Documento sin título


[]
Preu: €

globetour

Ara podeu comprar-nos productes únics i originals d'Àsia i impresionants fotos del nostre viatge.



[]
Preu: €

Qui som >> Diari << Diari d'Alex Fotos Projecte Respostes Videos Qüestionari itinerari sponsors Altres viatgers Col·labora Contacte
   

 

Diari

Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.

Dia:   
        
País:   

‹ Anterior (04/02/2011)  MES   Següent (2011-04-05)›                     ‹ Anterior (2011-01-23 - Mexico)  PAÍS   Següent (2011-03-15 - Mexico)›



Cuba



Habana (veure sobre mapa)

06/03/2011:
Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+Malecon Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana
Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+catedral Cuba,+la+Habana,+catedral Cuba,+la+Habana,+liberación+de+palomas+antes+de+concierto Cuba,+la+Habana,+centro Cuba,+la+Habana,+centro Cuba,+la+Habana
Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+indigente Cuba,+la+Habana,+cementerio+de+trenes+en+el+centro Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+cerca+de+Capitolio
Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+Estadio+Latinoamericano Cuba,+la+Habana     


El primer impacte visual a l´Habana són els automòbils, la majoria models americans dels anys 50 amb la planxa desgastada o pintats en vius colors, pels quals el temps no sembla haver passat. El segon impacte són els edificis, d´una estètica hispànica de principis del segle XX, amb nombroses arcades protegint les aceres, tots ells antic i -exceptuant el centre- la majoria sense arreglar, decadents o fins i tot ensorrats. Semblaria que haguéssim viatjat en el passat si no fos per alguns automòbils més moderns i els edificis ruïnosos pels quals era evident el pas dels anys. Sens dubte havíem arribat a un país diferent, que durant molt temps s´havia mostrat orgullós defensant el comunisme (o socialisme), però ja no, segons ens van manifestar TOTES les persones amb qui vam tenir ocasió de conversar.

L´home a qui vam donar la roba a l´aeroport va explicar a l´Alexandra que Cuba no sobreviuria sense les divises que els familiars extrapatriats envien des dels Estats Units. Tampoc el taxista que ens havia portat a la casa hostal semblava massa convençut amb el sistema polític, explicant que els taxistes del govern cobraven molt poc, amb independència del treball que fessin. Per això ell preferia treballar pel seu compte, per a guanyar més dinars, malgrat hagués de treballà més dur (unes 6 hores al dia va dir).

A part de la feina de taxista, el govern cubà també havia permès mínimament la iniciativa privada deixant que algunes famílies poguessin allotjar a turistes a les seves cases particulars per un preu no inferior als 15CUC (11,5€) l´habitació. Però aquesta nova política no semblava satisfer al noi de la casa on estàvem allotjats, mi manifestava que els joves volien un canvi de govern, però no els vells que havien lluitat per la revolució. Potser, els cubans hauran d´esperar una nova generació, quan tothom serà conscient dels problemes del comunisme i podran demanar amb força el canvi desitjat.

Caminant per la Universitat de la Habana que hi havia darrera la casa on estàvem allotjats, un parell de nois em van interceptar i em van explicar il·lusionats algunes anècdotes de la revolució però tot seguit van manifestar que era una vergonya que no tinguessin Internet a la Universitat, ni a tot el país, i que haguessin de comprar llibres cars per a fer les consultes necessàries. Sincerament, Cuba era l´únic país visitat durant els 5 anys de viatge on pràcticament no hi havia cibercafés i ens va ser impossible connectar-nos a Internet, pel preu (6CUC o 4,5€/hora) i per la pèssima velocitat que ens anunciaven. Em va sorprendre fins i tot, que un dels nois de la universitat mencionés que amb l´anterior dictador Batista es vivia millor.

Un altre noi que ens vam trobar al segon dia ens va confirmar una informació que ens havia donat el fill de la família que ens allotjava: que el salari mig a Cuba era d´uns 12CUC o 300 pesos nacionals (9,5€) al mes. Aquest noi en concret cobrava uns 470 pesos nacionals (15€) al mes treballant com a enginyer hidràulic. A causa d´aquests baixos preus no hi havia disciplina al treball, hi havia moltes absències laborals i molta gent decidia deixar de treballar, perquè es guanyava millor la vida al carrer. Això sí, amb treball o sense treball, a Cuba tothom gaudia dels mateixos beneficis: sanitat i educació gratuïta i una llibreta de racionament que proporcionava gratuïtament alguns productes bàsics però insuficients per a viure (recentment havien tret el sabó i la pasta de dents de la cartilla de racionament). Però naturalment, aquest sistema comunista no es pot aguantar amb una productivitat tant baixa entre els treballadors i tanta gent sense treballar gaudint dels mateixos beneficis socials. Per això el govern cubà havia decidit d´eliminar 10.000 llocs de treball no productius i havia decidit d´augmentar l´edat de la jubilació dels 55 als 60 anys en el cas de les dones i dels 60 als 65 anys en el cas dels homes, sense que ningú protestés al carrer, a diferència de França, va afegir el noi.

