| |
| Qui som | >> Diari << | Diari d'Alex | Fotos | Projecte | Respostes | Videos | Qüestionari | itinerari | sponsors | Altres viatgers | Col·labora | Contacte |
Diari Aquest és el diari d'en Jan. Si voleu rebre aquest diari setmanalment per correu electrònic, escriviu el vostre mail al formulari de contacte.
‹ Anterior (05/03/2007) MES Següent (2007-05-04)› ‹ Anterior (2007-03-10 - Morroco) PAÍS Següent (2007-04-14 - Mali)› Mauritania Nouadhibou (veure sobre mapa) 04/04/2007:
Hem estat dos dies a la carretera, deixant passar el paisatge monòton i pla, tant pla que difícilment es podria definir on començava l'horitzó. Únicament els penya-segats a ma dreta que es deixaven caure a l'oceà donaven certa diversitat a la vista. La temperatura s'ha mantingut invariable en uns vint-i-pocs graus i amb un vent constant que el sortir donava una sensació més aviat de fred. Els matolls i plantes mig seques han seguit durant tot el camí, segurament beneficiats de la humitat i estabilitat que aporta l'oceà. També s'han anat repetint els controls de policia, però aquest cop ens han començat a parar i a demanar tota la documentació. De seguida ens hem adonat que simplement requerien d'un paper amb totes les nostres dades apuntades i l'Alexandra n'ha escrit uns quants que hem anat repartint ens els següents controls. D'altre banda, els ramats de cabres i camells han desaparegut de la nostra vista, molt probablement perquè a banda i banda de la carretera hem començat a discernir cartells que avisaven del perill de mines fora del vial. Finalment, avui al migdia hem arribat a la frontera del Marroc amb Mauritània. Hem completat tots els tràmits sense haver de donar cap propina, això sí, tot amb força lentitud. Quan he preguntat a un policia si hi havia algun problema amb els nostres passaports que s'havien emportat, el policia m'ha respòs que no hi havia cap problema, simplement eren molt professionals i tot requeria el seu temps. A continuació ens hem endinsat al territori de Kandahar (denominació utilitzada per en Fadel i en Nordin), l'espai entre Marroc i Mauritània. La carretera asfaltada havia desaparegut i davant nostre teníem uns tres quilometres d'un camí de roques i sorra del qual es desviaven altres falsos camins dels quals ja havíem estat advertits. El camí - si en realitat ho era - transcorria entre diverses piles de cotxes desballestats i alguns habitants misteriosos que semblaven tenir-ne cura. A la sortida d'una corba hem descobert al cim d'un turó una construcció de fusta que hem identificat amb el cau d'algun bandit. Però al camí s'hi dirigia i al arribar-hi, hem descobert sorpresos que aquella era la primera d'una sèrie de ruïnoses edificacions que constituïen la duana de Mauritània. He entrat en el primer edifici on hi havia tres homes preparant un te. M'he assegut a esperar en una cadira que miraculosament no s'ha trencat, i al cap d'una estona un dels tres homes s'ha aixecat i ha apuntat en una gran llibreta totes les dades dels nostres passaports. A continuació m'ha sorprès demanant-me què tenia per regalar-li. M'he tret un paquet de tabac que havia comprat per l'ocasió, però ell ha negat amb el cap i m'ha demanat alguna altra cosa: un telèfon, una radio,... Finalment ha acceptat dues de les ulleres de sol que CCONG m'havia facilitat amb aquest objectiu. En les següents dos barraques s'ha repetit un procés similar, però aquest cop sense entregar cap regal a canvi. He pagat els 10 euros de cada visa i els 10 més del permís del cotxe i hem seguit el camí recorrent els pocs quilometres que faltaven fins a Nouadhibou, una petita ciutat que a simple vista ha espantat a l'Alexandra. 06/04/2007:
El dimecres a la tarda vàrem arribar a Nouadhibou. Vàrem aturar-nos en una gasolinera a demanar per un càmping però ningú semblava entendre'ns. Llavors, un home se'ns va apropar amb un tot-terreny atrotinat i després de preguntar-nos què necessitàvem ens va demanar que el seguíssim. Primer ens va portar a casa seva, però al comprovar que la nostra autocaravana no entrava al seu garatge ens va acompanyar a dos càmpings que restaven una mica fora del nostre pressupost. A continuació li vàrem comentar que no volíem pagar més d'un euro per un aparcament de nit i finalment ens va dirigir fins a l'aparcament enjardinat de l'hotel Al Jesira. Un cop situats, l'home es va treure un feix de bitllets i ens va oferir de canviar divises, però el preu que ens demanava estava una mica per sota del que ens havien comentat a la frontera. Vaig refusar i llavors ens va oferir una assegurança per el vehicle, obligatòria a Mauritània. Li vàrem comentar que tornés l'endemà a les dues i que en parlaríem. De totes maneres, ahir al matí vàrem anar a un banc i ens van oferir un canvi força superior. Vàrem canviar uns euros i vàrem tornar ben carregats de menjar a l'autocaravana. Hi vàrem arribar al mateix temps que l'home del dia anterior. Al veure'ns carregats ja va veure que havíem canviat euros, però va mencionar l'assegurança i vaig acceptar d'acompanyar-lo. A l'agència asseguradora em van oferir el mateix preu que m'havia ofert una altre asseguradora al matí, per tant vaig fer l'assegurança allà mateix. Mentre la noia escrivia les meves dades als impresos, l'home em va mirar amb cara preocupada i em va preguntar: - Com podré guanyar diners amb tu? - No ho sé - li vaig respondre. Però a continuació li vaig comentar que li podia passar forces contactes o promocionar el seu petit Hotel i això va semblar animar-lo. En tornar a l'autocaravana vàrem quedar per anar a prendre el te a casa seu, però no va tornar a passar o, en fer-ho, nosaltres estàvem fora. A la tarda, al connectar-nos a Internet, vaig rebre un mail de la ONG Mediterrania-CIE (www.mediterrania-cie.org) de Tarragona que ens explicava que tenien relació amb una altre ONG de Nouadhibou i que podíem contactar-los si volíem. Era molt just de temps, però vàrem enviar un missatge al telèfon mòbil del contacte i avui al matí hem pogut quedat amb ell, amb l'Ahmed de la ONG APEA (www.geocities.org/ong_apeah/ONG_APEAH.html). S'ha presentat amb un Mercedes i ens ha portat fins als despatxos de la ONG, on ens ha presentat la secretària i el secretari general, en BA djibril. Ens hem acomodat a les butaques del despatx de l'Ahmed i aquest ha començat presentar les credencials de la ONG i a continuació explicar totes les accions que estaven portant a terme a Nouadhibou. Nouadhibou és l'última ciutat de Mauritània abans d'arribar al Marroc. Segons les notícies provinents d'Espanya, el Marroc havia tancat les portes a la immigració il·legal que es colava cap a Europa, per tant, Mauritània era el país on arribaven la majoria d'immigrants encegats pel somni d'Europa, i Nouadhibou la última ciutat. Ahir ens havíem trobat casualment tres Guàrdia Civils espanyols que controlaven des de Nouadhibou que no s'escapés cap vaixell il·legal cap a les Illes Canàries o Europa. Així doncs, no ens ha sorprès que l'Ahmed ens plantegés la immigració i les adversitats associades com un dels principals problemes a resoldre a Nouadhibou. Els immigrants d'altres països Africans poden entrar a Mauritània sense visat, per tant, no és d'estranyar que 40.000 visquin actualment a la ciutat. A més a més, molts immigrants arriben essent portadors de la Sida, per tant, són importants actuacions de formació i de distribució de preservatius, "però disposem de pocs medis" - es queixava l'Ahmed. Per altra banda, els immigrants arriben en situacions molt penoses i a vegades es fa necessària la distribució d'aigua o d'aliments, ajuda sanitària, educació,... Mentre manteníem la conversa, l'Ahmed ha rebut una trucada i en penjar ha comentat "han interceptat un nou vaixell amb 140 immigrants il·legals provenint de Senegal". En aquests casos, l'ONG APEAH també ajuda als immigrants assistint els que demanen asil polític. Canviant de tema, l'Ahmed ens ha comentat que un altre camp d'acció de la seva ONG és la preservació medi-ambient. En aquest sentit, el principal problema és la contaminació del litoral, d'on s'obté una de les principals riqueses del país (el peix), que després s'exporta a Europa. Per tant, "Europa i les seves ONGs ens haurien d'ajudar més en aquest sentit, perquè ells seran els primers beneficiats", ha conclòs l'Ahmed. Li he preguntat com es produïa la contaminació i ens ha explicat que els vaixells i tallers llencen sense miraments olis a l'oceà, així doncs faltaria educació. D'altre banda, Mauritània ha descobert petroli recentment, extraient 300.000 barrils al dia i embrutant encara més el litoral. Ens hem acomiadat poc abans del mig dia de l'Ahmed i del secretari BA Djibril i llavors ens hem decidit de reprendre el camí i visitar el Parc Nacional del Banc d'Arguin, una àrea protegida plena d'ocells migratoris. Al sortir de Nouadhibou he tornat a recordar la definició que un francès a la Frontera del Marroc m'havia fet de la ciutat: "Nouadhibou és una ciutat sense interès, amb els carrers asfaltats i els laterals de sorra". Efectivament, això era Nouadhibou, bullint de moviment al cap vespre i apagada durant el dia, amb un llarg carrer principal ple de comerços i de sorra davant d'aquests per on hi pasturaven cabres i ovelles, menjant papers i la merda dels burros; també s'hi asseien nois en cadires de plàstic just davant l'asfalt oferint targetes de recàrrega telefòniques; els cotxes - atrotinats casi tots - utilitzaven igualment la sorra com a calçada esquivant els venedors de targetes i els altres vianants. Era