| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (08/04/2007) MES Següent (2007-06-07)› ‹ Anterior (2007-04-14 - Mali) PAÍS Següent (2007-05-15 - Nigeria)› Niger Niamey (veure sobre mapa) 08/05/2007:
Avui havíem d'haver marxat de Niamey. L'única cosa que ens hi reté és la obtenció del visat de Nigèria. Quan el tinguem seguirem recorrent el sud del Níger fins a l'última ciutat des de la qual és possible saltar a Nigèria. Llavors correrem els 500 quilòmetres que ens separaran del Camerun per no tenir cap problema amb les corruptes autoritats i perillosos habitants de Nigèria (segons informacions extraoficials). Avui al matí hem arribat a l'ambaixada de Nigèria, un dimarts a les 10, el dia i hora que oficialment s'expedeixen visats, però el vigilant ens ha informant que l'ambaixador era fora i que potser arribaria a les 12. Hem aprofitat per a tornar al centre. De camí ens hem aturat per a tirar dues bosses d'escombraries en un abocador que hi ha entre els edificis. Al baixar amb les bosses se m'ha apropat un noi amb una samarreta estripada i del color de la brutícia que m'ha pres les bosses de les mans i se les ha emportat en un racó, on les ha obert per aprofitar-ne alguna cosa, potser per a menjar. Al centre he aparcat al costat del Banc Central de l'Àfrica de l'Oest, on hi ha una colònia de grans ratapinyades fructíferes penjades dels arbres. Mentre els feia unes fotos, se m'ha apropat un vigilant informant-me que estava prohibit fer fotos sense permís. Jo ja havia acabat de fer les fotos que volia i l'he deixat amb un pam de nas quan li he demanat disculpes i li he dit que ja deixava de fer fotos, perquè no ha sabut com guanyar-se el suborn. Cap a les 12 hem tornat a l'ambaixada de Nigèria. Allà ens ha atès una dona que ens ha fet completar uns formularis, però en acabar ens ha informat que l'ambaixador no hi era i que hauríem de tornar l'endemà al matí a buscar els visats. Davant la impossibilitat d'abandonar Niamey com a mínim fins demà, hem anat a visitar el Museu Nacional del Níger, que realment valia la pena. Amb un petit zoològic amb els animals tristos i acalorats i uns pavellons que representaven la cultura al Níger i alguns descobriments paleontològics que s'han fet al país, destacant diverses ossaments de dinosaures i el crani d'un extingit cocodril que tenia una llargària de 15 metres! L'Alexandra s'ha impressionat més amb els hipopòtams que descansaven al costat d'una piscina suant sang (era normal segons el guardià). S'ha posat a xiular-los i a ballar, però aquests han seguit amb la seva llarga migdiada sense immutar-se. Koure (veure sobre mapa) 09/05/2007:
Al final hem pogut marxar de Niamey, tot i que en arribar a l'ambaixada de Nigèria la dona que ens va atendre ahir ens ha fet esperar una hora i mitja fins que una altre dona amb cara de pocs amics i autoritària ens ha rebut. Al llarg de la conversa la dona s'ha anat suavitzant i fins i tot ha resultat simpàtica, explicant que era la única cristiana a l'ambaixada i que era complicat fer-se respectar. Finalment, la dona ha aconseguit l'autorització del cònsol per al nostre visat i només ens ha calgut esperar una altre hora i mitja per a tenir-ho tot en ordre. La tarda ha estat molt més interessant. Ens hem arribat a Kouré, a pocs quilòmetres de Niamey, on hi una reserva de girafes, les últimes existents a l'Àfrica de l'Oest. Hem pagat les taxes per persona, vehicle i guia obligatori i ens hem començat a endinsar per una planícia àrida casi sense camins. Hem anat avançant entre la sorra, roques i matolls sense trobar cap girafa. El guia s'ha enfilat a una torre de vigilància i tampoc ha vist res. Hem seguit conduint mentre el guia rebia algunes trucades informant-lo que no se sabia on eren les girafes - segons ens ha comentat, érem els primers turistes de l'any al parc. Però finalment, molt abans que nosaltres les poguéssim visualitzar, el guia ens ha anunciat que les havia vist. Eren quatre, però més endavant hem trobat un altre grup d'unes deu o quinze. Al parc no hi ha animals salvatges, per tant ha estat una delícia poder baixar del cotxe i passejar-nos entre aquests altíssims mamífers, mentre reposaven, menjaven, ens observaven o s'allunyaven de nosaltres amb el seu caminar tranquil i elegant. Maradi (veure sobre mapa) 11/05/2007:
Ahir, el dia era gris, i també escriuria lleig si no fos perquè la boirina apagava la llum del sol i la seva insuportable calor. Vàrem començar a circular cap a Maradi per una carretera excel·lent que justificava el petit peatge que vàrem haver de pagar, però a mesura que anàvem deixant enrere terres àrides i petits poblats de fang i graners de palla, van començar a aparèixer forats que vàrem anar esquivant fent eslàlom. Ens vàrem aturar al costat d'un llac (o mar, com en diuen ells) per dinar. El indret era solitari, però de seguida va aparèixer un jove que sense dir res es va repenjar en un arbre observant-nos. En marxar, el jove va recollir la recompensa a l'espera, unes botelles buides i unes verdures mig podrides que havíem tirat a la sorra. A mesura que els forats a la carretera es feien més freqüents, i fins i tot ensopegava en algun d'ells, vaig començar a notar que el motor del cotxe perdia potència. Vaig pensar que el problema es podia deure a la mala qualitat del gasoil que havia carregat al matí, sobretot perquè semblava que perdia potència a intervals. D'altre banda, també vaig observar que el tub d'escapament emetia fums més aviat negres, fet que indicava una mala combustió, possiblement perquè no arribava suficient aire al motor. Ens vàrem parar un parell de vegades i vàrem obrir el capó sense observar res d'anormal, però en una petita pujada el cotxe va semblar que s'anava a aturar i de sobte es va encendre el llumet de la temperatura del motor. Vaig parar de seguida i al obrir el capó per tercera vegada, i va ser l'Alexandra la que va veure que el dipòsit del líquid refrigerant estava completament buit. El motor gotejava, però no vaig descobrir d'on, tot i així vaig carregar el dipòsit d'aigua i, per si de cas, vaig canviar el filtre de l'aire i vàrem seguir la marxa. Vàrem parar alguna altre vegada per a carregar més aigua, però a part d'això semblava que la potència del motor tornava a ser com abans. No volíem passar la nit en un petit poble ple de nens empipadors i vàrem decidir d'acampar al mig de la sabana, darrera uns arbres. Vaig estudiar diferents vies de sortida en el cas que ens volguessin atracar per la nit, però no ha passar res, a excepció de l'ensurt que ens hem donat aquesta matinada, quan abans de clarejar han passat dos camells amb dos homes al damunt parlant baixet. Al matí he obert el capó amb la intenció de solucionar el problema de l'aigua que gotejava. Hi havia restes d'aigua blava assecada per tot el motor, tot i així he pensat que el problema es podia trobar en una junta i per a comprovar-ho he desmuntat la caixa de fusibles per a accedir-hi. Però no hi ha hagut sort. He acabat descobrint que l'aigua s'escapava per sota el radiador i he acabat informant a l'Alexandra que hauríem de trobar un taller on l'arreglessin. L'Alexandra s'ha empipat com una mona, dient que tot era culpa meva, per voler veure les girafes amb el cotxe i per córrer massa per les males carreteres, i que si portàvem el cotxe en un taller ens cobrarien molt més que a Europa a canvi d'espatllar-lo més del que estava. Hem arribat a Maradi parant de tant en tant per omplir el dipòsit del líquid refrigerant. A la ciutat hem preguntat on podíem trobar un taller i de seguida un xicot s'ha ofert per a guiar-nos amb la seva moto fins a un taller a l'aire lliure. He situat l'autocaravana sobre un forat on un noi i jo hem baixat per observar millor el problema. M'ha costat acceptar-ho, però finalment m'he deixat convèncer pel noi que m'ha informat que haurien de treure el radiador i portar-lo a un altre taller a arreglar-lo. He preguntat quan em cobrarien per tot, i