De totes maneres, la meva impressió d´aquests primers dies era que el problema persistiria, perquè era un problema inherent a la ideologia comunista que no incentiva el treball ni la producció. No crec que sigui suficient posar pancartes als carrers i carreteres amb eslògans del tipus: ¨Por grandes que sean las dificultades SEGUIREMOS ADELANTE¨ o ¨Para tener más hay que producir más¨ o ¨Vigilar la revolución es tarea de todos¨. L´estat cubà sembla proper al col·lapse i prova d´això és el trencament d´un mite que jo m´havia cregut fins abans d´arribar a Cuba: que a Cuba no es passava gana.

A Cuba es passa gana. Em va semblar divertit que un noi assegut davant d´un portal amb el cartell ¨Comité de defensa de la revolución¨ em demanés 1CUC perquè deia que tenia gana. Però menys divertit va ser el que una dona va dir a l´Alexandra quan estava fent una foto: ¨Mira, aquesta noia vol mostrar a l´estranger la gana que passem a Cuba¨. La dona de la casa hostal que ens allotjava m´havia comentat en referència a les cases que cauen a l´Habana: ¨com les poden arreglar si no hi ha diners ni per a menjar¨. Però el més sorprenent va ser veure indigents remenant entre les escombraries o dormint desemparats al carrers, segons ens digueren, perquè s´havien venut la cartilla de racionament, potser per a comprar-se alcohol.

En qualsevol cas, contràriament al que està passant a alguns països àrabs, no crec que una nova revolució a Cuba estigui propera. Un dels problemes és que a Cuba no hi ha Internet per a redirigir la frustració dels joves, tot i que algunes poques cases tinguin antenes parabòliques il·legals (com a Iran) i rebin d´amagat la televisió de Florida. Però el que potser salvarà al règim cubà és el ¨respecte¨ dels drets humans. La gent està insatisfeta amb la situació econòmica i la perpetuació dels dirigents al poder, però no està indignada amb injustícies flagrants. I potser també el salva l´opi del poble, que en el cas de Cuba és el beisbol, un esport que aixeca passions, tal com vam poder comprovar al visitar l´estadio Latinoamericano al diumenge a la tarda.

Davant l´absència d´il·lusions de cara al futur, alguns joves intenten adaptar-se al sistema i miren de guanyar-se la vida intentant d´aconseguir algunes monedes dels turistes, per exemple portant-los a restaurants cars o a concerts per a després treure´n una comissió. Era quelcom que desagradava a l´Alexandra, afegit a la tristesa que -segons deia- el comunisme l´afligia, recordant-me constantment que Romania era igual en el passat: tendes sense productes, cues per a comprar aliments, edificis demacrats i una actitud desmotivada de la gent. Possiblement els seus sentiments tenien una causa real, però també era veritat que els dos estàvem una mica nostàlgics i desorientats sobre com aprofitar el temps que teníem, perquè havíem deixat els nostres ordenadors portàtils a Mèxic i perquè no teníem Internet. Ben diferent era el centre de l´Habana, cuidat i net, que ens va meravellar als dos, tot i que aquest no va aplacar les seves queixes: que no li agradaven les illes i encara menys si eren comunistes.




Trinidad (veure sobre mapa)

08/03/2011:
Cuba,+Trinidad,+ciesta+en+la+escuela Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad
Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad,+en+una+de+los+típicas+cafeterias Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad
Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad,+chico+mostrandouna+paloma+cazada Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad Cuba,+Trinidad
Cuba,+de+Trinidad+a+Cienfuegos     


Diversa gent a l´Habana ens havien explicat que al camp o a les províncies es vivia en condicions més bones i així mateix ens ho va semblar de camí cap al poble de Trinidad a 370 quilòmetres de l´Habana, creuant forces àrees cultivades amb canya de sucre o pasturades per vaques. També ens havien comentat que abans, als primers anys de la revolució es vivia molt millor, i durant el viatge vaig pensar que al principi del comunisme, igual que havia passat a Rússia i a China, la societat i la gent en general estaven il·lusionats amb el nou sistema econòmic i la majoria s´esforçava per a produir amb eficiència, però amb el pas del temps, quan la gent es va començar a adonar que la diferència entre treballar eficientment, treballar amb desgana o simplement no treballar, era mínima per la falta d´estímuls econòmics suficients, la gent va deixar de treballar eficientment i l´economia va començar a col·lapsar. El governa cubà semblava haver-se adonat del fracàs del comunisme i estava començant a permetre la iniciativa privada, que d´altre banda semblava que feia temps que funcionava a través de l´economia submergida. Però en aquells moments dubtava que el govern estigués a temps de capgirar la situació per a evitar el col·lapse total.

