava a sobre els genolls i que seria impossible de passar-hi sense ennuegar el motor. Sense possibilitat de continuar cap a Delhi per la carretera preestablerta, vàrem obrir el mapa i, ajudats per un grup de policies, ens vàrem decidir de fer una gran volta per les muntanyes que segons els policies ens faria perdre un dia, tot i que en realitat ens va fer gaudir de dos dies extres. A principi ens vàrem espantar, perquè el camí que enfilava les muntanyes estava sense asfaltar i en molt mal estat, tot i que la vista sobre la planícia era espectacular. En qualsevol cas, un cop passat el primer port de muntanya el camí va millorar significativament, continuant igual d’estret però asfaltat en casi tot moment. La fresca de la muntanya i els espectaculars paisatges de seguida van animar a l’Alexandra, qui en comptes de mantenir-se pessimista per la volta que estàvem fent, em va demanar de estar-nos-hi alguns altres dies de més per a relaxar-nos. Però en comptes d’això varem seguir circulant molt tranquil•lament, creuant diverses valls i ports de muntanya; travessant boscos de pins; enfilant la muntanya igual que les incomptables terrasses amb camps d’arròs blat i altres cereals; admirant les cases pintades de blanc i altres de pedra, algunes de les quals tenien la teulada de pissarra; saludant als tímids habitants que els mostraven molt curiosos amb la nostra presència,... Passats dos dies per les muntanyes, finalment vàrem arribar al poble de Nanital, una antiga estació de muntanya dels anglesos, amb cap atractiu en comparació els anteriors poblets. I des d’aquí vàrem començar-nos a trobar de nou amb el caos de l’Índia, que va seguir així l’endemà (avui) que hem seguit el camí fins a Delhi. Abans d’entrar a Delhi, enmig de la calor i un tràfic terrible, hem tingut una altre visió d’una muntanya, una antítesis total als anteriors paisatges. Alertada per una terrible pudor (sortosament la meva al•lèrgia m’ha impedit d’olorar-la), l’Alexandra m’ha senyalat al costat de la carretera, a uns dos o tres quilometres, una gran muntanya d’escombraries de potser un quilòmetre de diàmetre i uns cent metres d’altura, que contínuament era enfilada per camions carregats de més escombraries; i al capdamunt de la muntanya semblàvem divisar desenes de fantasmagories figures rebuscat entre les noves deixalles. Ha estat una visió horripilant, però molt més al imaginar-me el futur d’aquesta muntanya, la qual (de seguir amb el mateix ritme) properament seria visible des de tota la ciutat (i segurament també ensumada). Cap a on ens està dirigint el consumisme? O la superpoblació? O el capitalisme? O la causa que en sigui responsable? ‹ Anterior (12/07/2009) MES Següent (2009-09-10)› ‹ Anterior (2009-07-03 - Vietnam) PAÍS Següent (2009-08-13 - Tibet)› |
|
){kind=small}
+and+us)