un espectacle que podia arribar a acovardir i així li havia passat a l'Alexandra en una primera impressió. Però avui ja hi estàvem acostumats i hem sortit de la ciutat simplement comentant la pobresa que ens anàvem creuant. Al desert, ha començat a pujar la temperatura, avui per sobre els 40 graus i per primer cop hem posat l'aire condicionat: una meravella. Hem seguit conduint per una bona carretera asfaltada que creuava una immensa planícia, deixant enrere algunes dunes, roques, petits arbustos, i també tendes i cases de fusta mig caigudes de tant en tant. Amb el sol a prop de l'horitzó hem descobert el cartell de l'entrada del Parc, però allà no hi havia cap camí, o la gran duna del davant l'ocultava. Hem seguit més endavant per veure si trobàvem el camí però davant nostre només hi seguia la mateixa extensió de sorra compacte i dunes. Llavors ens ha avançat de sobte un tot-terreny atrotinat fent sonar la botzina amb insistència i amb els ocupants - blancs - saludant-nos somrients. En acabar l'avançament ens hem adonat pel logotip del darrera que era un tot-terreny de "Médicos del Mundo". Els hem anat seguint sense perdre'ls de vista i quan al cap d'una bona estona hem observat que s'aturaven a la cuneta, jo també ho he fet i he sortit a saludar-los. Eren una dona que feia temps que vivia a Mauritania, coordinant "Médicos del Mundo" i uns tres o quatres nois i noies voluntaris de Madrid. Els he preguntat per l'entrada del Parc i la dona m'ha informat que es trobava uns quilometres abans del cartell. Llavors he tornat a preguntar si hi havia alguna gasolinera en els propers quilometres i la dona m'ha comentat que no n'hi havia cap fins a Nouakchott, a uns 150 Km. Nosaltres ja feia una estona que anàvem amb el llumet de la reserva carburant encès, per tant, mentre ells reprenien la marxa ens hem quedat i jo he tret un dels bidons de diesel que teníem de reserva. -- Abans d'acomiadar-nos vaig entrevistar l'Ahmed que va explicar que la immigració és el principal problema del món i difícilment hi haurà solució, perquè aquesta no s'aturarà. La gent seguirà arriscant la seva vida per buscar-ne una altre de millor i seguirà considerant màrtirs als que han mort en el intent. De totes maneres s'hauria d'educar a la gent sobre els riscs de la immigració. La immigració també és el principal problema a Mauritània. L'Ahmed no és feliç perquè veu com la gent es mor al mar. De totes maneres, el secret de la felicitat és Déu-Alà. En BA Djibril també opinava que la immigració era el principal problema del món. La solució es trobaria en el desenvolupament d'Àfrica a través de projectes de les ONGs. S'hauria de destinar més diners en aquest sentit. Ell és periodista i intenta escriure articles per a conscienciar a la gent sobre els problemes de la immigració. A Mauritània el principal problema és la pobresa, tot i que el país sigui ric en peix, ferro i petroli. La solució es trobaria en un bon govern, transparent i just. També intenta ajudar a nivell personal escrivint articles sobre el tema. Ell no és del tot feliç perquè està preocupat pel futur dels seus fills. Si Mauritània estigués més desenvolupat ell seria més feliç, perquè el secret de la felicitat és la justícia i igualtat entre la gent. Nouakchott (veure sobre mapa) 08/04/2007:
(Ahir ens vàrem morir de calor a l'autocaravana però avui casi hem passat fred sota una haima a la platja). Vàrem arribar a Nouakchott de nit i per seguretat vàrem dormir en una gasolinera vigilada. L'endemà al matí (ahir), vàrem buscar un millor lloc on acampar i després de tantejar diverses possibilitats vàrem trobar l'alberg "Les nomades" que ens va rebaixar el preu de 9€ la nit a 3€. Ens vàrem quedar a l'autocaravana treballant i escrivint, però al migdia el sol caldejava tant (fins a 40º) la nostra autocaravana que no vaig tenir més remei que engegar el motor del cotxe i activar l'aire condicionat. Quan el sol va abandonar el centre del cel allargant les ombres cap a l'est, vaig sortir a passejar per Nouakchott i vaig descobrir una ciutat que, com Nouadhibou, no tenia massa atractiu, a excepció del moviment de la gent, alguns de pell negre (africans) i altres de pell clara (magrebins); dels cotxes, tan atrotinats que semblaven ressuscitats d'un desballestament; dels burros i les cabres que esquivaven els cotxes (o el revés); dels venedors de targetes de telèfon, de telèfons robats (o càmeres), de fruita, de verdures, d'ous al sol, de carn pàl·lida, de pa,... Tot emmarcat en uns edificis sense caràcter, uns carrers asfaltats (o no) i unes aceres cobertes de sorra o d'altres construïdes amb closques de petxina. Sí, potser això últim seria el més destacable respecte a l'arquitectura de Nouakchott. Ahir també vaig intentar trucar algun dels contactes que teníem a Nouakchott, però les comunicacions van restar inoperatives fins avui al matí. Primer he trucat a la Cristina, la coordinadora a Mauritània de "Médicos del Mundo" que ens havíem trobat feia dos dies arribant a Nouakchott. M'ha comentat que podíem quedar avui mateix al matí i ens ha passat a buscar per l'Alberg. Hem anat a fer un cafè en una bonica (però cara) gelateria i allà m'he començat a interessar sobre el seu treball, les accions de la ONG que coordinava i la situació de Mauritània. Ens ha explicat que després d'estar casi set anys treballant a Mauritània per a diferents ONGs, en dues setmanes tornarà a Espanya per a buscar un nou destí. De totes maneres s'emportarà un molt bon record d'un país que ha definit com "un enigma humà que vas desxifrant poc a poc, una societat que viu en un país molt dur i àrid però que alberga una gent molt oberta, hospitalària i amb molt de temps per a desenvolupar solides relacions humanes". Malgrat tot, com tot país Africà, arrastra molts problemes de corrupció (a tots nivells), cops d'estat (n'hi va haver un fa dos anys que va convocar eleccions fa una setmana), pobresa i moltes mancances i problemes que les ONGs poden ajudar a pal·liar. Per exemple, encara es practica l'ablació, tot i que s'estan fent forces campanyes per a impedir-la; encara que hi ha relativament poca Sida aquesta està augmentant; hi ha molta tuberculosis, mortalitat materno-infantil,... I contra aquests dos últims problemes sanitaris "Médicos del Mundo" està lluitant: formant i intentant que s'apliqui correctament el programa contra la tuberculosi i col·laborant amb centres d'assistència primària. A mitja conversa l'ha trucat una amiga i hem escoltat que la convidaven a passar el dia a la platja. Ella ha acceptat dubtant i en penjar ens ha preguntat si nosaltres també la volíem acompanyar. Contents l'hi hem dit que sí, i ella, feliç també, ens ha confessat que per culpa del treball feia casi sis mesos que no anava a relaxar-se a la platja. Hem tornat a pujar al tot-terreny de la ONG i després de passar per l'autocaravana i per casa seva, ens hem dirigit cap al nord de la ciutat i a les afores cap a la dreta, per una pista impracticable per l'autocaravana que arribava fins a la platja. Allà hi havia els seus amics (cooperants, professors, treballadors d'ambaixades,...) relaxant-se sota una haima. Nosaltres hem aixecat una altre haima estenent una gran tela quadrada sobre la sorra, clavant unes sis estaques a les quals hem subjectat la tela i aixecant-la amb quatre suports a les cantonades i un de més llarg al centre. Hem estès una estora i uns coixins a sota i ens hi hem reunit tots compartint menjar, conversant i vaguejant mentre encaràvem una fresca i constant brisa marina. --- En tornar he pres el pols al món amb la Cristina però al arribar a l'autocaravana m'he adonat que no havia premut el botó de gravar de la càmera. De totes maneres, la meva mala memòria ha aconseguit recordar que, segons ella, el principal problema del món (i també a Mauritània) és pobresa, no només a nivell econòmic sinó també educatiu, sanitari, humà,... La pobresa es solucionaria si els diners de l'ajuda internacional es poguessin canalitzar millor i arribessin integrament al destí. Personalment, ella intenta que tota l'ajuda provinent de la ONG per la que treballa arribi tota al destí. 09/04/2007:
El dia ha començat molt malament, però gràcies a Déu ha acabat bé. L'Alexandra s'ha despertat de mal humor i així ha seguit fins que ens hem trobat amb en Bradwell, un nord-americà que estava allotjat per en Mohamet (un noi que havíem contactat a través d'Internet). En Bradwell ens ha comentat que en Mohamet no havia pogut presentar-se però que ell ens podria acompanyar fins a casa seva. L'Alexandra no volia venir, suposo que per por al desconegut, i davant mateix d'en Bradwell hem començat a discutir. Finalment l'Alexandra ha vingut malhumorada, tot i que la discussió ha continuat davant d'en Mohamed, quan aquest ens ha ofert d'aparcar l'autocaravana a prop de casa seu i l'Alexandra s'hi ha negat rotundament. Llavors he saltat i li he dit que amb la seva actitud i falta d'interès (o por) per les noves cultures estava alterant el meu somni, que havia tardat molts anys a començar a realitzar i que preferia pagar-li l'avió de volta a Romania a seguir viatjant així. La disputa s'ha apagat una mica però, quan al migdia hem tret l'autocaravana de l'alberg per a aparcar-la a una plaça de sorra a prop de la casa d'en Mohamed, l'Alexandra ha manifestat que no pensava sortir del cotxe els propers dies (suposo que per por a la gent del barri) i la discussió ha tornat a esclatar amb virulència. He engegat el cotxe per portar-la realment a l'aeroport però en Mohamed ha intervingut delicadament i les aigües s'han tornat a calmar. Part de la primera discussió ha transcorregut a casa d'en Mohamed mentre esperàvem que tornés d'arreglar el seu cotxe. L'habitació, darrera unes cortines que donaven al carrer, era espaiosa i coberta per una gran moqueta blava mig desgastada. A un extrem hi havia un gran llit de matrimoni que antigament deuria haver causat furor. Als voltants hi havia uns quatre matalassos on nosaltres estàvem asseguts, també la mare - o potser l'àvia - que cuidava diversos nens, alguns homes i dones que entraven i sortien de tant en tant i una vella que jeia mig malalta. La televisió estava encesa en tot moment, com si fos una persona més a la família. No és d'estranyar doncs, que una de les primeres coses que hagi fet en Mohamed quan ens ha recollit i ens ha portat a la seva habitació hagi estat precisament encendre la televisió. Hem començat a conversar en francès i, després de preguntar-nos si estàvem casats, ens ha explicat que ell està casat amb una dona que espera un fill, però té un fill d'una altre dona amb la qual si s'hagués casat hauria tingut molts problemes. Mentre una noia jove ens portava el dinar - un arròs amb peix deliciós -, en Mohamed ha seguit explicant que a Europa no hi ha temps per a les relacions, en canvi a Mauritània tothom al barri es coneix, es viu amb família, relaxat,... per tant, segons ell, sempre es compleix la màxima que a més riquesa més infelicitat. Poc després de mantenir la segona discussió a l'aparcament de sorra, en Mohamed ens ha proposat d'anar a donar una volta amb el seu millor amic i el cotxe que ja tenia arreglat. Aquesta passejada amb cotxe m'ha canviat l'estat d'ànim i m'ha inundat de felicitat, m'he sentit un veritable viatger descobrint el món en un cotxe mig atrotinat, escoltant un cassette de música senegalesa i visitant les parts riques de la ciutat, el mogut port del peix amb les seves boniques barques pintades i unes dunes on una família que posseïa un gran ramat de camells havia acampat amb les seves haimes. D'altra banda, també m'ha donat la sensació que l'Alexandra també gaudia amb l'experiència. 10/04/2007:
Avui al matí hem anat al centre amb en Bradwell a canviar euros i a visitar el museu de la ciutat (sense massa interès). En Bradwell s'ha mostrat molt interessat amb el nostre viatge preguntant-nos tot tipus de detalls tècnics i econòmics. Després ens ha explicat que fa uns mesos va abandonar els Estats Units per a viatjar per Europa i alguns països africans, però a l'altura de Mauritània es va quedar sense diners i es va plantejar de quedar-s'hi a viure. La família d'en Mohamed el va allotjar amb gran hospitalitat mentre ell buscava feina, i recentment n'ha trobat - serà professor d'anglès -, però encara no en té ni per a pagar un taxi i cada dia camina una hora per arribar a la feina, i una altre per tornar. Al migdia hem anat a dinar al restaurant que regentava la família d'en Mohamed i aquest ens ha portat el mateix menú d'ahir. Però avui en Mohamed s'ha mostrat especialment content perquè ens hem acabat tot l'arròs; ahir al migdia vàrem cometre l'error de no acabar-nos tot l'arròs (l'Alexandra va menjar poc i jo tenia mal de ventre), al vespre l'Alexandra va menjar molt poc i avui al matí l'Alexandra ha preferit d'esmorzar a l'autocaravana en comptes d'esmorzar amb la família. Després de dinar i de passar una estona més amb la família, relaxant-nos, conversant, prenent el te i realitzant un parell d'entrevistes (prenent el pols al món), hem anat altre cop al port del peix perquè essent el principal punt d'interès de Nouakchott em vaig quedar amb ganes de descobrir-lo amb més profunditat i fer més fotografies. A la platja hi havia un o dos centenars de barques - o piragües segons anomenen ells - pintades amb vius colors desgastats, però n'hi havia unes quantes més ancorades al mar i de segur que forces més encara pescant, perquè durant la meva passejada en van arribar unes quantes carregades de peix i en van marxar d'altres repletes de mariners coberts amb impermeables grocs. La platja era llarga, per tant no hi havia activitat a en tota la seva extensió, però quan arribava una piragua, nois dirigint burros amb carretes i dones amb palanganes es congregaven al voltant ben atrafegats. Més dispersats hi havia dones esperant amb palanganes i grans bosses grogues plenes de peix, noies jugant a la sorra i l'aigua, pobres que es fregien a la brasa peix caigut a la sorra, homes conversant tranquil·lament mentre fumaven la pipa tradicional,... Fora de la platja es venia el peix en grans mostradors, es descarregava de camionetes per cobrir-lo de gel, es descamava en altres mostradors al aire lliure,... -- Vaig entrevistar dos cosins d'en Mohamed (ell es mostrava renitent a sortir davant la càmera). La Mariam opinava que el principal problema al món era la guerra d'Irak degut a la gran quantitat de gent innocent que hi mor. No en sabria trobar la solució. El principal problema a Mauritània és la falta de treball. El govern n'hauria de trobar les solucions i acabar amb la corrupció. La Mariam és feliç perquè està amb la família i amb la gent que estima però seria més feliç si trobés un home amb diners per a sostenir-la. El secret de la felicitat és estar amb una persona que estimes i tenir suficient diners per ser feliç. L'Amadu opinava que el principal problema del món són les guerres: a Àfrica es maten entre ells, a l'Irak els terroristes maten innocents,... La solució s'hauria de trobar dialogant i ajudant. El principal problema a Mauritània és la discriminació racial dels moros blancs envers els negres. La gent de pell blanca acostumava a tenir esclaus negres i encara pensen que els blancs són millors que els negres. La solució estaria en la religió i en pensar que hi ha un únic Déu que ens va crear a tots iguals. L'Amadu es sentia feliç perquè tenia salut, família i pau però l'entristia que els moros blancs pels quals treballava no el respectessin. Seria més feliç si pogués rebre un salari adequat per ajudar a la família. El secret de la felicitat és viure entre gent que estimes i t'estimen. Moudjeria (veure sobre mapa) 12/04/2007:
Avui ha estat un dia molt intens: l'autocaravana encallada a la sorra, l'Alexandra amb un nou atac d'histèria amb els nens demanant "cado" (regals) i jo tornant-li a dir que si no es tranquil·litzava l'enviava de l'aeroport a Romania. D'altre banda, avui també hem experimentat altre cop la gran i desinteressada hospitalitat Mauritana. En canvi, ahir va ser un dia força tranquil, tot i que també vàrem encallar l'autocaravana a la sorra. Vàrem parar per dinar en un terraplè fora de la carretera que semblava de sorra compacte, però al voler-ne sortir em vaig adonar que les rodes patinaven i s'enfonsaven a la sorra, a cada intent, més i més. Finalment vaig treure la pala i vaig treure la sorra de davant les rodes i vaig situar al davant unes planxes de plàstic que havia comprat amb aquest objectiu. Però les planxes de plàstic es van desintegrar en el primer intent de sortir. Pel costat de la carretera vàrem trobar pneumàtics vells què vàrem utilitzar com a planxes però només vàrem aconseguir avançar una mica. Llavors van passar dos homes amb un tot-terreny que ens va demanar si necessitàvem ajuda i vaig assentir agraït. Ells van treure unes planxes de metall i després de posar-les correctament vaig aconseguir sortir per fi a l'asfalt. No semblava que parlessin francès (o no enteníem el que deien), però dirigint la ma dreta al cor vaig exclamar "shucram" (gràcies en Àrab) i van respondre alguna cosa agraïts pel compliment. Després de l'accident vàrem seguir circulant per la carretera ondulada, que pujava i baixava sense parar per unes grans dunes estabilitzades per brots d'herba, matolls i alguns arbres. Darrera casi cada duna hi havia un petit poble o simplement unes poques cases de fang i tendes. Ens vàrem fixar que pels voltants de la carretera hi havia molts animals morts: camells i vaques atropellats durant la nit. D'altre banda, les vaques vives pasturant entre les dunes semblaven fora de lloc, tot i que més cap a l'est, va aparèixer una gran extensió similar a una sabana àrida més adequada pels remugants. De totes maneres al fer-se fosc vàrem tornar a presenciar les dunes, aquest cop molt més menudes però estenent-se fins l'horitzó. Vàrem fer nit a la gasolinera d'un petit poble perquè volíem arribar a Moudjeria de dia per tal d'entregar un paquet que portàvem de CCONG per a l'escola del poble. Però aquest matí, al arribar al poble i demanar per l'escola ens han dit que n'hi havia dues. CCONG no ens havia donat el nom de cap persona - o bé nosaltres no el teníem escrit o no el recordàvem - així doncs, quan a la primera escola ens han dit que no coneixien a CCONG o en Rafa - el seu responsable - hem decidit d'anar a provar sort a l'altre escola. Però el director de l'altre escola tampoc semblava conèixer en Rafa tot i que finalment ha fet veure que el recordava lleugerament. Llavors li hem comentat que portàvem un paquet per a la seva escola i ens ha dit que aniria molt bé, perquè tenien poc material didàctic, no tenien taules o cadires, necessitarien quatre aules noves, també s'hauria de millorar el menjador,... De totes maneres, amb voluntat d'apagar les expectatives, li hem dit que el paquet era petit. L'hem a buscar a l'autocaravana que havíem aparcat davant l'escola (circulant per un camí de sorra), hem tornat amb el paquet i l'hem obert davant el