Trinidad és un poble molt turístic gràcies als seus carrers empedrats i a les cases colonials ben cuidades i pintades de colors càlids. A Trinidad es respirava una relativa prosperitat, sobretot pels centenars o milers de turistes que visitaven el poble cada dia, però també per la múltiples cases que oferien deliciosos cafès, sucs de fruita i menjars a preus locals. Segons ens van explicar, tot just feia tres mesos, el govern havia donat permisos als habitants de Trinidad (a l´Habana ja feia més temps) perquè poguessin obrir petites cafeteries a través de les finestres o portes de les seves cases i molts ho havien fet. I encara que oferissin els productes a uns preus tant ridículament econòmics que difícilment aconseguirien guanyar 30CUC (23€) mensuals, les perspectives de guanyar el doble del salari normal semblava mantenir-los treballant feliços, somniant en un futur millor.

Malgrat el bonic poble on ens trobàvem i la bona música cubana que ocasionalment podíem escoltar, i encara que poguéssim menjar algun entrepà o pizza en aquestes petites cafeteries, en els restaurants turístics els preus del menjar i beure eren tant cars que ens van mantenir amb l´anhel d´arribar a Mèxic per a fer un bon àpat; i no podíem evitar de mirar amb enveja als turistes que viatjaven per un temps acotat i es podien permetre preus desorbitats segons el nostre pressupost.

Igualment, el transport per als turistes era molt car, amb l´agreujant que els estrangers no poden agafar els autobusos on van els cubans. Per això, per tal d´evitar de pagar 6CUC (4,5€)/persona per a un trajecte de 80km fins a Cienfuegos, al tercer dia a Trinidad vam sortir ben d´hora al matí i vam caminar fins a la sortida del poble on hi havia alguns altres cubans que estaven esperant algun mitjà de transport. Vam esperar una hora, però finalment es va aturar un cotxe dels anys 40 que ens va carregar juntament amb 9 persones més, per 20 pesos nacionals (0,65€) per persona, fins a Cienfuegos. A l´Alexandra no li va agradar el trajecte perquè -segons deia- va quedar empapada de l´olor del tub d´escapament, però jo sí vaig gaudir, sentint-me per moments completament integrat a la cultura cubana.




Cienfuegos (veure sobre mapa)

10/03/2011:
Cuba,+Cienfuegos Cuba,+Cienfuegos Cuba,+Cienfuegos,+típica+tienda+sin+casi+productos


Cienfuegos és una ciutat que no ens va agradar en excés, tot i que jo gaudís d´un bon matí a la platja de Rancho Luna i malgrat fóssim allotjats per una molt bona família de la qual recomanaria la seva casa a qualsevol que passés per Cienfuegos ( William & Belkis / tel: (53)(43)511715 / Calle 57 #608 A n.e. e/. 6 y 8 Cienfuegos).

Un dels dos dies que vam passar a Cienfuegos em vaig trobar un home que em digué: ¨Si el govern sabés tot el que t´estic explicant em trobaria amb veritables problemens¨; i de nou, igual que m´havia passat al Sudan, em vaig veure obligat a ocultar la identitat de l´home al relatar en el meu blog la conversa mantinguda amb ell.

L´home em va explicar que per a superar les dificultats econòmiques que estava patint el país, el govern havia decidit trair les seves idees comunistes i havia alliberat molts oficis, però el govern en volia obtenir tants beneficis a través dels impostos que pràcticament era impossible de subsistir treballant per compte pròpia. Per exemple, les cases que volen llogar una habitació a turistes han de pagar al govern 200CUC (155€) més el 50% dels seus ingressos, casi el mateix que paga un autònim a Espanya, on les possibilitats de fer rendir un negoci són infinitament més elevades que a Cuba. L´home pensava que era una injustícia que el poble visqués tant malament i els dirigents aprofitessin els ingressos generats pels treballadors per a viure a cos de rei, segons havia comprovat visualitzant algun CD pirata que corria pel carrer. A més, considerava injust que, ara que el govern començava a obrir-se cap al sistema capitalista, els governants i familiars fossin els més avantatjats per a invertir i esdevenir els empresaris multimilionaris del futur, igual com havia passat a Rússia i Xina.