durant la negociació amb l'amo, he proposat de pagar uns 50€. Però el jefe no entenia el què li proposava, fins que he entès que li estava oferint massa. En qualsevol cas el preu ja havia estat fixat i de seguida s'han posat mans a l'obra, descargolant entre quatre tots els cargols que podien fins que han alliberat el radiador del motor. Jo anava controlant que no trenquessin o s'emportessin res i a continuació els he acompanyat a l'altre taller de reparació de radiadors. L'encarregat del taller dels radiadors s'ha estat estudiant el meu radiador fins que ha deduït on es hi havia l'escapament. Amb unes alicates, ha trencat pels dos extrems la petita canonada foradada i a continuació ha posat a escalfar un petit martell en unes brases. L'encarrega ha vist la meva cara estranyada i m'ha preguntat: - T'agrada com treballem a l'Àfrica? - Sí, és molt interessant, a Europa segurament m'haurien canviat tot el radiador. A continuació ha agafat una barra de plom i utilitzant el martell de les brases l'ha fos sobre els dos forats deixats per la canonada extreta. Amb el radiador arreglat hem tornat a l'autocaravana i el mateix equip de quatre persones l'han tornat a muntar en un tres i no res. Només havien passat quatre hores des que havia arribat al taller (incloent la mitja hora de negociació i els vint minuts de pregaria) i m'han demanat que engegués el motor. Ho he fet incrèdul i l'he deixat engegat esperant que s'incrementés la temperatura, però no, el radiador s'ha mantingut ferm i no ha deixat anar cap més gota d'aigua. Zinder (veure sobre mapa) 12/05/2007:
Ahir al vespre vàrem conèixer tres francesos cooperants que ens van invitar a sopar a casa seva. Llavors em vaig adonar que al Níger no havíem conegut cap persona local i és una llàstima, perquè semblen molt amables i amigables. Aquest matí, al marxar de Maradí ho hem estat comentant, amb l'Alexandra, per tot arreu ens donen benvingudes, ens saluden amb bon dies i com estàs, i si als nens els dius que no hi ha "cados" (regals) de seguida ho accepten amb un somriure, però per altre banda, potser són menys hospitalaris. De Maradí ens hem arribat a Zinder, una gran ciutat que hem trobat molt tranquil·la. Hem sortit a passejar a la tarda per un barri que recomanava la guia, però ens ha decebut una mica, tot i que hi havia algunes cases pintades de vius colors i uns simpàtics nens que ens han estat acompanyant tota l'estona. 13/05/2007: Les històries de terror que havíem escoltat sobre Nigèria ens havien fet decidir feia dies de prendre la carretera cap a Diffa (al Níger) i d'allà entrar a Nigèria, d'aquesta manera reduiríem considerablement els quilòmetres a recórrer per aquest país incert. Coneixíem que la carretera cap a Diffa estava en mal estat, però valia la pena a canvi d'evitar uns 600 quilometres per Nigèria. Ens hem despertat d'hora i hem començat a circular per una carretera asfaltada plena de forats. "Paciència" - hem pensat -, però a cap d'uns quilometres ens hem trobat un control policial que ens ha explicat que el tros de carretera recorreguda estava en bon estat, però que en 200 quilòmetres ens trobaríem la carretera en un estat impracticable i que amb el nostre cotxe segurament tocaríem al terra. Hem pensat que no perdríem res en esbrinar-ho, però després d'ensopegar en uns quants forats més l'Alexandra m'ha dit que seria millor girar cua i provar l'endemà d'entrar a Nigèria des de Zinder. Li he fet cas, al cap i a la fi l'Alexandra era qui més preocupada estava sobre Nigèria. Hem tornat a Zinder i per aprofitar el dia he decidit que podria arreglar l'aixeta de buidar el dipòsit d'aigües brutes que s'havia trencat feia uns dies. En una gasolinera he preguntat per un taller i de seguida s'ha presentat un noi que m'ha dit que m'arreglaria el que fos. Li he explicat el problema i de seguida ha començat a descargolar cargols però sense dir-me el preu. S'ha presentat un altre que m'ha dit que m'arreglaria el problema amb una mica de cola ràpida però jo li he comentat que buscava una solució més ferma. El primer noi ha desaparegut amb el tub de desguàs de l'autocaravana i al cap d'una bona estona ha tornat a aparèixer amb el tub i una nova aixeta muntada. L'han instal·lat i diria que ha quedat millor que abans. Però llavors hem entrat a la fase de la discussió del preu a tres bandes (o quatre, perquè també hi havia l'Alexandra) entre jo, el muntador i el venedor de l'aixeta i les altres peces instal·lades. Ha estat una discussió dura en la que més d'una vegada he proposat que ja podien desmuntar-ho tot i deixar-ho com avanç, però al final hem trobat un preu en el que tothom ha estat content, excepte l'Alexandra que creia que m'havien enganyat. * Dies més tard, jo també vaig assumir que m'havien enganyat. Nigeria Frontera de Banki (veure sobre mapa) 15/05/2007: Hem recorregut (corregut) uns mil quilometres per Nigèria en només dos dies, en una espècie de cursa a contrarellotge amb l'objectiu d'evitar tots els mals i les plagues que infestaven el país. De totes maneres, malgrat la cursa, la realitat que ens hem trobat a Nigèria ha estat força diferent a la descrita en els mitjans de comunicació i Internet. Contràriament a totes les advertències, hem creuat la frontera de Nigèria sense que els oficials ens demanessin en cap moment cap regal o propina, tampoc hem hagut de pagar cap mena de taxa, en canvi hem estat obsequiats amb grans somriures i amabilitat. El que sí ha coincidit amb les lectures sobre Nigèria és la gran quantitat de controls a les carreteres, a les proximitats de les fronteres a menys d'un quilòmetre entre un i l'altre. En la majoria dels controls ens paraven, però altre cop contràriament als avisos, en casi cap hem hagut de pagar cap suborn tot i que sí que ens demanaven en forces casos algun regal, sense pressionar gaire. En total, després d'uns quaranta controls en dos dies, només he hagut de regalar una dotzena de cigarretes que havia comprat al Marroc amb aquest objectiu (també és cert que la majoria de policies - musulmans - no fumen). De totes maneres, sí hauria d'explicar que al davant nostre sí que he vist en un parell d'ocasions un camioner que donava dissimuladament un petit bitllet (a Nigèria no hi ha monedes) al policia del control. El paisatge de Nigèria s'ha tornat molt més verd, potser no la terra que seguia bastant nua, però els arbres tenien un verd molt més tendre. D'altre banda, el país respira prosperitat o riquesa (en comparació als països anteriors): amples carreteres normalment en molt bon estat; trànsit copiós (ni molt menys com a Europa); boniques cases de maons, encara que també hi havia poblets amb cases de canya i palla; abundant comerç a les grans ciutats (ens ha costat creuar-les);... És una llàstima que Nigèria tingui tan mala fama - segurament merescuda - perquè de segur és un país molt interessant a conèixer. A més a més, la gent acostuma a ser molt simpàtica, tot i que al mateix temps una mica desinteressada dels blancs, que ja va bé quan vols descansar una mica de tantes demandes de "cados". Ens hem fixat que la majoria noies portaven un vel tapant-se el cabell, però la imatge semblava molt lluny de la llei islàmica que s'havia instaurat a les terres que creuàvem i que havia aconseguit apedregar fins a la mort algunes dones acusades d'adulteri. Malgrat la bona imatge, per si de cas, ahir vàrem dormir al costat d'una caserna de la policia i avui ho farem al costat d'un control de carretera. També hem viatjat amb els ordenadors i les càmeres ocultades en un compartiment amagat de l'autocaravana. Però no n'hi ha hagut prou i l'Alexandra s'ha mostrat bastant paranoica i m'ha fet córrer com en Fernando Alonso (ben al contrari que a la resta del viatge), així doncs, aquesta nit - igual que ahir - em mereixeré una bona dormida. Cameroon Maroua (veure sobre mapa) 16/05/2007: Ens hem aturat als 10 controls de carretera que hem trobat en els últims 15 kilòmetres i hem