director, que ha arquejat estranyament les celles quan hem extret una vintena de samarretes del barça i dos paquets d'ulleres de sol (productes regalats per dues empreses a CCONG). Després d'obrir el paquet sorpresa, el director ens ha ofert d'aparcar l'autocaravana davant de casa seu, però en intentar tirar marxa enrere les rodes del davant han patinat i s'han enfonsat profundament a la sorra. Abans d'engegar el motor ja s'havien congregat uns quants nens al voltant de l'autocaravana demanant "cados" (regals), però a partir de l'incident ens hem convertit en la curiositat del poble i han aparegut molts més nens manifestant que no sortiríem d'allà si no els donàvem "cados". Jo no els he fet cas i he començat a treure la sorra de les rodes amb la pala, però els nens seguien colpejant la finestra de l'Alexandra que no sabia suportar la pressió fins que ha explotat amb histèria, fet que l'ha convertit en el centre principal d'atracció generant-li successives crisis de nervis, cridant que no hi havia regals, que només repartiria regals si s'allunyaven, que estaven trencant l'autocaravana,... Mentrestant, jo i alguns altres nois que m'han ajudat hem aconseguit recopilar algunes planxes de metall que hem posat sota les rodes (però no ha estat suficient), hem desinflat els pneumàtics (tampoc ha estat suficient), hem aixecat la roda amb menys tracció amb el gat i hem posat a sota una de les planxes de metall (idem) i finalment, després de dos o tres hores suant sota les demandes de cados i els crits de l'Alexandra, s'ha aproximat un tot terreny de la gendarmeria que ha accedit a estirar-nos i a treure'ns del forat. Hem aparcat davant la botiga de comestibles del director, però els nens i nois ens han seguit demanant-nos "cados" a canvi de la seva ajuda. Al final he tret una caixa de 36 rotuladors i els nens s'han esbojarrat al voltant meu. Un dels nois ha vist que la meva integritat corria perill i s'ha ofert per repartir-los ell i li he passat la responsabilitat. Minuts més tard, he observat des de la botiga on m'estava relaxant amb un refresc com els nens es dispersaven entre baralles i plors per culpa del repartiment. El director m'ha ofert de dinar amb ells - arròs amb verdures - i he acceptat agraït perquè preferia no aproximar-me a l'autocaravana on l'Alexandra continuava amb la seva histèria, aquest cop netejant l'autocaravana de dalt a baix. Després de dinar, un noi que s'ha presentat com a guia turista ha començat a preparar un te a l'estil tradicional (d'un gust fort i amb molta espuma). Mentre preníem el te, el noi, que es deia Bilal, s'ha ofert de guiar-nos per alguns punts d'interès de la zona, però el preu que m'ha comentat m'ha semblat massa elevat i he deixat passar l'estona. Finalment el noi ha acceptat de guiar-nos a canvi de fer-li bona publicitat a Internet (Bidal Hamed - Tel: 7459480) i d'un regal. L'Alexandra ja s'havia tranquil·litzat una mica i en Bilal ha pujat a l'autocaravana per a guiar-nos per una carretereta que enfilava la muntanya de davant de Moudjeria. Des de dalt de la muntanya el paisatge era impressionant, amb la vila als peus i una extensió de dunes que desapareixia entre una tempesta de sorra que minvava. Una mica més amunt en Bilal ha fet aturar l'autocaravana i m'ha conduit a peu per entre algunes dunes i roques fins a les runes de l'antic poblat de Moudjeria habitat fins al 1900. I una mica més enllà m'ha mostrat una petita pintura rupestre que ell havia descobert. En tornar cap a l'autocaravana en Bilal m'ha preguntat perquè l'Alexandra no ens havia acompanyat i li he contestat: - És que les romaneses són una mica boges. - Sí, però també molt guapes - ha afegit en Bilal. Hem seguit la carretera fins al següent poble, enmig d'un gran oasis en el que es conreava de tot (segons el noi) i hem tornat per la mateixa carretereta aturant-nos abans d'entrar a Moudjeria, en una font oculta entre les roques d'una estreta vall. A Moudjeria en Bidad ens ha guiat una mica pel poble i m'ha invitat de jugar al seu típic joc, similar a les dames, que es juga a la sorra amb palets i cagallons de camell com a peces. En acabar la caminada, Bilal ens ha proposat d'anar a saludar la seva mare després de pregar a la mesquita. Hem acceptat i mentre l'esperàvem he aprofitat per dutxar-me, però alguns nens seguien cridant a fora demanant "cados" i, fins i tot un d'ells ha intentat obrir la porta. Llavors he obert la porta en pilotes i els he cridat que el cotxe era la nostra casa i que no ens podien molestar així. I aquest cop, les mares que hi havia a la vista deuen haver renyat els nens perquè no ens han tornat a importunar. Ens hem dirigit a casa d'en Bilal, que ens ha presentat la seva mare i ens ha començat a preparar molt parsimoniosament el te tradicional. S'ha anat fent fosc i hem acabat bevent el te sota la llum de les estrelles o de les llanternes - l'electricitat no arribarà al poble fins al 2008 -. A continuació en Bilal ens ha portat sopar, un gran plat de pasta amb mongetes que hem menjat àvidament amb les mans. Durant tota l'estona en Bilal ens preguntava sobre la millor manera d'obtenir el visat per a Europa o si nosaltres el podíem ajudar. De postres ens han portat llet de cabra, acabada de munyir, calenta i espumosa, que he degustat no del tot segur. I finalment, poc abans d'anar a dormir, en Bilal ha fet aparèixer de la foscor un bubu, un vestit masculí tradicional de Mauritània, que m'ha regalat - Al matí havien vist que l'Alexandra també portava el vel, el vestit típic que li havia regalat la família d'en Mohamed a Nouachott -. Ayoune (veure sobre mapa) 13/04/2007: Avui m'he adonat amb més realisme que serà complicat creuar tot Àfrica i Àsia amb una autocaravana i que hi ha forces possibilitats que apareguin problemes que ens ho impedeixin, tot i que sempre intentaré evitar el màxim de problemes i solucionar els que sorgeixin. El matí ha passat molt bé, avançant per una carretera excel·lent entre dunes, muntanyes i semi-sabanes, però a la tarda, a un centenar de quilometres de Ayoune, la carretera s'ha començat a esquerdar i a foradar davant nostre. He anat afluixant la marxa, esquivant els primers forats, però cada vegada apareixien més forats, profunds i plens de sorra. I malgrat els consells de l'Alexandra no he reduït suficientment la velocitat i al final m'ha estat impossible evitar uns grans forats que han aparegut davant nostre. La suspensió ha espetegat amb força i l'Alexandra m'ha fet parar. Hi havia un rajolinet d'aigua que sortia de no sabíem on. No hi he volgut donar importància i hem seguit la marxa, amb una precaució insuficient per a impedir que tornéssim a sacsejar-nos amb violència alguna vegada més. Llavors hem tornat a parar i hem descobert que rajava aigua a dojo per un tub de desguàs i en un minut s'ha buidat el dipòsit de les aigües netes de l'habitacle. Això significava no poder-nos dutxar al vespre, haver de buscar aigua l'endemà i trobar què havia causat el problema i solucionar-lo. Mentre encarava la situació amoïnat ha parat una gran moto al costat amb una parella al damunt. De seguida m'he fixat, pel logotip que tenien a la moto, que havia visitat el seu web abans d'iniciar el viatge: www.porelmundoenmoto.com. Ens hem presentat i ens han explicat que feia uns 5 anys que viatjaven per tot el món. Últimament havien estat viatjant per Àfrica de l'Oest però estaven tornant perquè se'ls acabaven els diners. Pensaven treballar uns mesos a Espanya i després seguir el viatge cap a Àsia. Hem comentat que potser ens retrobarem quan tornem d'Àfrica, però no hem conversat massa estona més, perquè ens trobaven enmig del no res, en una carretera dolentíssima, i les dues parts teníem ganes d'arribar al destí abans de la negra nit. Hem tornat a pujar a l'autocaravana i molt més lentament hem seguit la marxa per la sorra i entre els forats del paviment, que no ha millorat fins que s'ha fet de nit. Però per sort hem seguit posant molta atenció a la carretera, ja que per poc no som a temps a frenar davant de dues profundes esquerdes a l'asfalt que hem evitat circulant per la sorra del costat. En arribar a Ayoune he trobat el problema de l'aigua: s'havia destapat el tap del fons del dipòsit de l'aigua. Ens hem dutxat tirant-nos una mica d'aigua potable pel cap amb l'esperança que demà aconseguim carregar els cent litres i solucionem definitivament el problema, només un dels problemes, perquè demà segurament n'apareixeran molts més al creuar la frontera amb Mali. Mali Middle of nowhere (veure sobre mapa) 14/04/2007:
Al final no hem tingut problemes al sortir de Mauritània ni al entrar a Mali, simplement una mica de burocràcia i petites incidències, però suposo que això és normal. Uns 100 quilometres abans d'arribar a la frontera, un gendarme ens ha preguntat en un control si el podíem portar fins a la frontera. Suposo que era millor no negar-s'hi, de totes maneres ha anat bé, perquè durant el trajecte hem mantingut una conversa animada i ens ha comentat que no era necessari donar cap regal o "cado" per a creuar la frontera. Així doncs, quan un oficial de la policia m'ha demanat en una petita habitació llòbrega que li havia d'entregar un regal, jo m'hi he negat amb seguretat, informant-li que el gendarme que havíem portat ens havia comentat que seria innecessari. Ha semblat confós, però ha afegit que la gendarmeria y la policia eren cossos diferents. Finalment, després d'acompanyar-me fins al cotxe, s'ha convençut que no li entregaríem res i s'ha dirigit a uns senegalesos que havien arribat per l'altre costat. Hem seguit per la mateixa bona carretera sense estar convençuts d'haver creuat la frontera de Mali, ja que no havíem comprat cap visat tot i que un policia amb un uniforme d'un verd diferent ens havia donat la benvinguda a Mali. Hem continuat intrigats mentre ens creuàvem petits poblats de casetes rodones fetes de fang, ramats de vaques amb gepa i enormes banyes i estepes d'herba alta i arbres escampats, alguns dels quals he deduit que eren baobabs. Finalment, després d'un centenar de quilòmetres ens hem trobat la duana. Allà hem descanviat diners, comprat el visat, comprat l'assegurança del vehicle,... i en finalitzar al cap d'un parell hores hem seguit la marxa. A la carretera ens hem trobat seguint un camió tot-terreny francès amb qui ens havíem saludat a la frontera. Al proper poblat s'ha aturat i nosaltres ho hem fet al darrera. He sortit a conversar-hi i l'home ens ha comentat que estava viatjant sol per l'Àfrica de l'Oest. Nosaltres també li hem explicat els nostres plans i ha fet un gest de sana enveja. Després ens ha informat que segurament dormiria pel camí, abans d'arribar a Bamako, ja que no hi havia cap perill. Nosaltres li hem dit que segurament també ho faríem i així ho hem acabat fent, aparcats entre els arbustos de la sabana. Bamako (veure sobre mapa) 15/04/2007:
Avui hem començat a tastar la veritable Àfrica i una mica del que ens espera a partir d'ara. Estic escrivint aquestes línies a 40 graus a fora de l'autocaravana (ja són les 9 de la nit) i 35 a dins. L'Alexandra diu que s'està morint, però jo ho suporto bé, segurament perquè estic bevent molta més aigua que ella, que fa suar i refresca. D'altre banda, aquest matí, hem estat circulant per una pista de terra terrible perquè encara estaven construint la continuació de la pista asfaltada. Ja estàvem informats d'aquesta pista, per això l'hem encarat amb lentitud i paciència. Però això no ha evitat que l'autacaravana vibrés alarmantment amb les rugositats interminables de la carretera. Per evitar les vibracions, a vegades preníem camins paral·lels, amb grans forats però més llisos. De totes maneres, aquests camins a vegades s'acabaven sobtadament i les passàvem negres per no tocar al terra i tornar a la "carretera". Al cap d'uns quaranta quilometres de pista i una hora i mitja de conducció ens hem aturat per avaluar els danys: diverses ampolles d'aigua s'havien esquerdat per la vibració o el calor, el dipòsit del lavabo s'havia desplaçat, hi havia un calaix que no s'obria i l'Alexandra havia perdut els nervis assegurant que amb aquestes carreteres no arribaríem ni a Sud-àfrica. Per sort, al cap de tres hores i un total de 80 quilòmetres recorreguts s'ha acabat el turment de la carretera, hem dinat sufocats a l'ombra d'un arbre i hem seguit fins a Bamako. A Bamako hem començat a buscar on aparcar i passar la nit. Un home amb samarreta i pantalons esparracats ens ha volgut ajudar i ha anat corrent davant de l'autocaravana mostrant-nos diferents albergs i missions però tots els preus eren massa cars (propers als 10 euros). En un d'ells ens hem entretingut una bona estona esperant si arribava l'amo i podíem negociar el preu, però s'estava fent fosc i al final hem decidit buscar pel nostre compte o anar a dormir fora de la ciutat. Hem pagat l'home amb un dolar i unes ulleres de sol i, tot i mostrar-se descontent, ens ha informat que podíem aparcar a l'aparcament d'un luxós hotel. Ens hi hem dirigit per un dels carrers sense asfaltar i al girar a l'esquerra ens hem trobat de cara amb un policia que ens ha fet aturar molt severament. M'ha informat que estava circulant en direcció prohibida i m'ha demanat el passaport i documentació del cotxe. Evidentment volien cobrar alguna propina però jo no estava disposat i li he informat que no tenia diners i que em podia posar la multa. M'ha advertit que hauríem d'anar a la comissaria però jo li he demanat que abans volia veure el senyal de prohibició, perquè sincerament no l'havia vist. M'ha fet pujar al seu ciclomotor i hem enfilat el carrer per on havia sortit, però no s'ha aturat al carrer per on havia girat i s'ha parat al següent on sí que hi havia un senyal de prohibició. M'ha dit: - Veus? Està prohibit de circular pel carrer en la direcció que has conduit. - Sí, però en el carrer d'on jo venia no hi ha cap signe de prohibició. El policia segur que ja ho sabia, perquè no m'ha acompanyat a veure si realment no hi havia senyal. Finalment, després de discutir una estona més al post de control, l'oficial m'ha tornat els papers de mala gana. 19/04/2007:
No crec que l'Alexandra hagi conegut Bamako. Ha continuat bona part del temps tancada a l'autocaravana, suant - com jo - degut a les extenuants temperatures. Ha descobert un parell de vols a Europa des de Bamako, però tot i ser econòmics s'ha convençut que vol seguir el viatge amb mi. Espero que lentament es vagi enamorant d'Àfrica i sigui capaç de d'apagar aquest estrès que la tensa quan ha d'interactuar amb el continent. Jo, per la meva banda ja fa temps que m'estic deixant encisar per l'Àfrica i intento conèixer-la amb molt de respecte. He estat passejant pels carrers i mercats de Bamako, admirant el caos de colors, sorolls i suposo que d'olors (malauradament no tinc olfacte per a sentir-los). Encara que la ciutat posseeix un immens espai - una teranyina de carrers i passatges - dedicats a un constant mercat, la resta de la ciutat està repleta de venedors: de targetes de telèfon (igual que a Mauritània), de poques fruites, de cacauets, de pastes, de menjar cuinat a les aceres, de bossetes d'aigua potable - o no -, de tabac, de bosses de plàstic, de roba, de tovalloles, de draps, d'ulleres de sol, de cd o cintes de cassette, de diner dels canvistes, de tampons d'oficina, de diaris,... També s'hi veu força pobresa (Mali es el quart país més pobre del món): dones amb criatures demanant caritat, nens amb petites galledes fetes amb pots de llauna demanant regals, vells cecs guiats per pigalls,... Per l'asfalt i pels carrers de terra i roca hi circules moltes motocicletes, també cotxes atrotinats i d'altres de luxosos i unes rovellades furgonetes verdes que transporten amunt i avall asfixiats passatgers que intenten respirar traient el cap per les finestres sense vidres. D'altre banda, la ciutat, tot i que bruta, és interessant per la gran quantitat d'arbres fent ombra als cotxes i motos aparcats amb desordre i als venedors entre aquests. Al darrera dels arbres s'hi poden observar els edificis, alguns d'estil colonial però sense carisma, d'un o dos pisos i plens de cartells senzills anunciant els diferents negocis. En un d'aquests edificis vàrem pujar per una escala polsegosa i a continuació vàrem continuar caminant per un passadís de rajoles soltes. Ens vàrem aturar davant un cartell descolorit que indicava "Ambaixada del Níger a Mali" i vàrem empènyer una porta que va grinyolar. A dins, la frescor de l'aire condicionat i l'aigua de la ens va oferir una dona indecisa ens aportar una mica d'energia. Li vàrem manifestar la nostra intenció de tramitar el visat pel Níger i ens va entregar uns impresos perquè vàrem completar. Després vàrem haver d'esperar mitja hora que arribés el cònsol que ens havia d'enganxar el visat al passaport. L'Alexandra, que té poques pàgines blanques al passaport, li va demanar si podia posar el visat en una pàgina plena de segells de països Europeus i el cònsol, sense posar-hi cap objecció, va tapar els segells amb l'adhesiu del visat. Després vàrem preguntar-li si podríem tramitar el visat de Nigèria sense problemes des del Níger i va assentir amb seguretat. També ens va assegurar que a Bamako no hi havia ambaixada d'Angola (un país del qual pot ser complicat obtenir el visat). Per tant, ens vàrem trobar que en un sol matí havíem resolt tot el que pensàvem solucionar una setmana. Tot i així, vàrem decidir quedar-nos fins divendres o al fi de setmana, perquè jo volia acabar de descobrir la ciutat, havíem de treballar una mica amb Internet, havíem de comprar algunes coses (un ventilador per la calor, unes planxes per poder sortir de la sorra, fruita tropical, aigua,...), i també ens havíem de trobar amb una noia. Ens vàrem trobar amb la Melissa al Centre Cultural Francès, on vàrem sopar i assistir a un interessant concert. Mentre sopàvem en un pati d'arcades, amb un jardí central, grans ventiladors al sostre, confortables cadires i sofàs, clients blancs i cambrers negres; em vaig sentir transportat a l'època colonial, sobretot pel contrast que es respirava a fora. Durant el sopar, la Melissa, ens va explicar que era d'origen canadenc i que treballava de voluntària per l'organització Right to Play. L'Alexandra hi va intimar més que jo, conversant-hi més, perquè segurament, la seva presència occidental actuava com un bàlsam a les emocionats experiències que estàvem vivint. En acabar de sopar, vàrem acompanyar la Melissa fins a una sala abarrotada, on un grup haitià anomenant Bélo va aconseguir que les butaques on seiem es fessin incòmodes degut al ritme que t'induïa de ballar. Els propers dies vàrem retrobar-nos tres vegades més amb la Melissa, al seu barri. De fet vàrem moure l'autocaravana a prop d'on ella vivia, perquè apart de semblar segur, ens van fer fora de l'aparcament de l'hotel on ens havíem acomodat sense pagar. Ens vàrem retrobar en un restaurant econòmic i tradicional, en un modern local pintat a ratlles vermelles i blanques, i en una terrassa on vàrem conèixer alguns dels amics