A causa de les dificultats econòmiques, l´home de Cienfuegos va seguir explicant que la gent estava esperant mig atemorida i mig il·lusionada l´aplicació d´unes 80 noves lleis encara desconegudes que tenien l´objectiu de salvar l´economia del país. Es creu que algunes d´aquestes lleis permetran la propietat privada, és a dir, permetran que les cases i els automòbils que la gent ja ¨posseïa¨ es puguin vendre, traspassar a tercers, o deixar en herència, quelcom il·legal fins ara, motiu pel qual a l´Habana havíem observat a algunes quantes persones carregades amb cadenes d´or al coll, una de les poques opcions on podien invertir els diners, perquè una cosa és clara: després de 50 anys de comunisme la gent segueix tenint el instint de posseir.

L´home de Cienfuegos semblava tenir les idees molt clares, però segons la meva opinió no podia evitar estar influenciat pels mitjans de comunicació del govern. Després de malparlar del castrisme, l´home va començar a criticar als Estats Units per la seva política exterior i guerres provocades i perquè tenia empresonats a 5 cubans innocents que Cuba considerava herois i va acabar afirmant que els atemptats del 11S van ser executats pel mateix govern dels Estats Units, per a tenir una excusa per a envair Afganistan, una sorprenent opinió que també havia escoltat a l´Orient Mitjà feia un parell d´anys. El que no va esmentar va ser l´embargament que manté el govern dels Estats Units sobre Cuba, ja que em va donar la sensació que la majoria dels Cubans accepten que els seus problemes no tenen aquest origen.

Després de la conversa amb l´home de Cienfuegos vaig estar convençut més que mai que les idees comunistes, per molt humanistes i idealistes, no tenen cap possibilitat d´aplicar-se a la pràctica i que qualsevol intent sempre generarà misèria i sofriment. Semblava que els dirigents cubans s´havien adonat que havien de començar a aplicar receptes capitalistes, permetent una economia lliure i cobrant impostos (excessius) sobre els beneficis per tal reinvertir-los creant un estat del benestar. El que no entenia és que seguissin insistint amb propaganda que la revolució seguia i que no s´havia acabat. Segur que els governants sabien que el poble havia deixat d´estimar-los i que volien un canvi profund. Perquè no assumien el seu fracàs i no abandonaven el poder perquè el poble pogués elegir els seus pròxims dirigents en unes eleccions lliures i democràtiques?*

*Pensava que les meves impressions podien estar molt condicionades per les meves ideologies (en el passat més d´esquerres i actualment més centristes), però al tornar a Mèxic ens vam trobar amb un amic de la Ivette, d´idees anarquistes, amb qui vam coincidir força analitzant els problemes que afectaven la Cuba que els 3 havíem visitat recentment.




Habana (veure sobre mapa)

13/03/2011:
Cuba,+la+Habana,+fuerza+del+agua+en+el+Malecón Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana Cuba,+la+Habana,+Capitolio Cuba,+la+Habana


Vam arribar a l´Habana amb ganes que passessin el més ràpidament possible els dos dies que ens faltaven per a tornar a la nostra estimada terra de Mèxic. Seguíem sense ordenador ni televisió, per tant vam tornar a visitar el centre de l´Habana, passejant més que mai i assentant-nos a l´ombra d´alguna porxada deixant que les hores passessin mentre observàvem el moviment de la gent. Potser em trobava anímicament diferent però, observant el dinamisme de la població que estava pujant al carro del capitalisme i intentava guanyar-se la vida amb iniciativa i ganes, vaig pensar que potser Cuba es salvaria del col·lapse. Igual com havia passat a Romania, la finalització del comunisme seria traumàtic per a bona part de la població i passarien moments difícils, però els cubans semblaven treballadors i emprenedors, i amb una mica de sort i una mica d´atreviment per part dels dirigents, potser Cuba seria un país que en el futur ens tornaria a invitar de visitar-la.