arribat a Banki, el poble on hi havia la frontera entre Nigèria i el Camerun. A Banki hem seguit per la carretera principal i asfaltada però de seguida ens han informat que per arribar a la frontera ens havíem de desviar per petits carrers de sorra fins a un edifici que feia de duana. Al davant de l'edifici hi havia una barrera (una barra de ferro entre dos pilars) amb un cartell que anunciava "Benvinguts a Nigèria" en anglès, i a l'altre banda del carrer de sorra, una altre barrera amb un cartell anunciant "Benvinguts al Camerun" en francès. La gent del poble creuava d'un país a l'altre sense mostrar cap mena d'identificació. A la duana de Nigèria ens han atès molt bé. Ens han fet tots els papers de sortida i quan s'han adonat que no teníem visat de Camerun han anat a preguntar si el podríem tramitar a la duana del Camerun, perquè si no el podíem tramitar ens podíem trobar entre dos fronteres sense possibilitat de poder tornar a entrar a Nigèria. De totes maneres els hem explicat que teníem la opció de demanar un visat de trànsit per arribar al Txad i tramitar el visat del Camerun des de N'Djamena, la seva capital. Al cap d'una estona ens han informat que a la duana del Camerun podríem comprar el visat i un oficial ens hi ha acompanyat creuant un parell de carrers i un petit mercat. A la duana del Camerun ens han informat que podíem obtenir un visat turístic d'un mes, però no a Banki. Hauríem de dirigir-nos a Maroua, una ciutat que volíem visitar a uns 80 quilometres de Banki, de totes maneres, per tal de no tenir problemes un policia ens escortaria. Maroua era un poble molt desenvolupat en comparació als pobles dels anteriors països que havíem visitat: avingudes amples, netes i plenes d'arbres; edificis ben pintats de més de dos plantes; forces restaurants i locals de nit; cotxes relativament nous i moltes motos, forces de les quals treballaven de taxi. De totes maneres també hi havia pobresa, tal com ens ha quedat demostrat després de pagar 160€ pels dos visats i de decidir "celebrar-ho" en un restaurant. Mentre menjàvem amb delit un pollastre amb patates fregides, hem observat sense donar importància uns nens vestint robes brutes i desgastades que ens miraven a certa distància. Quan he acabat d'escurar els ossos estava massa ple per a menjar-me les patates que havia deixat l'Alexandra, els nens s'han apropat amb discreció i ens han demanat si es podien emportar les patates. L'Alexandra els ha omplert una bossa, però el que més ens ha colpit és quan ens han demanat els ossos del pollastre i s'han barallat entre ells per veure qui recopilava més ossos dels que poca carn es podia extreure més. 17/05/2007:
Avui m'han robat, però no me n'he adonat fins que m'he disposat de pagar el gasoil que he posat a l'autocaravana. Al matí hem anat a passejar pel mercat, molt gran i ple de parades de retalls de roba i modistes. Després de reposar i beure un suc molt bo "d'oceille" (no sabem quina fruita és) hem seguit pel mercat de la carn i hortalisses, on he comprat alguns vegetals. Quan ja sortíem carregats, he notat que em rondaven alguns nens. Normalment deixo que m'avancin o intento que no se m'apropin, però avui segurament m'he distret i m'he trobat atrapat entre dos adults i els nens. Llavors he notat que unes mans pressionant les meves cuixes o butxaques. Instintivament he premut les meves mans contra les butxaques, he cridat i m'he escorregut entre els homes. M'he palpat les butxaques i he notat les claus, el mòbil, la navalla i unes monedes: tot en ordre. Hem sortit del mercat molt més atent de que no se m'apropés cap nen. Però més tard, després de dinar i netejar a fons l'autocaravana a les afores del poble, he anat per pagar el gasoil que havia posat al dipòsit i m'he adonat que em faltaven uns bitllets (les monedes sí les tenia). Només els podia haver perdut al parany del matí al mercat. L'Alexandra m'ha renyat i jo m'he proposat de vigilar molt més a partir d'ara, de totes maneres, la suma total robada no superava els cinc o deu euros. Mandara Mountains, R (veure sobre mapa) 19/05/2007:
En Don Quixot és un personatge molt interessant, i no és d'estranyar que a la vila l'anomenin així, perquè apart d'agradar-li el teatre té idees i visions poc comunes, per exemple renegant obertament de les religions predominants al país: l'animista, la cristiana i la musulmana; o opinant que Àfrica no s'hauria de fixar tant en Europa i que s'haurien de desenvolupar a partir de la seva pròpia cultura; o explicant que tenir fills a Àfrica és una manera d'assegurar-se el futur, a nivell individual i col·lectiu. De segur que hauríem mantingut moltes més converses interessants, però aquests dies, en Don Quixot ha tingut força feina al Kirdi Bar de Rhumsiki, a les muntanyes de Mandara, on hem estat acampats. Vàrem arribar ahir, després de recórrer una planícia, avançant moltes bicicletes, direcció a les muntanyes del fons. De tant en tant creuàvem un poblat, amb cases de parets de fang i teulades de palla, i entre aquestes, algunes altres cases construïdes amb maons i teulades de planxa metàl·lica. Era un contrast visual segurament positiu, aportant evolució i desenvolupament, però diluïa l'encant que tenien els poblets rurals perduts entre el desert i la sabana (i probablement sense aigua ni menjar). Les muntanyes es van apropar i la carretera va començar a corbar-se. El paisatge verd i rocós es va tornar més interessant i de tant en tant vaig parar a fer alguna foto i sempre, encara que el indret semblés despoblat, acabava apareixent algun nen, nena o dona demanant regals (un "cadó"). Després, al entrar a una pista de terra i haver de circular més lentament, no calia aturar-nos perquè ens demanessin cados: els nens ens seguien corrent i la seva canterella també. Arribant a Rhumsiki van aparèixer unes muntanyes màgiques: grans torres de roques sobresortint per sobre els ondulats turons, com si fossin termiters gegants retallant l'horitzó. Més tard, en Don Quixot ens va explicar que els Capsiki, els habitants de zona, creuen que les muntanyes creixen i surten de la terra igual com ho fan les plantes, i realment observant-les un té la sensació que aquest és el procediment que les ha format. Per la tarda, en Don Quixot ens va proposar que un guia ens acompanyés a donar un tomb pel poble i que després ens acompanyés a unes danses d'iniciació que curiosament es celebraven aquell dia (ahir) i cada dos anys. Rhumsiki era un poble similar als anteriors, amb vivendes familiars vallades amb fileres de cactus, tot i que també hi havia més cases modernes, segurament gràcies al turisme. I fet sorprenent: a Rhumsiki vàrem observar els primers porcs en tot l'Àfrica. El guia, un noi jove d'uns 16 anys, ens va explicar amb la mateixa emoció que ho hauria fet el seu avi, la història de com es va formar Rhumsiki i de com es van defendre de les primeres invasions islàmiques. A continuació, el guia ens va explicar que cada dos anys, els nois de 18 o 19 anys passen unes proves d'iniciació que els converteixen en adults, donant-los el dret de casar-se i de marxar de casa. Finalitzades les proves, el poble celebra unes danses on els nois nus, i les noies també, s'exhibeixen per enamorar-se els uns als altres. I nosaltres vàrem tenir oportunitat d'observar meravellats aquestes danses, tot i que els temps havien canviat i actualment només les dones grans mostraven el seu tors nu. Les noies joves anaven vestides, algunes només amb sostenidors, els nois tenien el cos untat amb oli negre i brandien llances i un tub per a xiular. Tots ells, dansaven en cercle, corrent en el sentit contrari a les agulles del rellotge, al ritme dels tambors, cantant i fent sonar els tubs a mode de flauta, construint una melodia disharmònica però atractiva. Hi havia el cap de la vila seguit per les seves dones que l'adulaven movent enlaire branques verdes, un home amb un paraigua una mica begut, nois saltant i simulant enfrontaments entre