de la Melissa: uns tibats marines de l'ambaixada americana, unes noies americanes que coquetejaven amb qualsevol i uns treballadors Sud-africans blancs, amb un dels quals vàrem quedar de trobar-nos quan arribéssim al seu país en tres o quatre mesos. No ha estat fins aquest matí que he visitat a fons el mercat que s'escampava per un llarg carrer i els adjacents. Els dies anteriors m'havia acostumat a l'ambient caòtic de Bamako i això m'ha ajudat a moure'm amb confiança entre nois i homes corpulents i alts que vestien roba vella d'estil europeu, igual que les noies, voluptuoses i amb el cabell curt i trenat, molt més destapades que ens els països anteriors. Tots ells, juntament amb dones grans i grosses i homes vestint robes amples i lleugeres, compraven o venien en petites parades o botiguetes de tot tipus: verdures, fruites tropicals, carn arrebossada de mosques, peix sec, begudes, caixes, roba, matalassos, motocicletes, andròmines,... La gent era simpàtica i de tant en tant em paraven per intentar-me vendre quelcom o simplement per donar-me conversa, preguntant-me què buscava, sobre el meu origen o sobre la meva opinió de Mali. De totes maneres, algunes vegades, al parar-me a fer alguna foto enfocant sobre el mercat en general o sobre alguna escena en particular, alguna veu llunyana i forta semblava protestar. Així doncs, més tard, quan he alçat de nou la càmera i una veu al meu costat ha cridat "No!", m'he girat i he preguntat: - Perquè no? - Perquè llavors tornaràs al teu país mostrant que Mali és brut i pobre. - Que no, Mali és molt bonic, mira aquesta escena - he indicat a l'home atraient-lo cap a mi - es plena de colors, d'activitat i de cares somrients. L'home ha semblat convençut i després de prendre la foto, s'ha començat a interessar sobre mi i finalment m'ha deixat fer-li una foto amb la seva parada de roba de fons. Per la tarda ens hem dirigit a l'altre punt d'interès de la ciutat (el primer són els mercats): el punt G, enfilat en una muntanya des d'on es pot contemplar tota la ciutat als peus, coberta d'arbres i encalitjada per la contaminació, i al fons, el gran riu Niger que creua ignorat per la ciutat. Segou (veure sobre mapa) 21/04/2007:
Hem passat un dia molt agradable a Segou. Ahir al migdia vàrem sortir de Bamako i vàrem arribar a Segou quan ja fosquejava. Vàrem aparcar en una gran esplanada vora al riu Níger, on els dilluns es celebra el mercat, i aquest matí hem sortit a passejar pel poble que s'estén apaciblement al llarg del riu. A la riba del riu hi havia diverses dones i noies rentant roba, algunes d'elles amb el tors descobert; alguns nois pescant amb canya i xarxa; i al fons, algunes piragües amb més pescadors. Se'ns ha apropat un noi que ja havíem trobat ahir i ens ha demanat si volíem visitar l'altre riba del riu o altres indrets interessants de Mali. L'hi hem comentat que després en parlaríem i hem seguit la caminada sols. Hem tornat pel carrer principal del poble, saludant la gent tranquil·la ajaguda a l'ombra de grans arbres o d'antics edificis colonials. Al arribar a l'autocaravana se'ns ha tornat a apropar el mateix noi d'abans, i després de negociar una bona estona hem acordat que a la tarda ens portaria a l'altre riba amb una piragua i ens guiaria per dos pobles, tot per uns 8 euros. M'ha costat convèncer l'Alexandra, però al final també ha pujat a la piragua, amb cara d'espant, ja que no sap nedar i tenia pànic a naufragar. Al cap de poca estona hem arribat al "campament Bozo", un poble de pescadors nòmades. Segons ens ha explicat l'Abdoulaye, el nostre guia, el pescadors emigren del poble durant tres mesos l'any per pescar al llarg del riu Níger i vendre el peix a diferents poblats. Hem entrat al poble de cases de fang i altres de palla i un grup de nens ens ha sortit a rebre. De seguida han perdut la timidesa, ens han pres les mans - o dits, perquè no teníem prous mans per tots els nens -, han admirat encuriosits la nostra pell blanca i ens han començat a guiar pel poble, mentre saludàvem les dones que preparaven menjar pels peixos i els homes que arreglaven trampes per a peixos, xarxes o preparaven hams, clavant trossos de sabó com a esquer. A la sortida del poble m'he adonat que en comptes de dirigir-nos al segon poble que havíem negociat amb el preu, estàvem tornant a Segou. Li ho he fet notar al guia, aquest ha parlat amb el barquer i finalment ens ha comentat que aniríem a Segou a buscar uns altres turistes i després tornaríem. Però a Segou he perdut la pista de l'Abdoulaye i la piragua no ha tornat a salpar. M'he molestat. He anat a l'oficina de guies, que estava buida, i m'he començat a queixar davant d'alguns nois que reposaven sota un arbre proper que si no solucionava el problema amb l'Abdoulaye aniria a la policia a denunciar-ho, i per a que quedés més clar, he escrit totes les dades de l'oficina en una llibreta. Els nois que reposaven han enviat alguns missatgers a trobar que ha aparegut al cap de dues hores, mentre estàvem prenent el té amb uns altres nois que l'Alexandra s'havia trobat. He anat a l'oficina amb l'Abdoulaye i després de parlar-ne amb el secretari de l'organització hem acordat que em tornarien uns dos euros, tot i que han culpat al barquer del malentès. Al vespre, els nois que l'Alexandra havia trobat i l'Abdoulaye se'ns han disputat per acompanyar-nos a una discoteca, molt cara segons els preus als que estàvem acostumats però gratis per als nostres acompanyants (els nous amics de l'Alexandra). La música era africana, amb un ritme canviant que només es podia ballar d'una manera extravagant. Quan l'ambient s'ha animat hem sortit a ballar intentant moure el cos amb moviments amples i ràpids, com ho feien ells, de totes maneres ens hem cansat aviat i hem marxat. De tornada a l'autocaravana ens hem trobat l'Abdoulaye dormint sobre una manta al carrer: no havia trobat ningú a qui guiar fins a la discoteca. Djené (veure sobre mapa) 23/04/2007:
Al sortir de Segou ens vàrem trobar, enmig de la gent venent o deambulant pel costat de la carretera, un home blanc que ens va fer el signe d'autoestop. En aquests temes l'Alexandra sempre té l'última paraula i va accedir a parar. L'home es va mostrar molt agraït i encara més per la nostra destinació (Djené) ja que, segons ens va explicar, havia perdut uns amics a Bamako i esperava trobar-los a Djené o Mopti. L'home, proper als cinquanta anys, es deia Rijaard i era d'origen holandès, tot i que gràcies a alguna herència familiar havia passat casi tota la vida viatjant, principalment per Àfrica. Havent explicat això, el vaig col·lapsar a preguntes sobre els diferents països que pensàvem visitar, sobre l'estat de les carreteres, itineraris recomanats, situació política,... Més tard la conversa va derivar cap a la religió, ja que semblava un coneixedor profund del Islam, i la política. Vàrem deixar en Rijaard a l'encreuament cap a Djené perquè finalment va preferir dirigir-se cap a Mopti. A l'encreuament vàrem saludar uns francesos que havíem vist la nit anterior a Segou, ens els vàrem tornar a trobar al ferry que creuava un ramal del Níger, on vàrem quedar per sopar a la nit. Mentre sopàvem amb en Benjamin i la Marianne, dos joves i tímids professors que estaven gaudint de dues setmanes de vacances, ens vàrem anunciar que l'endemà dilluns no hi hauria mercat, un dels principals atractius del poble, perquè hi havia previst l'arribada del president de Mali a fer campanya electoral. Avui m'he despertat d'hora i he sortit a passejar per Djené mentre l'Alexandra encara dormia. Al sortir de l'autocaravana m'he trobat un noi de robes esparracades i somrient que m'ha començat a parlar en anglès. Mentre m'anava seguint o guiant, m'ha explicat que era de Ghana i que feia un any que estava a Mali, tot i que no n'he entès els motius. Hem passat per davant de la gran Mesquita, l'edifici de fang més gran del món que ha donat fama al poble i a continuació ens hem desviat cap a l'est, per carrerons amb el clavegueram excavat al centre, entre cases de fang senzilles i sense pintar i algunes escoles alcoràniques. Els nens s'asseien al voltant d'un mestre, recitant les seves taules alcoràniques, mentre el mestre escrivia nous versos pels nois que ja havien memoritzat els anteriors. En tornar, m'he trobat l'Alexandra ja desperta i els francesos i el seu guia a punt d'iniciar la seva caminada. Ens hem afegit a ells i hem visitat l'oest de la ciutat, on hi ha una tomba d'una jove noia sacrificada (ella es va oferir segons els locals) al segle nou, després que un líder religiós local decidís que el poble estava corrupte. En tornar al centre ens hem trobat una gentassa que estava esperant el president de Mali amb crits i eslògans. Ens hem aïllat una mica de la histèria col·lectiva bevent un refresc en un bar. Allà he preguntat al guia sobre la pobresa a Mali que segons els organismes internacionals és el quart país més pobre del món. Ell ha comentat que no es creu aquesta dada i que per exemple, des del 1993 no hi ha fam a Mali. D'altre banda, si es moren un de cada cinc nens abans d'arribar els cinc anys, és perquè les famílies no en tenen cura - segons ell. A fora, els crits de la multitud esperant el president pujaven de to, llavors el guia ha comentat que si ell fos president es compraria un ferrari 4x4 i s'ha mantingut una estona somiejant amb la idea. A la tarda, després de la visita llampec del president, Djené ha tornat a la tranquil·litat i s'han instal·lat les parades del mercat que no s'havia pogut celebrar al matí. Així doncs, he pogut gaudir d'una interessant passejada per la gran esplanada davant la mesquita atapeïda de dones i homes comprant i venent qualsevol cosa: ferro i cargols, ampolles de plàstic, olles, grans carbasses buidades, espècies, espaguetis cuinats a granel, mangos, vegetals, peix sec, animals,... Sevare (veure sobre mapa) 26/04/2007:
Hem aprofitat l'hospitalitat d'en Willem per a posar-nos malats. En Willem és un holandès de cabells blancs que fa uns pocs mesos s'ha traslladat a viure a Sevare, a prop de Mopti, perquè apart d'estar enamorat de Mali té dos fills adoptats al poble que ja són grans. La casa d'en Willem és senzilla, fresca y confortable, amb una terrassa amb un gran sostre de palla que destaca entre les cases veïnes. Vàrem arribar el dimarts al migdia provinents de Djené. Feia calor i com que no hi havia cap ombra pels voltants i el sol abrasava verticalment, en Willem ens va proposar d'aparcar en un hospital de la maternitat proper, construït per una empresa italiana en motiu del seu cinquantè aniversari. En tornar de l'hospital, vàrem conèixer dues invitades d'en Willem, l'Angelica i la Sana, provinents de New Mexico (USA) i Holanda respectivament. L'Angèlica, tot i manifestar que tenia mal de coll i no es trobava gaire bé, somreia tota l'estona. La Sana era molt més introvertida, però al qüestionar-la va començar a explicar que treballava amb les Nacions Unides al Darfur, Sudan. Em vaig interessar per la situació, que tot i semblar millorar en els últims anys, sembla molt complexa i de difícil solució. L'endemà, les dues noies van marxar cap al país Dogon i nosaltres ens vàrem quedar amb la intenció de relaxar-nos pel matí i visitar Mopti a la tarda. Però tot i que vàrem relaxar-nos, no va ser del tot plaent, perquè sentíem un mal estar general i falta d'energia. De totes maneres, a la tarda vàrem visitar Mopti, una ciutat costera al bulliciós riu Níger, amb una atractiva però nova mesquita i amb un gran mercat sense massa interès. Avui havíem planejat de dirigir-nos al país Dogon, però ahir el vespre vàrem anar dormir amb febre (l'Alexandra 39º) i hem decidit de continuar el dia d'avui estirats als llits de casa en Willem, que es preocupava que no tinguéssim malària. Però cap a la tarda les energies han tornat i al vespre ja ens hem sentit capaços de sortir l'endemà a descobrir el País Dogon. --- A casa d'en Willem vaig entrevistar un noi anomenat Hamidou. En Hamidou opinava que el principal problema del món era la sida. La solució estaria en l'educació de la gent per a prevenir-la. El tractament no és la solució ja que pocs al món el poden pagar. El principal problema a Mali és la pobresa i falta d'aigua. La solució seria fer més pous per a tothom. En Hamidou no és del tot feliç perquè no té els mitjans per a ser-ho. Si tingués més diners seria més feliç. Per tant, el secret de la felicitat són els diners: com es pot ser feliç si no hi ha diner per a menjar, salut i l'educació? Sanga ? País Dogon (veure sobre mapa) 28/04/2007:
- Po. - O, u sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. - U sevo. - Sevo. - U mana sevo. - Sevo. - U gini sevo. - Sevo. - O. (Bon dia, com estàs? I els teus pares? I la família?) Aquesta salutació-conversa extensa i repetitiva que el nostre guia, l'Aldiouma, entonava cada vegada que ens creuàvem amb algú demostra la tranquil·litat amb que viuen els Dogon, una tribu famosa per habitar una llarga falla de 250 quilometres i altures de fins a 400 metres. De totes maneres, l'Aldiouma ens ha explicat que els Dogon no sempre havien habitat aquestes terres. Uns mil anys enrere, una altre tribu caçadora-recolectora anomenada Telem ocupaven centenars de coves naturals entaforades als precipicis. La principal raó per a viure en les coves dels penya-segats era per a protegir-se dels lleons i altres animals salvatges. Però com ho feien els Telem per escalar fins a les coves i construir-hi les seves cases i també cementiris? Segons l'Aldiouma, els Telem coneixien una paraula màgica que els permetia d'escalar amb gran agilitat. Quan els Dogon van arribar, es van apropiar de les planes; tot i que, amb l'ajuda dels Telem i la seva paraula màgica, van començar a enterrar els morts a les coves, perquè així els animals salvatges no hi podien accedir. Però els Dogon eren una tribu que vivia del conreu i les pastures, així doncs, van talar el bosc i van allunyar els mitjans de subsistència dels Telem, veient-se obligats al cap d'uns tres segles de convivència a emigrar cap al sud, cap a l'actual Burkina Faso. Havíem arribat ahir el migdia a Sanga, després de circular durant dues hores i mitja per una terrible pista de 45 quilòmetres que partia de Bandiagara. A Sanga varem estar negociant una bona estona amb un guia recomanat per en Willem, però finalment ens vàrem posar d'acord en el preu i ens va guiar tot seguit cap a les afores de la vila on es celebrava un funeral, amb timbals, cants, balls, representacions guerreres, pólvora i màscares espectaculars. A continuació ens vàrem dirigir cap a la falla que es desplomava en un poble proper, Gogoli. Davant nostre teníem una vista fantàstica: unes cases amb parets de fang i sostre de palla que desafiaven el vertigen, diverses tombes i antigues cases (cases troglodites) enclavades al mig de la caiguda, i a baix, entre les roques i els pocs arbres, un altre poble de construccions fràgils (Banani) seguit d'una estepa infinita, travessada per una gran duna. Hem començat a descendir pel precipici, lentament, a través d'una esquerda que no haguéssim trobat per nosaltres mateixos. A baix, hem creuat el tranquil poble de Banani, passant pel costat d'un gruixut cobert de palla on es reuneixen els ancians, fins a deixar-nos caure en un senzill hotel que ens esperava al final. Mentre esperàvem el sopar hem començat a conversar amb el guia de diferents temes, però aquest ha semblat encendre's una mica quan li he preguntat si la gent a l'Àfrica o per exemple al país Dogon era feliç. - Com poden ser feliços si moltes vegades no tenen què menjar? Si no hi ha salut o aigua potable per beure? - va començar a respondre -, potser creus que viure en família és una font de felicitat, però no ho és quan és una obligació i tots hem de compartir una única habitació en una petita casa. Vosaltres, i molts altres Europeus podeu viatjar per tot el món i conèixer noves cultures, però nosaltres estem obligats a restar aquí i encara ens hem de considerar afortunats si podem treballar de guies. I vosaltres, els turistes, tot i conèixer totes aquestes dificultats encara ens discutiu les nostres tarifes... Hem dormit a la terrassa de l'hotel sota la llum de la lluna i després de les estrelles i ens hem despertat aquest matí amb els primers rajos del sol. Tan bon punt hem acabat d'esmorzar ens hem posat en marxa per l'estepa que s'estenia davant la falla inexpugnable, però plena de cases i tombes troglodites. Al cap d'uns pocs quilòmetres hem arribat a un altre poble anomenat Ireli, que s'enfilava per les roques fins al peu del penya-segat que ocultava noves tombes. Hem descansat darrera la casa de la vila, un cobert amb un gran sostre de palla i unes vistoses pintures d'animals. El sol s'apropava al centre del cel i el guia ens ha animat a seguir la marxa, pujant entre les roques del poble i després per una fissura oculta fins aleshores. Les grans roques semblaven ocultar el pas, però el guia sabia per on franquejar-les i nosaltres el seguíem temorosos de no caure al buit. Finalment hem arribat a l'altiplà rocós, sense arbres ni ombres, casi sense aigua i un sufocant sol vertical que amb prou penes ens deixava avançar. I per fi, hem arribat a l'hotel on havíem aparcat l'autocaravana arrastrant les botes per la sorra. Però havia valgut la pena. Douenza (veure sobre mapa) 29/04/2007: Havíem negociat que l'aparcament a l'hotel estigués inclòs amb el preu de caminada, a més a més, després d'aquesta havíem consumit algunes begudes cares de l'hotel mentre ens recuperàvem. Per això m'he indignat, quan aquest matí al despertar-nos d'hora el guardià ens ha comunicat que havíem de pagar uns 5€. M'hi he negat i llavors, el guàrdia ha tancat la porta metàl·lica de l'aparcament. Tot i així he engegat l'autocaravana i m'he plantat davant la porta exigint que l'obrís, però l'altre també cridava que el pagués. Finalment he vist que la porta no estava ben travada al terra i l'he començat a empènyer suament amb el vehicle fins que aquesta s'ha obert i ens hem pogut escapar. A Douenza teníem un altre contacte d'en Rafa de CCONG i a diferència del poble de Moudjeria a Mauritània, a Douenza en Rafa era conegut, per força, doncs l'Amidou (el contacte) conduïa un tot terreny cedit per CCONG. L'Amidou tenia un taller de pneumàtics a la carretera principal, així doncs, també va ser fàcil de trobar-lo. Tant bon punt ens vàrem saludar i presentar, li vàrem demanar si podíem aparcar l'autocaravana sota una ombra i molt amablement ens va conduir fins al pati de casa seva on hi havia dos grans arbres. Allà ens va presentar la seva família, que ens va acomodar en cadires de plàstic trenat i ens va convidar a algunes begudes d'una botiga propera. Poc més tard va arribar l'Amadou, el cap de l'ONG local que gestionava les donacions de CCONG. L'Amadou semblava una persona intel·ligent, responsable i honesta. Ens va començar a explicar totes les accions que CCONG portava a cap: la construcció d'una escola a Garmi, a prop de Hombori; la construcció d'un taller-centre d'educació per a joves a Hombori; la donació d'una ambulància i medicines a l'hospital d'Hombori;... A continuació ens va explicar les possibilitats de desenvolupament de Mali, que podia venir de la ma del turisme tot i que faltaria molta inversió en aquest sentit: per exemple era inconcebible que es tardessin deu hores de tot-terreny per a recórrer 200 quilòmetres fins a Timbuktu. Apart de la calor, aquest havia estat un dels principals motius que ens havien fet descartar la destinació. --- Vaig prendre el pols al món amb l'Amadou. Opinava que el principal problema del món i també a Mali és la falta de seguretat alimentària. Hi ha massa gent que depèn de pluges que no arriben. Tothom hauria de fer un petit esforç per a la solució del problema. La seva ONG ajuda ensenyant a cultivar millor i a incrementar la capacitat dels recursos. L'Amadou es considera feliç perquè té família i perquè pot treballar per a sostenir-la. Seria més feliç treballant més per a tenir més recursos. Per tant, el secret de la felicitat és el treball: si treballes pots aconseguir les coses que desitges. Hombori (veure sobre mapa) 01/05/2007:
- Quan en Rafa arriba a Hombori, la gent ho celebra talment com si arribés el president de Mali. - Va comentar en Tonton, el marit de la Fanta, la professora de l'escola que CCONG estava construint a Garmi. Al matí havíem visitat aquesta escola acompanyats per l'Amadou que en dirigia la construcció. L'escola, erigida amb gust, estava casi acabada però en aquell moment s'estaven endarrerint, perquè la bomba del pou proper s'havia espatllat i havien de portar bidons d'aigua d'un altre pou a 5 quilòmetres. A continuació vàrem visitar la petita vila de Garmi, amb cases de fang i pedra i unes poques famílies vivint en la misèria. A Hombori, en Tonton i la Fanta ens van acollir amb els braços oberts. "Els amics d'en Rafa sempre són benvinguts", ens van manifestar. En Tonton també ens va presentar una altra dona, amb qui s'havia casat feia dos anys, perquè la primera dona, la Fanta, només havia parit nenes i ell volia un nen (de moment la segona dona li havia proporcionat una altre nena). D'altre banda, des de que la Fanta havia començat a treballar de professora, necessitaven algú que cuidés les nenes al migdia i la segona dona podia fer aquesta feina. Semblava estrany, però encara que compartissin el marit una nit cada una, les dues dones semblaven mantenir una bona relació: rient, explicant-se històries, cuidant les filles de l'altra com a pròpies,... Ens van oferir arròs Africà, senzill però bo, i seguidament vàrem iniciar una conversació molt interessant. En Tonton treballa de conseller a la comuna d'Hombori i, com a tal, coneix al detall els problemes que afecten la zona. Va comentar que actualment, a Hombori i als pobles de l'interior, hi ha fam que provoca malnutrició, cansament, malalties i gran mortalitat infantil. Sembla que un dels problemes de la fam és el poc rendiment de la terra: si a Segou produeixen 3,5 tones de mill per hectàrea, a Hombori només en produeixen 0,5. Segons en Tonton, sembla que una de les causes és la poca aigua, però l'altre és la poca rotació dels cultius i els pocs compostos utilitzats. De totes maneres, la terra es treballa a l'època de pluja i aquests mesos que el sol crema sense parar, la gent es queda sense feina. N'hi ha que emigren durant l'època seca a la capital o a Costa d'Ivori però la solució a llarg termini seria entregar microcrèdits entre la població per a iniciar negocis d'artesania, ramaders o comerços (aquesta és una de les peticions que han fet a CCONG). Un altre problema afegit a la fam és la falta d'aigua, i no només per a conrear sinó també per al consum humà. Mentre conversàvem, en Tonton va comentar que feia més de quatre hores que havia enviat la seva filla a buscar aigua al pou del poble i encara no havia tornat. El pou casi no té aigua i aquest s'omple molt lentament, així doncs, les dones s'esperen o hi van de nit, perquè de nit el pou té una mica més d'aigua. Després de la seva exposició m'he quedat sense preguntes i m'he entristit. Fa mil·lennis i segles que el Sahel es va assecant, antigament era una zona pròspera en comerç i agricultura, però ara ja fa temps que només s'hi veu misèria. Al 2004 la zona va patir una mortífera plaga de llagostes i en Tonton va pensar que havia arribat la fi del món, però jo penso que la fi del Sahel serà una mica més llarga i dramàtica amb el canvi climàtic que ja s'està fent notar. Quan el sol va abandonar la seva posició dominant i l'aire es va fer més respirable vàrem sortir a passejar per Hombori, visitant la "casa dels joves" que CCONG estava construint i coneixent algunes personalitats del poble. Mentre reposàvem amb una beguda entre les mans es van apropar una parella de francesos, en Michele i la Michelle, segurament ja jubilats, que estaven recorrent Àfrica amb bicicleta (http://tandemichels.spaces.live.com). Pensaven restar una temporada a Gao on tenien uns amics per després seguir cap al sud, sense cap itinerari traçat de moment. - I com ho feu per l'aigua - Vaig preguntar-los després de fer tres o quatre glops a la meva beguda. - No la podem comprar, perquè aniríem massa carregats. Per tant la demanem a la gent i després la filtrem i purifiquem. - Però, per exemple al Sahara Occidental, com ho vareu fer? Varen somriure. - Cada 130 quilòmetres hi ha una antena de telefonia i a sota un vigilant. Era molt agradable després de cada etapa compartir aigua, te i menjar amb ells. Avui a la tarda ens hem tornat a trobar amb els Michels continuat la agradable conversa, després d'un dia calorós que hem passat reposant com gossos. Gao (veure sobre mapa) 02/05/2007:
Quan aquest matí ens hem trobat els Michels a la carretera, ells ja portaven uns 40 quilòmetres pedalats. Tot i així, ells no arribarien a Gao fins al cap de tres dies. Ens han donat records per la Famou i en Mahamane, una família de Gao que ells anaven a visitar (pedalant des de França!), i ens hem acomiadat. A Gao ens hem dirigit al Comandament Naval on treballava en Mahamane i al cap d'una estona, s'ha presentat la Famou, que ja havia estat avisada pels Michels que arribaríem. Ens hem acomodat a l'aparcament del Comandament Naval i hem quedat per retrobar-nos a la tarda. Així doncs hem aprofitat per a reposar a l'autocaravana, passejar pel mercat i tornar a reposar en un Bar. Més tard, tal com hem quedat, la Famou ens ha vingut a buscar i l'hem seguit fins a casa seva, una senzilla construcció de fang de dues plantes. Ens hem acomodat en dos cadires trenades amb plàstic i hem començat a conversar obertament. Hem parlat dels Michels, que segons ella estaven bojos de voler creuar el continent Africà amb bicicleta. Després ens ha comentat que ella és nascuda al Níger, i que actualment no hi ha problemes al seu país, tot i que potser sí els trobarem a Nigèria, on properament hi haurà eleccions. S'ha anat fent fosc i ens ha comentat que no tenien electricitat, perquè tenien diversos rebuts pendents de pagar i els l'havien tallat. A continuació, ens han invitat a sopar un deliciós Nyam, un tubercle d'un gust semblant a la patata, però més fibrós. I finalment, al acomiadar-nos, he exclamat agraït: - Després d'aquesta velada tant fantàstica, no m'estranya que els Michels vinguin de França amb bicicleta només per a veure-us. Niger Niamey (veure sobre mapa) 03/05/2007:
Avui ha estat el dia més calorós, i així ens ho han confirmat els oficials de la frontera, però com que hem estat casi tot al dia conduint amb l'aire condicionat només en hem sufocat amb els 45º les poques estones que hem hagut de sortir del cotxe per a tramitar els papers amb els oficials de les dues fronteres, que per cert, han estat molt eficients y ràpids, sense demanar-nos regals. L'única experiència negativa ha estat al matí, quan després de visitar la bonica tomba de fang de l'Askia, hem creuat un control de policia a la sortida de Gao lentament però sense parar, com en casi tot Mali, però aquest cop un policia ens ha fet senyals enèrgics d'aturar-nos. M'he dirigit a la caseta del policia amb tots els papers i després d'analitzar-los una estona l'oficial m'ha anunciat que li hauria de pagar uns 2 euros per no aturar-me al control. Jo m'he posat a riure, però després, mirant la cara de pomes agres del policia he comprés que no era broma. He intentat argumentar amb ell però aquest semblava molt enfadat, autoritari i dèspota. Fins i tot he pensat que em pegaria quan m'he quedat una bona estona aguantant-li la mirada mentre ell m'apuntava amb el nit a menys d'un centímetre de la meva cara. Poc després he marxat indignat cridant que no li donaria cap regal i que ja em tornaria els passaports quan volgués. M'ha cridat que m'aturés, però naturalment no aniria a disparar a un turista, i he seguit caminant. Al cap de poc, el policia també ha arribat a l'autocaravana però, quan ha vist com jo escopia aigua mentre bevia i l'amenaçava al mateix temps, ha decidit tornar-me els passaports. Podria dir que la carretera també ha estat una altre experiència negativa, però lentament i amb paciència hem anat circulant per 150 quilometres de pista arrugada sense que passés res, només perdent 5 hores. I gràcies a la extraordinària eficiència i simpatia dels oficials de la frontera, hem pogut arribar a Niamey la mateixa nit, havent de conduir només uns 40 quilòmetres en la absoluta foscor. ‹ Anterior (05/03/2007) MES Següent (2007-05-04)› ‹ Anterior (2007-03-10 - Morroco) PAÍS Següent (2007-04-14 - Mali)› |
|
)
)