Mexico



Playa del Carmen, Qr (veure sobre mapa)

15/03/2011:
Al sortir de l´aeroport de Cancun, provinents de Cuba, ja ens estava esperant la dona que ens havia donat la roba per a entregar a Cuba. La dona es va alegrar que estiguéssim portant les dues caixes de cigars habans que ens havien donat per a ella, com a complement a l´acord que ens havia permès de viatjar a Cuba pagant només 15US$. La dona ens va oferir de portar-nos fins al centre de Cancun i durant el camí ens explicà que en Fred, l´amic de l´Ivette que havia marxat a Cuba 2 dies abans que nosaltres, havia arribat anticipadament i que ella li devia la fiança que ens la donaria a nosaltres. A l´Alexandra i a mi també ens devia uns 85US$, però durant el camí la dona ens digué que només ens tornaria 75US$ més la fiança d´en Fred, provocant el nostre refús immediat als seus arguments. Veient que no li entregaríem les dues caixes de 25 cigars cubans per el import que ella considerava just, ens va fer baixar del cotxe al mig de l´autovia i va marxar. No enteníem gens el comportament de la dona, perquè pensàvem que els cubans eren molt més valuosos que els tres fiances que la dona ens devia, i vam començar a preocupar-nos que la dona no enviés a alguna banda de narcotraficants darrera nostre per a recuperar-los. Sortosament, al cap de porc passà un mini-bus en direcció a Playa del Carmen i vam acabar l´aventura a casa de l´Ivette.

Igual que l´anterior vegada, l´Ivette ens va rebre i allotjar de meravella. Ens va deixar relaxar-nos al seu pis una setmana i no li hagués importat que ens haguéssim quedat més temps. Bàsicament, després de la desnutrició de notícies a Cuba a causa de l´absència d´Internet, vam estar-nos els primers dies tancats a casa, connectant-nos amb el món i alimentant-nos bé. Després vam començar a preocupar-nos de vendre els cigars habans que la dona de l´aeroport ne ens va voler acceptar i em vaig adonar que seria difícil de col·locar-los. Vaig estar a punt de vendre´ls a una família de canadencs pel carrer, però quan estaven a punt d´entregar-me els diners van començar a espantar-se que no estiguessin cometent alguna il·legalitat i van marxar sobtadament. Finalment vaig vendre les dues caixes a un parell de les moltes cases de tabac que hi havia al carrer principal de Playa del Carmen, per 80US$ cada una, guanyant 40US$ respecte el que ens volia donar la dona de l´aeroport, resultant a conseqüència que el bitllet d´avió a Cuba ens havia resultat completament gratuït, gens malament malgrat les aventures.

Però aquest no va ser l´únic negoci que vam fer a Playa del Carmen. Una de les nits que vam sortir de festa amb l´Ivette i en Fred ens vam trobar amb un amic de l´Ivette que treballava en un hotel de super-luxe i ens va oferir d´anar-hi dissabte, i a canvi d´escoltar durant una hora un venedor que ens volia vendre 40 setmanes de vacances (naturalment no havíem de dir-li que ja portàvem viatjant unes 200 setmanes casi sense parar), l´amic de l´Ivette ens va invitar a un deliciós bufet i ens va donar dos vals d´uns 50US$per a gastar-nos a les tendes de l´hotel.

No vaig voler acomiadar-me de Mèxic sense fer una nova entrevista, a la Ivette, pel projecte prenent el pols al món. La Ivette opinava que el principal problema del món és l´apatia de la societat, que es podria solucionar amb la comunicació entre les persones. El principal problema de Mèxic és la conformitat i la poca voluntat per a millorar, que provoca el manteniment de molts problemes, com el narcotràfic. La gent s´hauria de involucrar més, votar a les eleccions, intercanviar més opinions,... Ivette es considera feliç perquè fa el que li agrada i seria més feliç si segueix complint més objectius, perquè aquest és el secret de la felicitat, fer el que un li agrada.



Belize



Sartaneja (veure sobre mapa)

24/03/2011:
Belice,+Corazal Belice,+Corazal Belice,+Bus+Sartaneja Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja
Belice,+Sartaneja Belice,+Sartaneja,+cenote Belice,+Sartaneja    


Vam creuar la frontera entre Mèxic i Belize sense problemes, a diferència d´una parella d´alemanys que viatjaven en el mateix autobús, els quals van ser enganyats a la immigració mexicana i van pagar 40US$ sense que els entreguessin cap rebut. Poc més tard vam arribar a Corazal, el primer gran poble de Belize, un petit país de poc més de 300.000 habitants, assentat al Carib entre Mèxic i Guatemala. Belize havia estat una colònia del Regne Unit i per aquest motiu l´anglès és el idioma oficial, encara que molta gent parla espanyol i crioll, una mescla d´anglès, espanyol i algunes llengües africanes, perquè a Belize hi ha molts descendents dels esclaus negres, mantenint una cultura molt africana: pel carrer i l´autobús s´escoltava música de ritmes africans o música negre nord-americana, molts mulats tenien el cabell enredat a l´estil rasta i semblaven fumats de marihuana, molts altres nois vestien amb pantalons amples i caiguts a l´estil rap,... De totes maneres, les botigues de comestibles i hostals eren regentats en la seva majoria per asiàtics (quelcom força comú també a Àfrica) que oferien els productes a preus força elevats, motiu pel qual a l´autobús provenint de Mèxic hi havia molts belizians carregats amb bosses de menjar. Moltes cases de Corazal estaven construïdes de fusta, algunes d´elles elevades del terra per a evitar la humitat; però la majoria eren d´obra, a causa dels nombrosos huracans que han afectat la costa de Belize. També em va cridar l´atenció les moltes cases que tenien roba als balcons, estesa davant els carrers polsegossos.