ells, noies que corrien en grup una mica intimidades pels nois, i al centre del cercle un petit grup de nens que observaven l'espectacle rient al·lucinats. Avui, l'endemà de les danses, ens hem llevat d'hora i hem fet una excursió fantàstica guiats per en Don Quixot, descendint una vall entre les muntanyes rocoses, fins a un petit poblet anomenat Ndri, on unes quatre o cinc famílies intentaven subsistir. Durant l'excursió, en Don Quixot ens ha explicat moltes coses interessants. Ens ha contat com enterren els morts segons la religió a la que pertanyien, si són cristians sota una tomba de ciment, si són musulmans orientant el cos cap a la Meca, i els animistes sota un munt de pedres amb una disposició especial indicant el sexe del difunt i el nombre de fills i filles que havia engendrat. Al passar pel costat d'un petit baobab ens ha explicat que si a un nounat se li mor la mare, se l'alimenta amb una farina extreta del fruit de baobab resultant un nen molt fort. --- Vaig entrevistar en Don Quixot, que opinava que el problema més gran del món és la guerra produïda per les religions. La solució es trobaria en escoltar a tothom i donar oportunitats a tothom, al mateix temps hauríem de ser pacients. El principal problema al Camerun és el president, que amb els seus 25 anys de govern és com un dinosaure. Els camerunesos estan vacunats per a mantenir-se en la mateixa ideologia i són feliços d'estar en la merda. La solució es trobaria en l'educació, en aportar més mitjans a l'escola: bons professors, taules, llibres,... i potser en fer pagar l'escola, perquè es valorés més. Ell és feliç perquè té una vida joiosa. Per a ser més feliç necessitaria salut i mantenir la família unida. El secret de la felicitat és conèixer i acceptar que la vida està feta de coses bones i dolentes i valoritzar la natura i l'aire fresc que respirem. Garoua (veure sobre mapa) 20/05/2007:
Ahir en Don Quixot ens va dir que la continuació del camí, a través de les muntanyes cap a Garoua, estava amb el mateix "bon" estat que la pista per la qual havíem arribat i que, fins i tot, en pocs quilòmetres la pista millorava bastant. Així doncs hem continuat per la continuació del camí malgrat la desconfiança de l'Alexandra, que ha resultat més que justificada. La pista estava en un estat terrible, havia de vigilar i tenir molta perícia conduint entre les roques per a no tocar al terra, fet que no he pogut evitar en quatre vegades rascant suaument els baixos. En una hora només hem recorregut 12 quilòmetres. De totes maneres, al cap d'una altre mitja hora, la pista ha semblat millorar, i ha seguit així fins que hem arribat a la carretera principal i asfaltada, on al cap de poc ha començat a diluviar d'una manera apocalíptica. N?Gaoundéré (veure sobre mapa) 21/05/2007:
La carretera cap a N'Gaoundéré és excel·lent i el paisatge també, transcorrent entre muntanyes baixes i arrodonides, passant d'una zona verda però amb escassos arbres, a una altre de frondosa. M'ha sorprès creuar diversos grans poblats tots ells construïts amb maons de fang i teulades de palla, però malgrat l'aire rústic i tradicional, semblaven pròspers amb l'agricultura i la ramaderia: hi havia herba abundant i els cultius semblaven créixer sense massa esforç. També hem creuat diverses zones boscoses amb vegetació espessa i plantes baixes de fulles ambles. En una d'aquestes zones boscoses uns grans primats de cul vermell han creuat la carretera davant nostre. Hem parat per a observar-los però els crits d'il·lusió de l'Alexandra els han espantat i han fugit de seguida. 22/05/2007:
Ahir i avui, ens hem pogut relaxar força dins de l'autocaravana, sense asfixiar-nos ni suar, gràcies a les fresques temperatures de N'Gaoundéré, que es troba a 1100 metres sobre el nivell del mar. De totes maneres també hem sortit a passejar per la ciutat, força tranquil·la i similar a Maroua, amb cases senzilles i baixes i forces arbres fent ombra als carrers. Només les motos taxi trencaven la calma, corrent amunt i avall amb els conductors abrigats amb anoracs i coberts amb un peto amb el número de llicència i els passatgers (un, dos o tres, més els paquets) agafats al darrera. Aquest matí he caminat sol pel mercat - sense que em robessin - que s'estenia a banda i banda d'un llarg carrer, amb parades de tot tipus barrejades: les verdures entre la roba, el peix al costat dels llegums,... La gent del mercat era simpàtica i acceptava fàcilment de ser fotografiada, i fins i tot les noies que en els països anteriors esquivaven esporuguides l'objectiu de la càmera, aquí es mostraven permissives (fins i tot, alguna m'ha fet proposicions de matrimoni). Per la tarda ens hem arribat a la caòtica estació de trens, destí final de la principal línia fèrria del Camerun. Més d'un noi m'ha proposat de vendre'm bitllets per a carregar l'autocaravana al tren, que no tardaria en sortir, perquè l'estació estava plena de gent estirada entre grans piles de maletes. Yaounde (veure sobre mapa) 25/05/2007:
Hem recorregut casi mil quilometres de carreteres africanes en només tres dies. Abans d'ahir va ser el dia que vaig estar més estona al volant, encara que només vàrem avançar uns 300 quilòmetres. El principi de la pista cap Garoua-Bolai, un poble a prop de la frontera amb la República Centre Africana, estava molt arrugada i a vegades foradada, cosa que no em va estranyar del tot, ja que la majoria del transport del Nord al Sud del Camerun es realitza amb tren fins a N'Gaoundéré. Vàrem començar a circular a una mitja de 30km/h sacsejats per les incessants petites ondulacions del terreny i ens vàrem convèncer que no teníem pressa per a arribar enlloc, però al cap de dues hores la impaciència o avorriment es va apoderar de mi i vaig començar a buscar una velocitat en la que les vibracions de la carretera fossin 1.5 vegades la freqüència de ressonància del vehicle. Però l'Alexandra es va empipar sense comprendre aquesta recerca, perquè tot i que a vegades semblava que lliscàvem sobre la pista a 60km/h, altres vegades botàvem amb tal brutalitat que semblava que l'autocaravana es desmuntaria. Confirmant la importància de la via fèrria de Yaoundé a N'Gaoundéré, per la pista no hi circulaven gaires camions, encara que igual que en les anteriors carreteres africanes, n'hi havia forces d'espatllats a les cunetes, un dels quals estava bolcat i totalment entravessat a la pista. Els habitants del poble proper havien obert un camí paral·lel evitant el camió entravessat però demanaven un peatge que ens vàrem veure obligats a pagar. De segur que era una iniciativa lucrativa, tot i que els pobles pels quals vàrem passar no semblaven pobres en extrem, per exemple hi havia gossos que, tot i no ser grassos, no estaven esquelètics; les cases eren menys primitives, rectangulars, amb les parets llises i pintades amb quatre pinzellades i sostre de palla o planxa oxidada; hi havia coberts oberts on relaxar-se en grup els dies de pluja; i més cap al sud, les cases estaven adornades amb flors al davant, tenien la gespa tallada, la roba ben estesa,... La vegetació del voltant dels pobles era espessa i cada vegada més impenetrable a mesura que avançàvem. En trobàvem al bell mig de la selva i per a demostrar-nos-ho per poc no atropellem una llarga serp verda que creuava la pista. En comparació al dia anterior, la carretera de Garoua-Boulai a Bertoua era excel·lent, acabada de construir segons els estàndards Europeus. Fins hi tot i havia àrees de descans o cartells que indicaven les panoràmiques. La carretera retallava ràpidament les ondulacions del terreny amb poblats a les parts elevades i conreus a les baixes. No hi havia massa trànsit, però els habitants de la zona havien trobat una curiosa manera de treure profit de l'asfalt: estenien per les voreres grans estores de mandioca triturada perquè s'assequés al sol. De totes maneres, malgrat la bona carretera no vàrem arribar a Bertoua tant ràpidament com calia