Vam dormir en un bon i car hostal a Corazal i l´endemà vam agafar un parell d´autobusos cap a Sartaneja, un petit poblat perdut al Nord-Est de Belize on ens havien recomanat de visitar, bàsicament perquè hi havia un hostal regentat per una parella de Suïssa i Canadà que oferia bona acomodació a preus molt econòmics. Durant el trajecte amb autobús ens va estranyar de veure a molts homes i dones de pell blanca vestint similars als europeus de feia dos segles. Semblaven amish, i efectivament, eren menonites (similars als amish que visitàrem a Estats Units). A l´autobús hi havia un salvadorenc molt simpàtic amic d´un menonita amb qui va començar a fer broma, explicant que el menonita tenia una amant beliziana però que els menonites no permetien que als belizians d´apropar-se a les seves dones. Després, em van explicar que la majoria de menonites a Belize provenien de Mèxic i Canadà, i originalment Europa, conservant l´alemany com a idioma de la comunitat. Després, diversos Belizians a l´autobús van manifestar que els menonites eren uns bons veïns i que bàsicament eren molt pacífics, però també vaig intuir que tampoc eren acceptats del tot, a causa del seu aïllament voluntari.

Sartaneja va resultar ser un indret molt tranquil, increïblement tranquil. Al segon dia em vaig trobar un canadenc davant el moll i em digué ´Sartaneja és el millor lloc de Belize´, el vaig mirar intrigat i tot segut va afegir ´T´has fixat que les cases no tenen barrots?, es viu tranquil i en pau aquí, a més a més l´aigua del mar i els carrers són nets´. Si Sartaneja era encisador per la calma que s´hi respirava, però no massa més. No tenia platja, tot i que vaig nedar un parell de dies al moll on hi havia ancorades unes poques barques de vela i un altre dia em vaig capbussar a un petit cenote o llac envoltat de manglars on en teoria hi havia algun cocodril. D´altre banda, l´hostal on ens vam allotjar també ajudava a incrementar l´atractiu del poble, bàsicament pel bon ambient i pels bons amics que hi vam fer.

Belize és el país de centre Amèrica amb menys densitat de població, no és d´estranyar doncs que hi hagi força terra posada a la venda i forces estrangers disposats a comprar-la. A l´hostal de Sartaneja hi havies diversos joves amb mentalitat ecològica que tenien el somni de tenir una granja biològica, cultivant vegetals i cuidant alguns animals, com gallines o cabres. M´ho vaig callar per a mi, però em va semblar irònic que per a complir els seus somnis ecològics, aquests nois haguessin de comprar unes quantes hectàrees de selva verge o de boscos, dels quals n´havien de talar els arbres per a després cultivar. Fins i tot hi havia un australià que havia planejat d´ocupar un indret remot d´un parc natural al seu país per a iniciar la seva granja biològica. Vaig pensar que aquesta ironia ecològica es devia a un problema molt més greu: la superpoblació. Actualment som casi 7000 milions de persones vivint al planeta terra i, si tothom volgués menjar productes biològics, possiblement no hi hauria prou terreny cultivable al món i s´hauria de talar molta més selva. Perquè la cultura biològica pogués abraçar a tota la població, abans hauríem de reduir el nombre de persones al planeta o canviar dràsticament la nostra dieta (bàsicament convertir-nos en vegetarians). Mentre això no passi, segurament la millor política sigui buscar el màxim rendiment de la terra disponible, encara que sigui a costa d´utilitzar transgènics, fertilitzants i insecticides.




Cayo (veure sobre mapa)

26/03/2011:
Belice,+riber+close+to+Cayo Belice,+riber+close+to+Cayo Belice,+Bus+to+Cayo+ Belice,+Bus+to+Cayo+ Belice,+Bus+to+Cayo,+american+friends Belice,+riber+close+to+Cayo


A excepció de la nostra estada a Sartaneja, tots els viatgers que ens trobàvem ens comentaven que Belize era força cara en comparació a Mèxic o Guatemala, sobretot les visites arqueològiques o activitats turístiques en general. Va ser per això, malgrat ens ho haguessin recomanat, que vam descartar la visita a les illes caribenyes de Belize i ens vam dirigir directament a Cayo - St. Ignacio, una destinació turística a l´interior del país, propera a la frontera amb Guatemala.

Vam arribar-hi amb els típics autobusos belizians juntament amb tres americans que tenien intenció de comprar un terreny a prop de Cayo, o més al sud, per a crear-hi un hostal amb granja ecològica. Els americans volien llogar un cotxe a Cayo i nosaltres ens havíem animat de compartir els costos amb ells i visitar junts diverses atraccions turístiques dels voltants. Però a l´hora de la veritat, el lloguer del cotxe era molt més car del que ens pensàvem i només vaig visitar, amb uns altres nois de l´hostal on ens allotjàvem, un bonic tram d´un riu on ens vam banyar. La resta del dia i mig no vam fer massa res de bo, a part de conversar amb altres viatgers i connectar-nos a Internet. Així doncs, tenint en compte que l´hostal no era excessivament econòmic, que la majoria d´activitats turístiques eren extremadament cares i que pràcticament no estàvem amb contacte amb la cultura beliziana, al final vam decidir de donar per a acabada la nostra setmana a Belize i entrar a Guatemala.





Guatemala



Flores (veure sobre mapa)

28/03/2011:
Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal
Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal Guatemala,+Tikal
Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores Guatemala,+Flores
Guatemala,+Tikal     


La dona de la frontera de Guatemala em va dir:
- Has de pagar 12Quetzals (2€)
Jo no sabia si aquesta taxa era oficial o no, però ja teníem massa experiència creuant fronteres al món i vaig manifestar:
- No sabia que hi hagués aquesta taxa d´entrada, em donaràs un rebut?
La dona policia va reaccionar ràpid i va exclamar:
- Si vols un rebut hauràs d´anar a pagar la taxa al banc al centre del poble.
Jo em vaig quedar pensatiu un instant i vaig continuar:
- No entenc perquè no em pots donar un rebut...
Però la policia em va interrompre enutjada i digué:
- No insisteixis! No hauràs de pagar res.
Després vaig avisar a dos finesos que viatjaven al mateix autobús que nosaltres que no havien de pagar els 20Q i segons em van explicar després, la dona policia va estar maleint a l´espanyol una bona estona.

De la frontera vam agafar un autobús local fins a Flores, un bonic poble assentat en una península del llac Peten Itza. Potser Flores es mereixia un dia de visita, però el motiu principal de la nostra estada al poble va ser la seva proximitat a les ruïnes mayes de Tikal, de 2000 anys d´antiguitat, les quals vaig visitar l´endemà d´arribar a Guatemala. Vaig prendre un minibús turístic a les 5 de matí, per a arribar a Tikal a l´hora d´obertura, a les 6, i va ser un bon encert, perquè va ser fantàstic caminar per la selva rodejat per sorolls misteriosos fins als temples solitaris, que s´elevaven altius entre el paisatge verd. Durant les 3 primeres hores que vaig passar caminant entre els diversos temples i pujant les empinades escales fins al cap de munt d´alguns, em vaig convèncer que aquests eren les millors ruïnes mayes visitades fins al moment, millors que les de Palenque. Però un parell d´hores més tard, quan el sol va començar a atordir i els camins i temples es van omplir amb grans grups de turistes, Tikal va perdre bona part del seu encant i vaig decidir tornar a Flores, tot i que encara em faltessin alguns racons per a explorar.




Coban (veure sobre mapa)

30/03/2011:
Guatemala,+Ferry+to+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban Guatemala,+Coban