esperar. Feia dies que em trobava malament, amb mal de ventre i diarrea esporàdica, i aprofitant les àrees de descans i la poca pressa, vaig aprofitar per a descansar i dormir algunes estones. De la mateixa manera, tenint en compte que no havia de posar el 100% de la meva atenció a la carretera em va restar força temps per a pensar sobre el viatge. Malgrat no trobar-me del tot bé, vaig pensar amb optimisme que després d'haver arribat a la meitat del continent Africà direcció al Sud i d'haver superat amb èxit centenars de quilòmetres de pistes destrossa nervis i cotxes, les probabilitats d'arribar com a mínim a Àfrica del Sud eren molt elevades i, per tant també les possibilitats d'acabar complint el somni d'arribar a Austràlia d'aquí a dos o tres anys, quant ja tingui 36 o 37 anys (l'Alexandra m'ho recorda sovint). De totes maneres, si després encara tinc ganes de seguir el viatge amb el continent Americà, acabaré l'aventura pròxim als 40. Aquesta edat no s'identifica amb la joventut, però m'agradaria arribar-hi vivint la vida com un jove impulsiu i aventurer, viatjant per conèixer món i per a formar-se en la vida, perquè encara tinc molt per a aprendre. Tal com havíem pressuposat, la carretera de sortia de Bertoua ha tornat a ser una pista plena de bots i forats, però passades unes tres hores i transcorreguts uns cent quilòmetres, en hem començat a trobar amb maquinària pesant que estava construint una nova carretera i adequant-la per a enquitranar-la. Hem anat circulant entre les màquines, sense que ningú dirigís el trànsit, i no ha estat fins després de conduir molts quilòmetres que ens hem trobat amb un punt de control. El noi del punt de control ha vist que arribàvem i ha posat situat una barra de punxes al terra per evitar que passéssim. Al situar-nos al costat del noi, aquest ens ha informat que no podíem passar fins a les 18:30, al cap de quatre hores i mitja. Però mentre preguntàvem el perquè, ha arribat un tot terreny en sentit contrari i el noi ha tret la barra de punxes. Llavors el noi ens ha dit que el seu cap l'hi havia indicat que no podia passar cap vehicle gran. Nosaltres li hem intentat fer entendre que el nostre cotxe era petit, però com que hem vist que no entrava en raó i observant que la barra de punxes encara estava fora del nostra pas, he esquivat al noi amb compte i he creuat el punt de control. Hem seguit circulant amb precaució els quilòmetres posteriors, però no hem passat cap tram excessivament complicat o que pogués deixar de ser-ho al cap de quatre hores, quan en teoria podíem passar. En arribar a Yaundé estava fatigat i amb més símptomes de trobar-me malalt, però he seguit conduint per a trobar un lloc on passar la nit. En arribar al centre de la capital, amagat entre petites muntanyes i ondulacions, hem vist l'hotel Hilton darrera una gran rotonda i hem decidit d'anar-hi a cercar algun discret aparcament on dormir. Però en dirigir-nos-hi seguint l'ampla avinguda que creuava la rotonda, uns nois m'han indicat horroritzats que no podia circular per allà. He fet mitja volta però de seguida m'ha parat una policia que m'ha fet seguir-la fins a comissaria del costat. No em trobava massa bé, però he intentat fingir trobar-me pitjor exagerant el tremolor de les meves mans i el decaïment del meu estat d'ànim. Els policies reunits m'han explicat que l'avinguda que creua la rotonda és el carrer presidencial i que, encara que no hi hagués cap cartell indicant-ho, tothom sabia que era prohibit de circular-hi. Jo he intentat argumentar-los que havia arribat avui, que no ho sabia i que no ho tornaria a fer, però no semblaven massa disposats a perdonar-me. L'oficial en cap m'ha explicat que el càstig de la infracció eren uns 40€, però jo els he dit que em podien posar la multa i que ja la reclamaria al ministeri (no estava disposat a subornar-los). Finalment ha estat el meu estat lamentable el que els ha fet entendre que era millor no perdre més temps amb mi i ens han deixat seguir. 26/05/2007: Ahir vàrem preguntar el preu per a acampar en una pensió presbiteriana, però aquest estava fora del nostre pressupost i vàrem passar la nit en un descampat una mica més enllà. Però aquest matí han colpejat violentament la porta. M'he posat una camisa sobre el meu cos nu i he obert la finestra. Al costat de l'autocaravana hi havia uns 8 policies, el seu tot-terreny i altre gent. El policia que havia colpejat la porta ha ordenat: - Obre la porta. - Estem aquí dormint, hi ha algun problema? - Obre la porta - ha dit més autoritàriament. He obert la porta mostrant amb les meves parts intimes pendolant i he exclamat: - Estàvem aquí dormint, quin problema hi ha? Un altre policia del fons, que semblava el cap, ha cridat ofès: - Què fas així? Tanca la porta. L'he tancat i el primer m'ha indicat a través de la finestra que em vestís. L'Alexandra també s'ha vestit i ho ha preparat tot per a marxar. Jo he sortit a fora amb el propòsit d'utilitzar la mateixa tàctica del dia anterior. - Quin problema hi ha? Estàvem aquí dormint i estic malalt - he dit estenent la meva ma tremolosa. - Tens parkinson? - s'ha mofat el cap. - Molt irònic - he comentat intentant no perdre els nervis. Llavors m'han explicat el problema: estàvem aparcats al terreny de l'església presbiteriana i una dona bruixa, que cada vegada que jo obria la boca em tractava de mentider i de pervertit, s'havia encarregat de denunciar-ho. La dona bruixa volia que paguéssim el cost de la pensió i jo m'hi negava. Finalment els cap dels policies ens ha pres els passaports i ens ha comunicat que els hauríem d'acompanyar fins a la comissaria, juntament amb un noi llepaculs de la dona bruixa. A la comissaria, el cap ha presentat el cas a un altre oficial que ha intentat de intercedir entre les dues postures. Però jo m'he seguit mantenint ferm (encara que amb les cames tremoloses per la malaltia) en que no pagaria. Finalment, després de discutir molta estona, he proposat des del terra on m'havia assegut: - Jo no penso pagar. Si l'església vol cobrar, que em denunciïn i que siguin els tribunals els que decideixin. El policia m'ha comentat que les coses no funcionaven així al Camerun, però la proposició ha semblat causar l'efecte buscat i el policia ha començat a explicar al noi llepaculs que no podien tractar als turistes d'aquesta manera i que els Camerunesos eren hospitalaris per davant de tot. I per a confirmar les seves argumentacions ha expressat que per a no tenir problemes les següents nits, podíem passar-les gratuïtament al pàrquing de la comissaria. He agraït la seva oferta, tot i que sabia que l'Alexandra no l'acceptaria, i he preguntat sobre problema amb l'església. - Solucionat - ha contestat. - Solucionat? No he de pagar res? - Tens coratge i no has de pagar si no vols. Finalitzada aquesta nova aventura amb la policia, ens hem dirigit cap al nord de la ciutat on hem trobat un aparcament relativament econòmic dins el recinte d'una comunitat grega amb església ortodoxa. Allà he passat bona part del dia estirat i intentant recuperar forces. Mentre dormisquejava he estat pensant que mal de ventre que patía i falta d'energies es podien deure a totes les tensions viscudes els darrers dies, o els últims mesos. Em venien imatges dels policies del matí, dels d'ahir o del policia a la sortida de Gao que m'havia apuntat amb un dit casi endinsant-lo als meus ulls; recordava amb vivesa la anècdota no escrita del poble on ahir ens havíem parat per dinar, els habitants del qual es van apropar amb matxets (tothom porta matxets a la selva) demanant-nos que els havíem de pagar quelcom; visualitzava la cara de ràbia de l'Alexandra de feia pocs dies, quan havia descobert que en estirar-me al llit havia trencat les seves ulleres de sol que estaven allà tirades; també reproduïa els nostres temors que l'autocaravana no aguantaria durant tot el viatge o que es desmuntaria en un sotrac, o recordava que la nevera havia deixat de funcionar des de feia un dia. Sempre havia minimitzat les preocupacions, mirant el futur amb optimisme i pensant que les experiències negatives són bones per a explicar. Però encara que la meva ment es trobés sense tensions, notava que el meu cos si ho estava, concentrant tots els nervis en el meu aparell digestiu. He intentat seguir visualitzant com totes aquestes vivències i temors s'anaven dissolent i anaven alliberant el meu estómac i m'he imaginat amb energia i completament curat per demà. després he seguit reposant tot el dia i només he escrit una mica i he arreglat la nevera (només s'havia desempalmat un cable elèctric). 01/06/2007:
El guàrdia de la comunitat grega ens va despertar l'endemà, a les sis del matí. Vaig obrir la finestra i em va preguntar: - Que no marxeu? - No, pensàvem passar una setmana aquí - vaig respondre molest per aquesta nova interrupció del son. El guàrdia semblava preocupat. Primer va dir que no li ho havíem comunicat i que hauríem de marxar. Però després deuria avaluar els guanys (personals) que s'emportaria si no marxàvem i va comentar que ens podíem quedar sense problemes. Després de dormir una estona més, vàrem sortir a caminar pels voltants, però encara no em trobava bé i vàrem tornar a passar la tarda vaguejant per les instal·lacions de la comunitat grega, llegint o observant com dos equips de blancs competien a Voleibol. Va ser llavors que l'Alexandra em va cridar i em va fer adonar que el guàrdia assenyalava l'autocaravana mentre parlava amb un home blanc que jugava a cartes. Al cap de poc el guàrdia es va dirigir cap a nosaltres i ens va informar que el president de la comunitat grega li havia comunicat que hauríem de marxar. Vaig demanar de parlar amb el president, i encara que al guàrdia no semblava fer-li massa gràcia, vaig esquivant-lo i vaig caminar a pas lleuger fins a l'home blanc que jugava a cartes: - Bona tarda, puc seure? - Vaig preguntar notant que les cames no m'aguantaven. - Sí, seu. - El guàrdia ens acaba de comunicar que hauríem de marxar, però li volia demanar per favor si ens podríem quedar una altre nit, perquè ja és una mica tard per a buscar un nou aparcament. - El problema no és que us pugueu o no quedar, el problema és que no sabem qui sou. Llavors vaig presentar-los tant bé com vaig poder qui érem, què fèiem i que ens trobàvem a Yaoundé per a tramitar els visats dels següents països, i en acabar l'exposició va anunciar: - Molt bé, ara que sabem qui sou us podeu quedar aquí tota la setmana. - I quant haurem de pagar? - Que heu pagat al guàrdia? - Vaig assentir. - No me n'ha dit res el desvergonyit. No haureu de pagar res. El president també ens va convidar a sopar al restaurant de la comunitat, tot i que jo no vaig menjar casi res perquè el meu estomac semblava refusar-ho. Vàrem estar conversant amb un noi de pares grecs que havia viscut tota la vida al Camerun, en Vasili, que tot i ser blanc es considerava Camerunès com qualsevol altre negre ric. De totes maneres, ja havíem observat que, a diferència dels anteriors països, al Camerun hi havia vivint una gran comunitat de blancs i en concret - ens va informar en Vasili - unes 300 famílies gregues. Al preguntar-li sobre el caràcter del país ens va explicar que els camerunesos són orgullosos i no gaire amables, però que els amic són per a tota la vida. Després ens va seguir contant que el Camerun es un país on no falta menjar: als pobles aixequen la ma i tenen les fruites que volen, o remouen la terra i extreuen més tubercles dels que poden engolir; i això que hauria de ser positiu pot ser un problema perquè fa que la gent sigui mandrosa i sense ganes de treballar. També vaig qüestionar-lo sobre el govern, recordant que en Don Quixot de Rumsiki es queixava que aquest no era democràtic perquè feia uns 25 anys que governaven els mateixos, però en Vasili va esquivar la pregunta dient que no estava interessat en política, tot i que després va afegir que mantenir unit i en pau un país amb 240 tribus, 240 maneres de pensar diferent i 140 dialectes no era tasca fàcil. L'endemà al matí seguia amb mal de ventre i sense energies i, seguint els consells d'en Vasili i l'Alexandra, vàrem anar a l'Hospital Central. Vaig pagar els 3 euros que donaven dret a la consulta i vaig esperar en un passadís vell però net i repintat de feia pocs anys, enmig de gent de cares compungides que esperaven de peu o asseguts en els pocs bancs (a excepció d'un parell de malalts que estaven estirats en un racó), deixant passar els doctors que caminaven amunt i avall amb cares d'estar concentrats en quelcom. Passada una hora o hora i mitja em van venir a buscar i un doctor jove em va atendre en una petita habitació aïllada per una cortina de color incert a la porta. Després d'explicar el meu cas, el doctor va diagnosticar que tenia alguna infecció bacteriana i em va receptar uns medicaments miraculosos que em van posar en forma en pocs dies. En tornar de l'hospital ens vàrem parar a comprar a un supermercat (són grans i plens de productes Europeus). Mentre baixàvem de l'autocaravana, se'ns va apropar un noi blanc observant el mapa del recorregut dibuixat en un lateral, i tot seguit ens vàrem presentar. En Ben d'Austràlia i la Maria d'Holanda feia més d'un any que viatjaven per l'Àfrica de l'est amb un tot-terreny, però ara estaven viatjant per l'Àfrica central molt més ràpid, com un llampec, perquè se'ls estaven acabant els diners que havien obtingut de la venda de la seva casa. En Ben va comentar que li agradava escriure, llavors els vaig explicar la possibilitat de finançar el viatge escrivint per a revistes, de la mateixa manera que estàvem fent nosaltres. Davant el seu interès li vaig deixar un llibre que dona pistes sobre com guanyar-se la vida viatjant i escrivint, tot i que la seva prioritat actual era arribar a Zimbabwe on els esperava una feina com a administradors d'un hotel en un parc natural, on potser ens tornaríem a retrobar. En Ben i la Maria es trobaven a Yaundé amb l'objectiu de tramitar els visats dels propers països a visitar, igual que nosaltres, així doncs, els propers dies vàrem compartir les esperes a les ambaixades de Gabon, República del Congo i República Democràtica del Congo i ens vàrem plànyer conjuntament dels costos dels visats a l'Àfrica Central que sumaven 560€ (incloent els dos del Camerun), i sense sumar el cost del visat d'Angola, que sembla que podrem aconseguir sense problemes (anteriors viatgers havien escrit als seus diaris que havien tingut problemes per aconseguir-lo). En Ben i la Maria encara van pagar una mica més per tal de tenir el visat de RD Congo al mateix dia, però nosaltres podíem esperar fins avui divendres, al cap i a la fi volíem visitar la ciutat i també ens volíem trobar amb un home contactat a través d'Internet (www.couchsurfing.com). En Martin, un empresari amb moltes idees però pocs recursos, apassionat i amb un somriure incandescent, es va presentar a la comunitat grega amb la seva jove esposa. Tenia ganes que l'entrevistés, doncs amb anterioritat havia intentat completar el qüestionari a través Internet però aquest no s'havia enviat correctament. En finalitzar l'entrevista ens va comentar que en el passat havia viatjat a França i que havia descobert que Europa no és el paradís. De totes maneres, al Camerun hi ha moltes noies que somien en aquest paradís i ambicionen casar-se amb un blanc per poder emigrar a Europa. En qualsevol cas, Camerun no és un país amb cultura migratòria i més aviat és un receptor d'altres països d'Àfrica. Recordant la seva visita a França, en Martin va comentar que l'entristien les residències d'ancians d'Europa i va seguir explicant que al Camerun no són necessàries, perquè les famílies estan molt unides i també tenen molts fills, que són font de riquesa. A les ciutats els fills comencen a ser un cost i se'n tenen menys, però a la selva hi ha molt terreny verge i cada fill pot conrear una nova àrea, sense el problema