La ciutat de Coban es trobava a mig camí de les següents atraccions turístiques més al sud de Guatemala, i l´havíem escollit com a punt de descans o parada tècnica, tot i que el conductor de l´autobús ens va advertir que la ciutat podia ser força perillosa. Coban es trobava fora de la ruta turística, per sort un alemany que treballava de voluntari a Coban ens va oferir d´allotjar-nos a través de Couchsurfing. Pensàrem que seria una molt bona manera per a interactuar amb gent que conegués la realitat de Guatemala però les dues tardes que vam estar amb en Herman, aquest estava massa cansat del seu treball i preferia relaxar-se amb els seus amics guatemalencs fumant marihuana. Els amics d´en Herman eren simpàtics, però massa joves i amb ganes d´esbargir-se com per a mantenir alguna conversació profunda. Tanmateix, durant una conversa casual, un dels nois va manifestar que era fill de farmacèutic i que feia poc temps uns atracadors havien robat dues vegades la farmàcia del seu pare. La gent sabia qui eren els atracadors, els quals havien efectuat diversos robatoris, i entre els diversos dependents de les botigues del barri van contractar a dos sicaris per a que matessin els lladres. Al preguntar-li quant cobrava un sicari a Guatemala, el noi em va dir que la recol·lecta que es va fer al barri només era de 50Quetzals (5euros) per botiga, perquè un sicari cobra molt poc, només uns 100 dòlars per encàrrec. També vam conversar una mica amb la Kata, una altre alemanya que treballava amb en Herman, qui ens va explicar una mica la feina que feien, educant a nens fills de recollidors d´escombraries, que vivien rebuscant i vivint sobre l´abocador de la ciutat.




Antigua Guatemala (veure sobre mapa)

05/04/2011:
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua
Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma
Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua,+cuarto+domingo+de+cuaresma Guatemala,+Antigua Guatemala,+Pakaya+Volcano,+Vista+Volcano+agua Guatemala,+Pakaya+Volcano Guatemala,+Pakaya+Volcano
Guatemala,+Pakaya+Volcano Guatemala,+Pakaya+Volcano     


Antigua es sense dubte un del millors pobles d´Amèrica, segurament el més bonic visitat fins al moment. Tant era així que l´Alexandra no es volia moure d´allà, ni al cap de sis dies, quan jo ja començava a tenir ganes de visitar alguns altres pobles de la zona. Encara que Antigua fos fundada per espanyols en una zona de freqüents terratrèmols, la ciutat va prosperar com a capital de Guatemala durant el segle 17 i 18, fins que a l´any 1773 un fort terratrèmol la va destruir. La ciutat va ser evacuada i es fundà una nova capital on actualment es troba la ciutat de Guatemala, però a mitjans del segle 19 l´antiga ciutat va començar a ser reconstruïda mantenint el caràcter colonial dels seus inicis, conservant-se fins a avui en dia, quan la major part dels seus edificis, esglésies i catedrals han estat reconstruïts seguint els plans originals. Normalment, la majoria de pobles turístics mantenen una plaça central històrica bonica i arreglada però fora d´aquesta, els edificis moderns s´imposen. En canvi, a Antigua, tot el poble conservava l´atmosfera colonial, amb els carrers empedrats, cases d´un sol nivell de parets robustes pintades amb vius colors, nombrosos edificis amb arcades de pedra i porxades de fusta cobrint aceres o els patis interiors i esglésies a l´interior de les quals els indígenes adoraven als sants oferint bonics mosaics fets amb vegetals o pols de colors. Al fons del poble, l´altiu volcà ´el Agua´ es mostrava visible la major part del temps, donant el toc final a aquest meravellós poble.

Un dels dies que ens vam estar a Antigua, vaig anar a visitar amb un grup el volcà Pacaya, el qual havia explotat feia poc més d´una any, al 27 de maig de 2010, motiu pel qual no es podia ascendir fins al cim, tot i que la gran extensió de lava solidificada, en alguns punts encara fumejant, no deixava d´impressionar. De totes maneres, el que més ens va meravellar a Antigua va ser el quart diumenge de quaresma, una processió preparatòria de la setmana santa, que segons hem llegit es impressionant a Antigua. Només hi havia dos o tres confraries, però una d´elles carregava una plataforma immensa representant el turment de Jesús, d´uns 20 metres de llarg, que havien de transportar entre 30 persones per costat més unes quantes més al centre. Amb un ambient solemne, la processó avançava al ritme de tambors i trompetes, pel costat de nombrosos guardians vestits de romans, entre el fum espès de l´encens i per sobre d´estores de flors i herbes que la gent havia creat anteriorment. Encara no he estat a Sevilla per setmana santa, però aquesta experiència a Antigua em van donar ganes d´anar-hi un cop acabi el viatge.





‹ Anterior (04/02/2011)  MES   Següent (2011-04-05)›                     ‹ Anterior (2011-01-23 - Mexico)  PAÍS   Següent (2011-03-15 - Mexico)›

Documento sin título

 

Cómo vivir feliz sin libre albedríoDescargaros gratuitamente mi nuevo libro "Cómo vivir feliz sin libre albedrío" desde mi página web librealbedrio.info o visualizad este entretenido video de introducción: youtu.be/qZHnjjiivs0.