del repartiment de la terra que hi ha entre els hereus a Europa. Poc abans de marxar, en Martin ens va anomenar les tres passions dels camerunesos: el futbol (la segona religió segons ell), la música i la festa (o la cervesa segons altres fonts). En Martin també ens havia indicat alguns dels principals punts d'interès de Yaundé, una ciutat relativament moderna, amb alts edificis sobresortint entre la vegetació i grans avingudes ondulant entre els turons, amb la circulació abundant, embrollada per multitud de taxis grocs multi-clients que fan sonar el seu clàxon contínuament a la recerca de més passatgers. Ens vàrem aïllar una mica d'aquest caos visitant el zoo, però bàsicament hi havia primats i l'Alexandra es va desil·lusionar perquè encara no ha vist un elefant. També vàrem passar pel costat d'un llac, sense cap interès, a excepció del reflex dels edificis del fons. I avui hem pujat fins el turó on hi ha situat el palau de Justícia, des del qual es gaudia d'una bona vista sobre la ciutat. -- En entrevistar en Martin, aquest va opinar que el principal problema del món és la pobresa i injustícia perquè causen violència. La solidaritat i comprensió seria la solució. El seu gra de sorra com a cristià és seguir l'evangeli. El principal problema al Camerun és la corrupció i la pobresa, els beneficis dels recursos naturals s'haurien de repartir equitativament. Ell ha creat una ONG per a lluitar contra la pobresa però no té recursos per a ajudar suficientment. En Martin és feliç perquè no enveja ningú. El secret de la felicitat és estar en pau amb Déu. Bafang (veure sobre mapa) 04/06/2007:
Només teníem el nom de Frederick Djouyep, que l'ONG Arsis de Catalunya ens havia proposat de visitar al poble Bafang, al nord de Yaundé. També sabíem que en Frederick treballava per a una ONG local, però en arribar a Bafang ens vàrem adonar que hi havia moltes ONGs locals (per exemple en 50 metres de carrers n'hi havia tres que s'anunciaven). Per sort a una de les ONGs coneixien en Frederick, i després d'informar-me que era capellà, em van fer un croquis per arribar a la seva missió, al capdamunt d'un tortuós camí. En Frederick, un home bromista i de caràcter fort, ens va donar la benvinguda i ens va explicar que havíem arribat en el millor moment, doncs l'endemà hi hauria una gran festa a la missió perquè el seu diaca celebrava la primera missa i perquè el dilluns tenia una reunió amb l'associació que havia creat en tres pobles: APROFER, Associació per a la Promoció de la Dona Rural. En fosquejar, vàrem sortir a comprar alcohol per a la festa de l'endemà, circulant pels carrers sense llum però plens de gent. En acabar de comprar la mercaderia, ens vàrem aturar a prendre una cervesa en una petita tenda plena de borratxos que volien que els invités a una caixa de cervesa. En tornar, ens vàrem dirigir cap a la gran església de la missió, on es celebrava un concert coral com a introducció a la festa de l'endemà. Les noies del cor cantaven amb ritme, ajuntant les mans en posició de pregaria mentre movien sensualment la cintura i els assistents les encoratjaven contínuament amb aplaudiments i aclamacions. Em va sorprendre, que la disbauxa finalitzés amb un silenci absolut mentre el pare Frederick dirigia una pregaria. L'endemà al matí, ens varen fer seure a la zona de les autoritats, al costat de l'altar i després d'esperar una bona estona, amb unes 200 persones abarrotant l'església, la missa va començar amb canvis de ritmes constants: balls africans, cants corals, lectura de l'evangeli, representacions, aclamacions al nou pare i més balls al portar la bíblia sobre una plataforma plena de flors cap al nou pare, que somreia i reia davant els aplaudiments. Després, el nou pare va exposar el seu missatge sobre la Santa Trinitat, amb la parròquia contestant al uníson que 1+1+1 era igual a 1. El nou pare en tenia l'explicació, era un misteri que no es podia comprendre ni pretendre comprendre. Més tard, van venir l'entrega de regals pel nou pare (o per l'església, ja que els regals s'havien de registrar), i després de molts més balls, cants, aclamacions i missatges la missa va acabar. Havien passat quatre hores, però en casi cap moment havia resultat avorrida, ben al contrari que a Europa. Al acabar la missa vàrem saludar diferents catalans cooperants que havien assistit a la missa per la seva amistat amb en Frederick. Un d'ells em va explicar que en Frederick era president d'una penya de l'Espanyol, un equip de futbol de Barcelona on juga el porter Kameni nascut prop de Bafang. Em va sorprendre la informació, doncs sembla que els Camerunesos, grans amants del futbol, només es vesteixin amb samarretes del Barça (on juga l'Etoo, un altre Camerunès) i de la selecció del Camerun. Una altre noia, la Mar, ens va explicar que s'estan enviant molts diners a l'Àfrica però falta un canvi de mentalitat per a canviar la situació del continent. La gent està desmotivada i no lluita davant els problemes, viuen per avui sense pensar en el demà. A continuació, la Mar es va queixar del govern del Camerun, que només està preocupat de mantenir el poder i no fa res per a millorar el model educatiu o l'actitud social. A vespre vàrem quedar a les vuit per anar a sopar amb la Mar, dues catalanes més, i altres africans. En Frederick ens va passar a buscar tard i borratxo, però tot i així, ens vàrem aturar a casa d'un jutge a fer una altre cervesa. Al sortir vàrem estar a punt d'atropellar un home que va cridar: - Ja em podries haver atropellat, així em pagaries i tindria de què menjar. Vàrem continuar el camí carregant dones grosses i vàrem arribar al restaurant a les nou, una hora tard, però les catalanes també feia poc que havien arribat i el menjar encara va tardar molt més a venir. El restaurant estava integrat dins el mobiliari d'una casa, per no pagar impostos, segons ens van explicar. Avui hem tornat a pujar al tot-terreny atrotinat d'en Frederick i ens hem dirigit acompanyats d'una infermera voluntària cap a Mbouassu, un poble extraviat entre les muntanyes i els camps de cafè (alguns dels quals estaven descuidats pel baix preu del cafè) i plataners i cultius de iuca i blat de moro. Vàrem ser rebuts a casa d'un ex-cap de brigada, segons la costum, amb whisky de 12 anys. En Frederick va obrir l'ampolla i va ruixar una mica el front de la casa, després ens va humitejar les mans amb l'alcohol i finalment vàrem brindar. Destacant sobre una taula hi havia dos ullals d'elefant i un peu de goril·la que, segons sembla, els locals cacen i mengen ocasionalment. Després de la rebuda ens vàrem dirigir cap a la reunió per un petit camí entre les cases amagades entre la vegetació i els camps de cafè. Caminava amb una dona de l'associació i la infermera i escoltava com la dona es queixava que no tenien pou ni font amb aigua potable i que havien d'agafar l'aigua del riu, on els mateixos vilatans feien les necessitats, agafant conseqüentment greus malalties. D'altre banda, també va comentar que la gent està molt cansada i la infermera va comentar que segurament es devia a la malnutrició. Encara que la terra fos molt productiva, els habitants no ingerien una alimentació variada que els aportessin els nutrients i vitamines necessàries. Finalment es va complànyer que tot i ser una vila d'uns 5000 habitants amb altres petites viles depenent d'ells, no tenien cap centre de salut. La reunió es celebrava en una petita casa de fusta que havien condicionat amb una taula i unes vint cadires al voltant, on hi havia assegudes dones vestides per l'ocasió i homes, tots ells concentrats i alguns escrivint. La reunió va iniciar-se amb una pregària i a continuació en Frederick es va dirigir a les dones amb les següents paraules: "les dones treballen molt i participen molt a la societat però haurien de decidir més". Però tot i els objectius de l'organització no es va tornar a parlar més de la promoció de la dona i va semblar que continuaven essent els homes els que seguien prenent les decisions importants. En Frederick va proposar d'aportar infermeres per a educar en salut i en nutrició i tècnics agrícoles per a millorar la producció dels cultius, però abans de res havien de restar units i organitzats per a millorar la seva situació però també per a rebre finançament d'alguna ONG. A continuació, es va informar als assistents de la possibilitat d'accedir a uns ajuts de la unió europea. I finalment en Frederick va lliurar a la presidenta, entre aplaudiments i aclamacions, un sac d'adob i 30 euros perquè l'associació pogués iniciar el cultiu d'un camp de blat de moro comunitari. Al finalitzar la reunió amb menjar i cerveses, en Frederick ens va mostrar dues fonts que agafaven l'aigua de les muntanyes i que havia finançat la ONG Mans Unides. Després d'explicar-nos tots els problemes que tenien al no tenir aigua potable, vaig preguntar estranyat: - Si hi ha aquestes fonts d'aigua potable, com és que les dones es queixen que han d'agafar l'aigua del riu? - Perquè hi ha una persona del poble que vol cobrar diners i els ha tancat l'aixeta. - I no es pot fer res per a solucionar-ho? Sense donar més explicacions, la seva mirada em va dir que no hi havia res a fer. Més tard el tard vaig tornar a interrogar, però no en vaig treure l'aigua clara. Vàrem tornar tard i cansats. En arribar a Bafang, la Infermera comentar que estava cansada i va demanar a en Frederick que la deixés al centre, però aquest va seguir conduint en silenci fins a la missió. 06/06/2007:
El diumenge, al saludar la Mar i les altres dues noies catalanes, ens vàrem adonar que el capellà que dirigia el seu projecte es deia Michel Djaba, un home que la ONG ARSIS també ens havia demanat de visitar. Vàrem quedar que ens vindria a buscar el dimarts a Bafang (o així ho vàrem creure), però al final va resultar que havíem quedat el dimecres. De totes maneres, va donar la casualitat que el dimarts al matí hi havia la festa de fi de curs de l'escola d'infantils de sota la missió i hi vaig assistir amb en Frederick. Com ja va essent costum, em van fer seure al millor sofà, al costat del pare Frederick que va inaugurar la festa amb una pregaria. Tot seguit, els nens i nenes, d'uns dos a quatre anys, van cantar l'himne Nacional, van seguir amb una representació teatral interpretant el pare Frederick dient missa, i van continuar ballant, recitant poemes, demostrant els seus coneixements d'anglès, teatralitzant un casament,... En la representació del casament, els dos esposos es feien una prova de la sida abans d'acceptar el matrimoni. Després els nens van recitar un poema en que es proposava la castedat per a lluitar contra la Sida, si la castedat no era possible, la fidelitat i sinó la utilització de preservatius. Més tard vaig qüestionar sobre el tema a en Frederick i contradient la doctrina del Vaticà va manifestar-me que donava suport al missatge recitat pels nens. La festa va acabar, com sempre, amb una altra pregaria i amb un menjar comunitari. L'Alexandra no havia menjat res en tot el dia, perquè segons ella no hi havia res per a menjar a l'autocaravana, així doncs, a la tarda, vaig haver de caminar fins al poble per a comprar els productes requerits. Bafang és un poble allargat al llarg d'un carrer principal amb tot tipus de botigues darrera les aceres enfangades, tot i així vaig haver de caminar fins al final del poble per a trobar tots els ingredients exigits. De totes maneres, vaig tornar carregat en una moto-taxi. Al vespre vàrem tornar junts al poble, amb en Frederick i la infermera, perquè la Mar ens havia invitat al despatx de l'associació Kentaja, que dirigeix en Michel Djaba. Vàrem comprar unes begudes al bar de sota i la Mar ens va començar a explicar el treball de l'Associació Kentaja, que té tres centres d'acollida de nens de 6 a 18 anys. A mitja explicació, va arribar en Frederick que havia anat a comprar menjar i ens va contar una mala notícia, s'havia mor un professor d'Espanyol que la Mar coneixia, deixant a la misèria la seva vídua i els seus quatre fills. La dona treballava venent cacauets al carrer, activitat totalment insuficient per a pagar el lloguer de la casa que ocupaven o l'alimentació dels nens. Algú va preguntar: - I com podran sobreviure? La Mar va respondre: - Segurament l'associació Kentaja s'haurà de fer càrrec de dos o tres nens perquè la mare pugui tirar endavant. Avui al matí ens ha vingut a recollir en Michel per a visitar el centres d'acollida que l'associació Kentaja ha creat i manté al poble Badzuidjong. Durant el camí, en Michel ens ha explicat amb paraules que ens commovien com abans de crear l'associació va començar a acollir nens orfes a la parròquia, després va crear l'associació Kentaja amb l'ajuda de dues entitats europees que suporten amb apadrinaments les despeses mensuals de salaris, alimentació, salut i escolarització dels 130 nens acollits als tres centres creats. De totes maneres, també reben ajudes puntuals molt beneficioses d'altres ONGs i entitats, per exemple, fa uns anys els bombers de Barcelona es van despullar en un calendari per a recollir diners per a construir un dispensari maternal al poble de Baku, una altre dona rica de Barcelona va finançar l'edificació d'un dels centres amb llits individuals per a 64 nens. De totes maneres, ara estan intentant engegar projectes d'autofinançament. El capdill del poble de Badzuidjong ha regalat tres hectàrees a l'associació, destinant-los al cultiu i a la producció de carn, amb dos objectius: alimentar els nens i ensenyar-los l'ofici del camp. En aquest punt m'he interessat sobre els cabdills dels pobles i en Michel m'ha explicat que gaudeixen d'un gran poder sobre el poble i sobre els recursos financers del govern destinats al poble. Llavors he explicat el cas de l'aigua potable de Mbouassu, on ens havia portat en Frederick, i després de l'exposició en Michel ha comentat. - Hi ha cabdills bons i interessats amb el progrés del poble, com el de Badzuidjong, però també n'hi ha de dolents i podria ser, que el cap de Mbouassu hagi tallat l'accés a l'aigua potable perquè en vulgui cobrar el seu ús i els habitants no s'atreveixin a denunciar-ho per por o respecte. El camí cap a Badzuidjong era en molt mal estat, intransitable per l'autocaravana, i poc abans d'arribar hem escoltat una espetegada sota una roda. Hem baixat i en Michel ha observat amb preocupació que s'havien trencat dues ballestes de la suspensió. Hem acabat d'arribar a Badzuidjong, però la suspensió danyada ens ha obligat a marxar just després de visitar les instal·lacions i els camps de blat de moro de l'associació, l'escola del poble i el riu d'on tornaven els nens de rentar la roba. De tornada a Bafang, en Michel ens ha explicat que recordava quan tenia 10 anys, fa uns 40 anys, que va haver de fugir del seu poble que van incendiar els francesos, en part pels aires d'independència que s'imposaven i pels de comunisme que s'infiltraven. Arribats a Bafang, he entrevistat en Michel i enmig de l'entrevista ha contat que era orfe des dels 10 anys, però no he caigut a preguntar si els seus pares van ser mors pels francesos. -- En Michel que opinava que el principal problema del món és l'ambició dels homes que a vegades els fa feliços i a vegades els fa xocar amb la llibertat dels altres. S'hauria de fomentar el diàleg per a solucionar aquests problemes. El principal problema del Camerun és la falta de desenvolupament, seria necessari un canvi de mentalitat, tot i que hauria de ser un interès i responsabilitat de cada individu. Ell intenta, a través de la fe o de l'acollida, que el jovent prengui iniciatives a favor del desenvolupament. En Michel és feliç perquè ha arribat a ser el que somiava (li ha tocat la loteria de ser sacerdot). El secret de la felicitat és ser amic de Déu i de l'home. ‹ Anterior (08/04/2007) MES Següent (2007-06-07)› ‹ Anterior (2007-04-14 - Mali) PAÍS Següent (2007-05-15 - Nigeria)› |
|
